Coco, Akelarre i Les que faltaband: Els tres grups que reivindiquen l’espai de les dones en la música de versions

“Banda de versions formada per vuit noies donen veu al sector musical que sempre ha estat en un segon pla, amb un show festiu i un repertori 100% femení”, deia el text de la primera publicació del grup català Les que faltaband, de juny de 2021. “Les versions són un espai majoritàriament masculí i sempre amb les mateixes cançons. Vam voler capgirar-ho”, explica Maria Hurtado (Barcelona, 29 anys). Tres anys després, Les que faltaband són un imprescindible dels cartells de festivals i festes majors de tota Catalunya, on, “sorprenentment”, no estan soles: “És genial veure un altre grup de noies al cartell. Abans érem la quota, si tocàvem nosaltres, ja tenien el check”, critica. “Si ens truquen que sigui perquè som bones; sí, som bandes de noies, però amb energies molt diferents”, assegura Sònia Daura (Manresa, 28 anys), cantant del grup Akelarre. Estils i esperits diferents, però les integrants de Les que faltaband, Akelarre i Coco comparteixen dues coses: són dones i fan versions.

Hurtado, de Les que faltaband, va passar per diverses orquestres de versions, quan va arribar la pandèmia: “Passava les tardes a la terrassa d’una companya de teatre musical, Geromine González –cantant i ballarina–, i vam decidir muntar el grup. El boca a boca va portar les sis músics restants: Noelia Aparicio (teclista i veu), Núria Martínez (saxo), Clara Reverter (trombó), Addaia de Febrer (guitarra), Jordina Velasco (baix) i Minerva Rodríguez (bateria). L’any 2022, la cantant de Coco, Fiona Amargós (Barcelona, 23 anys), travessava un moment “complicat”, i va decidir participar al programa de TV3 A dues veus, on va conèixer el grup Buhos. “Ells em van donar força per fer música i em vaig llançar amb les versions. Després vaig conèixer la Clara Olivares (guitarra) –un amor a primera vista– i vam començar a treballar de valent”. La mateixa Amargós va ser “la messies” que va unir les noies d’Akelarre: “Vaig coincidir amb la Fiona a TV3 i més tard vaig saber que també volia un grup de versions, va ser ella qui em va donar el contacte de l’Anna, la baixista”, explica Daura, que amb Anna Salanguera, Sònia Oliver i Mireia Castells formen Akelarre.

A la Fiona sempre li ha encantat la música de les Festes Majors i, després de compondre un parell de temes “horrorosos”, va decidir fer música gaudint de les cançons d’altres: “És un dels plaers més grans que hi ha. Experimentes i tens la seguretat que la gent s’ho passarà pipa, reconeix la cantant de Coco. Daura, d’Akelarre, penjava covers a Youtube, “amb les versions pots mostrar el teu talent a l’escenari, veient la gent gaudir de la música d’una manera diferent de com ho farien si fossin temes propis d’un grup emergent”. El fervor del públic contrasta amb la valoració del sector, que segons les noies de Les que faltaband, infravalora el component artístic dels grups de versions: “la fase creativa no és igual que als temes propis, però existeix igualment”, insisteix Hurtado.

Salanguera, d’Akelarre, explica que intenta ser fidel a les cançons originals, però els posa “el seu toc personal” als arranjaments de baix: “Si estàs tocant un tema tan electrònic com La Gasolina són imprescindibles els canvis per adaptar-lo a la bateria i l’acústica. Per exemple, a Bad Romance la tornada és pur rock, però l’hem feta nostra, i a la gent li encanta”. La creativitat no passa només pels arranjaments, també hi és a l’hora d’escollir el repertori de la música i mesclar-lo. “És una bogeria”, admet Fiona, “aturem els directes a l’hivern, i ens tanquem a l’estudi per seleccionar les cançons que sempre funcionen, les que ho han petat aquell any i anem fent el nostre mix. El problema apareix quan al juny apareix el tema de l’estiu i ja teníem els medley fets”.

La selecció dels temes és també la marca d’identitat del grup: “Que siguem grups de versions no vol dir que totes fem el mateix. Akelarre som urbanes, ens agrada posar alguna espanyolada, Nathy Peluso i Rihanna”, puntualitza Daura. A Coco la prioritat és la música catalana, “no pot faltar Txarango”, però tampoc el pop espanyol dels 2000, puntualitza Amargós. En qualsevol cas, els dos grups coincideixen: “La Oreja de Van Gogh mai pot faltar. Quan comença a sonar Puedes contar conmigo o Rosas la gent embogeix”.

Al repertori de Les que faltaband només hi ha música de dones: “És la forma de respondre al nostre desig de transformació de la música de les festes majors i promoure referents”, afirma Hurtado. Els grups de noies continuen sent poc freqüents, “hi ha moltes cantautores o cantants de grups majoritàriament masculins, però a Catalunya només hi ha la banda de dones Roba Estesa”, afegeix Amargós. “Més increïble que estar al cartell d’un festival, és veure nenes de vuit, deu o quinze anys cantant i ballant amb la teva música. Veuen en nosaltres l’oportunitat de pujar a l’escenari envoltades de noies”.