Barbey, Baudelaire i Balzac

No sé si els anys setanta eren més divertits que ara, ni m’atreviria a assegurar que m’hi trobava més bé o que hi patia menys. No estic gens segur que el passat hagués sigut millor, però sí que sé que el present sempre és un desastre: ara som al vestíbul que ens porta a l’anorreament, a la desintegració: ja ho pintaven els pintors rupestres de la cova de l’Aranya ara farà dotze mil anys.

Tanmateix, si ho volem collar una mica més estret, podem dir que el nostre món, ple de notícies i d’articles i d’articulistes, comença quan s’inventen les revistes i els diaris, és a dir, durant el XIX, aquell segle “que ho polvoritza tot, fins el pensament”, com ho diu Jules Barbey d’Aurevilly (1808-1889), que és un autor que m’agrada molt a pesar de ser monàrquic i catòlic i de creure que tots els mals venen de Voltaire i de Diderot i de la Revolució. Però té un caràcter i una actitud que fan que els monàrquics i catòlics “normals” no el puguin ni el vulguin veure. Quan el 1857 Baudelaire publica Les flors del mal, l’acusen d’ultratges a la moral pública, hi ha un judici i l’acaben obligant a eliminar mitja dotzena de poemes. Doncs Barbey va ser dels pocs escriptors que van sortir a defensar Baudelaire. D’una de les noveŀles de Barbey, L’embruixada (L’Ensorcelée, del 1854), diu Baudelaire, al cap de pocs anys, en una carta a un amic: “Acabo de rellegir aquest llibre, que m’ha semblat encara més obra mestra que el primer cop”. Barbey havia sentit Baudelaire llegint els seus versos, i ho comentava així, quan el poeta feia poc que era mort: “Baudelaire va recitar les seves Flors del mal als pocs salons que no tenien por de l’olor, que es clavava al cervell, d’aquells terribles lilàs. Les deia, les seves Flors, amb aquella veu dolça i mistificadora que eriçava la crinera dels burgesos quan els les destiŀlava suaument a les llargues orelles espantades”.

De Barbey també m’agraden molt els manuscrits; té una mena de noveŀla en forma de poemes en prosa, L’anell d’Aníbal, amb una dedicatòria en vers que diu que l’ha escrita amb tinta rosa i negra. És clar que el rosa i el negre volen dir l’amor i la foscor, però també poden ser literals i potser ho va escriure realment amb tintes d’aquests colors, perquè té manuscrits, com el de Les diabòliques, en què barreja tintes negres, blaves, grogues, vermelles, i amb algun dibuixet intercalat… en fi, tota una joia del manuscritisme. El llibre de Les diabòliques també fou acusat (el 1875) d’anar contra la moral, el jutge el va fer retirar de la circulació, i Barbey ho va acceptar sense protestar perquè no es volia rebaixar a defensar-se. La dedicatòria de Les diabòliques és ben original: “A qui dedicar això?”.

Barbey admirava apassionadament Byron i encara més Balzac, que segons ell està a l’altura, si no per damunt, de Shakespeare. Segons Oscar Wilde, “el segle XIX, tal com el coneixem, és un invent de Balzac”. La feinada que va fer Balzac, en conjunt titulada La comèdia humana, és realment inhumana. A les Cròniques del 2004, Bob Dylan recorda que de jovenot a Nova York solia dormir a casa d’un amic que tenia molts llibres: “M’agradava molt l’escriptor francès Balzac, vaig llegir Xamba i xagrí, i Le cousin Pons. Balzac era molt entretingut. La seva filosofia és clara i senzilla, diu bàsicament que el materialisme pur és una recepta per a la bogeria. L’únic coneixement real, per Balzac, sembla que es trobi en la superstició. Tot hi és analitzat. Agrupa’t les energies: és el secret de la vida. Se n’aprèn molt, del Sr. B. És divertit tenir-lo de company. Va vestit amb un vestit de monjo i no para de beure cafè. Dormir massa li embussa el cap. Li cau una dent, i diu ‘Què deu voler dir?’. S’ho qüestiona tot. Se li cala foc als vestits per una espelma. Es pregunta si el foc és un bon senyal. Balzac és divertidíssim”.

El llibre que en anglès es diu Luck and Leather (‘Xamba i xagrí’) és La peau de chagrin, o sigui, La pell d’onagre, o d’ase salvatge. És una pell màgica. El noi que està fent temps perquè no es vol suïcidar de dia —es vol tirar al Sena quan sigui fosc (no fos cas que el salvessin)— s’entreté a la botiga d’un antiquari que té una pell de ruc salvatge, amb uns mots en sànscrit, que fa que puguis complir tots els desitjos, però amb cada desig s’encongirà una mica, i al final… la mort. El noi diu sí, vull un sopar amb tot de joves llestos i divertits, ple de menjars i bons vins, i noies maques i alegres… i el vell antiquari li diu, no et pensis que ara s’obrirà el terra i apareixerà una taula parada, no, la cosa no va així. El noi es queda la pell de ruc, surt al carrer, i es troba amb uns amics que li diuen que vingui amb ells, que hi ha un gran sopar d’inauguració d’una revista nova, que xalaran, i hi va, i així es va complint el desig, com si fos per atzar. De manera que la noveŀla és alhora fantàstica i realista, o més ben dit, més que realista: real.

Així ho destria Barbey: si comparem, diu, Les espigoladores, quadro de Millet, amb Els picapedrers de Courbet, veurem la diferència entre l’artista que fa una cosa real i el que en dona una de realista. Els picapedrers “realistes” de Courbet van acabar al museu de Dresden, on foren des­truïts quan els “aliats” bombardejaren la ciutat el 1945.

Baudelaire diu que Balzac no és un observador sinó un visionari: “Tots els seus personatges, fins les porteres, tenen geni. Totes les ànimes van plenes a rebentar de voluntat fins a la gola. Com ell mateix”.

A la noveŀla de la pell de burro la primera escena passa en una casa de joc on els ociosos que es miren les apostes estan “silenciosos, immòbils, atents, com la gent a la plaça quan el botxí talla un cap”.

També hi ha tres o quatre pàgines amb un grandíssim elogi de la Disbauxa, que l’escriu així, amb la majúscula de les coses difícils, de les coses que et xuclen i t’arrosseguen, com ara la Guerra, el Poder, l’Art…

I l’endemà al matí, després d’una llarga disbauxa, les temptadores i seductores amants de la nit abans estan “descolorides i cadavèriques com flors aixafades al carrer després del pas de les processons”.