‘Les edats de l’home’, atemptat diví amb un rerefons de violència

Etgar Keret ha escrit una desena de llibres, és el principal escriptor de la narrativa hebrea moderna i ha estat traduït a quaranta idiomes arreu del món. Se’l considera, amb força unanimitat, un geni. Amb aquesta carta de presentació, és curiós que aquesta figura rellevant de les lletres europees no hagi amarrat a la nostra riba del Mediterrani. Proa va publicar el 2013 el recull de contes De sobte truquen a la porta i, fa un parell d’anys, La Segona Perifèria es va animar amb Set anys de plenitud, una col·lecció de relats autobiogràfics que són una excepció en la seva obra de ficció. Ara, amb olfacte, certa voluntat de reparació cultural i ganes de fer allò tan romàntic d’identificar un autor amb un segell, l’editorial de Miquel Adam ens regala la present antologia Les edats de l’home, traduïda magníficament de l’hebreu per Paul Sánchez Keighley, i prepara la traducció d’Autocorrect, el nou recull de Keret que a Israel és un supervendes.

Deia que és curiosa l’omissió, però potser no tant. Encara que el tòpic diu que hi ha corrents de simpatia entre les cultures catalana i hebrea, el cert és que les capelletes lletraferides nostrades estan banyades d’una persistent aversió a Israel i al que representa. El moment històric, a més a més, no ajuda a separar el gra cultural de la palla sanguinària. Si hi afegim que Keret practica una escriptura molt masculina —no caldria especificar-ho, però masculí no vol dir masclista— i directa, sense amoïnar-se gaire per la correcció política, ens trobem amb un autor que es podria titllar d’antiwoke sense gaires miraments. A Catalunya els homes no llegeixen. I les dones, que sí que ho fan, no estan gaire interessades —per una mena de mecanisme de compensació històrica— en homes que escriguin des de la masculinitat, per molt amenaçada que estigui. Per tot plegat no és estrany, doncs, que en un país on tothom vol ser guai i d’esquerres, Keret tingui una perspectiva d’acolliment limitada.

No és estrany que en un país on tothom vol ser guai i d’esquerres, Keret tingui una perspectiva d’acolliment limitada

Però al mateix temps, com Sánchez Keighley ens explica al pròleg, el primer que li van dir en aterrar a Tel-Aviv va ser: “Si vols conèixer Israel, llegeix Etgar Keret”. Keret és molt bo. La selecció de relats del traductor, que s’empatolla amb una tria absurda segons l’edat dels homes protagonistes, no respecta l’ordre com van ser publicats ni hi posa data, i no ajuda gaire a veure-ho. Això respon a un altre vici del nostre mercat, al qual no li agrada la narrativa breu i vol fils argumentals continus. Per tant, ho consideraré un pecat venial, tot i que es tingui la sensació d’irregularitat provocada per la inclusió d’algun conte que justifiqui la mandanga cronològica. Però els contes bons, els de depuració genuïnament keretiana, són imbatibles. Són costumistes, són surrealistes en el sentit estricte del terme, fan riure i esborronen. Descriuen situacions i sentiments comuns que, per la por a la cancel·lació, sembla que a Occident ja no es puguin posar en un paper.

A ‘Lo puto Cohi’ trobem unes històries de la puta mili crues i hilarants per escapar de la realitat bèl·lica. A ‘Abaixar les armes’, una crítica destructiva i simpàtica del bonisme. A ‘Quiets!’, una dissecció psicològica de la cultura de la violació que explica molt millor el cas Pélicot que qualsevol “expert” en estudis culturals. A ‘Cavallet’, ‘Un afaitat arran’, ‘Hemorroide’ o ‘El truc del barret’, un glaçador humor negríssim de capipota que sembla la translació literària de les vinyetes de Joan Cornellà. I a tot arreu, una aproximació tan afectuosa a la violència que, si no sabéssim tots que és tan dolenta, ens la faria estimar com han hagut de fer al Pròxim Orient per sobreviure. Keret escriu en el nostre llenguatge, però és la veu avançada d’un nou món que ve de l’est.