Gabriel Tomàs i l’ofici del silenci

Aquesta setmana s’ha mort a Mallorca un escriptor que va deixar d’escriure. Un escriptor proletari que es guanyà la vida treballant des dels onze anys, quasi sempre a l’hostaleria, a les cuines dels hotels. No abunden, mai ho han fet, els autors realment proletaris que escriuen a peu d’obra —o de fogons, tant és. No ho feien als setanta, quan Gabriel Tomàs, ­Biel de Sa Costa de malnom, també conegut com a Tàlvio, comparegué al panorama literari català, publicà unes novel·les, guanyà uns premis, i s’esfumà. I no ho fan ara, en aquest moment paradoxal en què existeix una autoinstituïda indústria del llibre i, a causa d’aquest miratge pervers, molta gent acaba per esdevenir proletària arrossegada per l’entusiasme de Ser Escriptor. Però jo parlo d’una altra cosa. Tomàs, andritxol de 1940, escrivia des d’allà on el món l’havia posat a rodar. Després, quan callà l’escriptura, fou des del mateix lloc que seguí conversant amb amics i veïns. En tenia vuitanta-cinc i morí aquest dimecres.

Em fascinen les històries dels qui diuen “No”. A alguna entrevista, Tomàs explicava que frenà la seva carrera literària (cap més llibre de 1977 ençà; de fet, en va cremar alguns d’inèdits) perquè se li havia eixugat l’aixeta de la inspiració. També insinuava que una vida consagrada a escriure no era la que més li avenia. Potser siguin certes, aquestes explicacions. Però ha de quedar clar que Tomàs no estava derrotat: havia guanyat el premi Ciutat de Palma el 1970 amb el debut Corbs afamagats, Baltasar Porcel donava la cara per ell, fou finalista del Prudenci Bertrana de 1975 amb Clam del desgavell i l’enyorança, escrivia a la premsa illenca... I sobretot, tenia talent. Per això m’agrada pensar que el gest de desaparició té un toc de lucidesa artística: la certesa del silenci com a registre literari. Tanmateix, si no és cert, qui em renyarà per pensar-ho, ara que Tomàs és mort?

Aquests dies llegeixo els dos únics llibres seus que circulen a llibreries gràcies al rescat recent de Nova Editorial Moll: les novel·les Corbs afamegats (1970) i El clam del ametllers (1977). Són bones de veritat. Sí, tenen valor testimonial per observar l’arribada del turisme a través de petites històries de treballadors a l’Andratx de llavors: els dormitoris sòrdids de les cambreres d’hotel, el sexe gens lluminós, l’enyor de la pagesia, l’ombra de l’embaràs inacceptable, les jerarquies del classisme, la forasteria. I, sí, també tenen un valor per a la història de la literatura, pels tics de realisme social i les sintonies detectables amb altres autors com Antònia Vicens o Janer Manila. Però també són bones per dret propi, amb la seva aroma a Pavese i a realitat capturada amb oïda exacta.

Dues novel·les amb arrel de classe social i cultes, o més ben dit, cultes perquè arrelen a la classe social (i a la llengua!), una forma de moral complexa que l’autor lliga a l’exigència literària. Gabriel Tomàs no els donava gaire importància, em sembla, i pocs lectors les recorden. Doncs hi haurem d’insistir.