Conduir com a metàfora

La reputació del cotxe passa per hores baixes. A Barcelona només cal mencionar-lo perquè algú es refereixi amb ràbia a lobbies sinistres i emissions de CO2. Jo mateixa, quan vaig a peu, veig els conductors com monstres amorals que caldria tancar en camps de reeducació. Faria la ciutat sencera per a vianants a cop de decret llei. Però és una guerra en què els combatents canviem fàcilment de bàndol. Almenys un cop a la setmana, condueixo ciutat a través per visitar família als afores i, mentre deixo enrere veloçment els ramats de turistes que recorren l’Eixample sota el sol de ju­liol, estimo amb fervor aquesta extensió condicionada de la meva persona. És més, em fa la sensació que l’única manera humana d’existir a Barcelona és en els confins d’un vehicle privat.

A canvi d’aquesta supèrbia, els conductors patim una rutina de càstigs i humiliacions rituals. Ara vinc del dipòsit municipal de vehicles de plaça Espanya, on he hagut de pagar per recuperar el cotxe amb un rescat que duplica els honoraris d’aquest article. No era la meva primera visita al dipòsit, però així com en altres ocasions hi vaig sentir indignació i fúria ciutadana, aquesta vegada m’hi he arrossegat amb actitud penitent. M’ha semblat que la dona que atenia al taulell subterrani em mirava amb una certa tendresa. El cotxe acaba sent sempre víctima de les tares íntimes de cadascú, en aquest cas, una barreja letal d’impulsivitat i dispersió.

Per exemple: fa tres setmanes que he de pagar una multa d’aparcament, un tràmit que em comportaria menys temps que escriure aquesta frase. M’ho impedeix un misteriós mecanisme psicològic. Amb la neteja passa el mateix. El cotxe és l’únic reducte on no arriba la meva disciplina autoimposada, i hi frueix la tendència natural al desordre. Quan una persona nova entra al meu cotxe, mor qualsevol miratge d’organització que pugui haver sostingut fins al moment. La persona nova detectarà al moment les fundes trencades de cedés a la guantera, les multes i rebuts del 2012 entaforats sota el fre de mà, les engrunes ambigües que fan vida a l’estora. Últimament —les coses s’han complicat—, algun biberó fermentant al seient del darrere.

No és una metàfora gaire subtil que l’aparell que millor reflecteix les tares sigui alhora el més letal. Conduir, i creure que arribaràs viu a la teva destinació, requereix una fe ingènua en l’esdevenir de les coses. A l’assaig Driving as a metaphor, Rachel Cusk descriu la desfeta mental que va experimentar en una autopista estrangera: “Cada moment semblava contenir la possibilitat del desastre, de matar o de morir: era com si conduir fos una història en la qual de sobte havia deixat de creure, i sense aquesta creença l’horror de la realitat m’aclaparava”. La creença s’ha d’alimentar, de tant en tant, i fa poc vaig portar el cotxe per primera vegada a un túnel de rentat. En va sortir lluent, tot i les rascades laterals i els contorns de cagades de gavina al capó, i durant uns dies —els que va trigar la primera pluja a enfangar-lo de dalt a baix— va ser agradable poder creure en la història.