La Calòrica són gent audaç

Sala polivalent, la sèrie de La Calòrica que es pot veure sencera al 3Cat, és una estimable miniatura televisiva. Hi ha molta gosadia i no pas perquè resolguin un capítol amb un únic pla seqüència o els sis episodis, independents un de l’altre, es visquin en un mateix espai, un centre cívic. De fet, en una anterior experiència televisiva, Snegovik, tots els personatges també desfilaven per un únic escenari, un passadís. La Calòrica demostra audàcia no repenjant-se en el que, potser, el públic més identifica de les seves obres: l’astracanada, la bona astracanada. Sap fer comèdia sense haver d’aprimar els personatges.

I això no els treu causticitat que, per cert, aboquen en molts moments sobre la gesticulació histèrica d’aquesta nova religiositat que és un wokisme empastifat d’etiquetes. Una crítica que La Calòrica fa des de l’esquerra. I per desplegar la seva mordacitat no acut a espetecs fallers. Això sí, hi ha alguna sagnant icona. Per exemple, en una brillant disputa entre pares i mares com cal, segons els cànons més estrictes de la correcció pedagògica, que fan anar amb seguretat els més populars dogmes de la paternitat/maternitat moderna i una pobra mare que no nega al seu fill mirar dibuixos animats… la desqualificació dels primers no arriba solament per l’amanida de tòpics que administren sinó perquè un dels pares manyaga a la seva falda, com si res, un bebè eternament sobreprotegit de la quinta de la Paris Hilton. “Aquest nen té problemes de tiroides”, comenta la pobra mare, com si res.

La sèrie, protagonitzada per petites comunitats en tensió, se sosté per la intel·ligència de les situacions i per un treball esplèndid de la tropa d’actors (Oriol Casals, Esther López, Marc Rius, Tamara Ndong, Lulu Cormican, Aitor Galisteo-Rocher, Francesca Piñón, Miriam Moukhles, Marc Domingo, Xavi Francès, Kathy Sey). Només cal veure el monòleg de la Júlia Truyol al cinquè capítol.

El guió i la direcció són d’Israel Solà i Joan Yago. Han fugit sàviament de fer teatre televisat. Tot i que són peces d’alta intensitat de diàlegs s’hi acosten tenint present la retòrica cinematogràfica i fins i tot es permeten jocs narratius que esbocinen l’acció, com l’entrevista a l’actor de televisió que s’incrusta a trossets.

Al centre cívic fan des de cursos de macramé a classes dedicades a “les tapes medievals”. La colla de La Calòrica en segueix de supervivència exigent on, al final, es demostra la fragilitat de les conviccions. També practiquen Vòguing, on es polititza fins a l’exasperació qualsevol iniciativa lúdica, o acudeixen a un escarransit homenatge a una antigalla de la televisió infantil on hi ha alguna píndola sobre el mitjà i una jove periodista indocumentada (no sap què és l’APM). Els veiem en un curs de ceràmica on, davant dels altres alumnes, s’exposa una crisi matrimonial de dos infeliços, o en una ludoteca.

El darrer capítol, esplèndid, és d’un to diferent. Fa un epíleg, però també un salt de registre. Hi tornem a trobar molts dels personatges que hem conegut a la sèrie, fins i tot el dinosaure. Som en un sarau de final de curs, però la dona de fer feines (magnífica Roser Batalla) els “espatllarà la festa”. Aquesta dona és víctima d’una tristor oceànica, però prendrà una decisió. Mentre, la penya que hem estat seguint durant tota la sèrie, l’ajuda, respectuosament muda, a plegar les cadires. No es fa cap sarcasme sobre aquesta dona. Hem entrat en un altre univers. La seva fondària no té res a veure amb l’anar fent de la tropa que hem conegut. Cal una segona temporada.