Eva Piquer trenca deu anys de silenci i respon a la “difamació” de qui no vol ni dir el nom

Deu anys de silenci i un terrible malestar. Els que ha trigat Eva Piquer a recuperar-se de la difamació per part de qui, un any i set mesos abans que morís de càncer el seu marit, el periodista Carles Capdevila, li va endinyar en un article el qualificatiu de “vídua oficial de Catalunya”, “la Pantoja”. El text, clímax d’un escarni contra la parella que l’autor va publicar en un blog que ja no es troba a la xarxa, vaticinava també que es dedicaria a publicar llibres explicant l’impacte de la mort sobre la família. Un text amplificat aleshores per les xarxes socials. De tot plegat n’ha sortit Difamació (Club Editor), un assaig que la periodista i escriptora va presentar aquest dilluns al vespre a l’escenari de la sala Paral·lel 62, plena com un ou de personalitats de la cultura, la comunicació i la política que hi van acudir sense saber el contingut de l’acte. Acompanyada de les periodistes Gemma Nierga i Alba Riera van “disseccionar” un assetjament “amb traces de classisme, misogínia i neofeixisme”, en paraules de Piquer.

Nerviosa, però amb la contundència argumentativa de qui ha estat una dècada donant tombs a un tema, Piquer va recordar els missatges privats de solidaritat que va rebre aleshores. Però ningú es va atrevir a desacreditar en públic l’autor del text, Bernat Dedéu: continua tenint veu als mitjans de comunicació públics i privats. “He trencat el silenci per trencar la impunitat, perquè reflexionem sobre a qui donem veu”, va explicar apel·lant a la realitat d’un país petit on ningú s’atreveix a criticar al del costat, no sigui que un dia no em donin feina. També va explicar que ha escoltat cançons d’Isabel Pantoja: “Deixa-la anar, també, quina força; el meu difamador no arriba a ni a la sola de la sabata de la Pantoja”.

El malestar que aquell article va causar en Piquer, la por a ser la vídua i la Pantoja catalanes, la van portar a intentar boicotejar o no participar de cap homenatge que es fes a Capdevila, periodista, creador de projectes com Criatures, fundador i director del diari Ara i pare dels seus quatre fills. Tant va ser així que va perdre amics que no ho van entendre. El nom del difamador no surt al llibre. Ni se’l va anomenar durant la presentació. Perquè l’assetjament és de manual, “per reivindicar la veu de tanta altra gent que ha callat” davant situacions semblants, perquè és “molt extrapolable”. Sobre el perquè, l’escriptora hi veu “crueltat, ressentiment, enveja: havia demanat feina al diari i em va arribar de rebot, té un punt de violència vicària”, va alertar.

El text també la va portar a un exercici “d’autosabotatge” a l’hora d’escriure, a no tocar qüestions com el dol “quan el dol era el que més m’interessava”, va dir. Quan va escriure Aterratge, on el dol té un paper, va estar un any preparant-se amb una terapeuta pel que el difamador pogués dir. Va callar. No ho va fer quan van donar el premi Nacional de Cultura de la Generalitat pel digital Catorze: “Va dir que era com una baieta de cuina. Hi ha metàfores molt reveladores” sobre el personatge.

En un exercici poc habitual, Piquer no esquiva que també ella va participar en un exercici col·lectiu de bullying de petita, a l’escola. “És més fàcil fer el que fa tothom que desmarcar-te’n”, va dir sobre el rebuig que una classe sencera va mostrar a una companya que va acabar marxant del centre, “com en un Fuenteovejuna”. “Ens fa molta vergonya. Eva Ros, si ens estàs escoltant, et demanem perdó”.

I per què es calla davant situacions com la que ha viscut? “És un mecanisme de supervivència”, veu Piquer, que va admetre que després dels anys ha canviat la seva postura sobre la llibertat d’expressió i creu que potser cal posar-hi límits. I va reflexionar sobre com els difamadors despersonalitzen als seus enemics com a part de l’estratègia. L’escriptora va fer riure al públic quan es va descriure a si mateixa en el paper d’enemiga: “Soc venjativa, tinc memòria, soc rancorosa, ho reconec. I molt resilient, soc un malson d’enemic”.

A la pregunta de si ha pensat a querellar-se, va contestar que no ho descarta. “Ni posar una querella ni recórrer a un sicari”. “Espero haver-ne tingut prou [escrivint el llibre] però no ho descarto”.