‘Punt de no retorn’, un Emmy merescut

La plataforma 3Cat ha penjat dos capítols més de la segona temporada de Punt de no retorn. Estan dedicats al creixement de grups violents juvenils a Suècia que viuen en la marginació i del narcotràfic. Alguns són infants que estan exclosos del càstig penal. Com els altres treballs de Raül Gallego, el reportatge es basa en el testimoni de ciutadans que són part del conflicte que es relata. No hi ha un narrador savi que porti explicacions. En el cas de Suè­cia, hi ha bàsicament les declaracions de joves emmascarats, amb un desafiant lluïment del ferro de què disposen, armes de foc ostentosament amenaçadores. Per altra banda, intervenen representants policials, que, a més d’admetre unes estadístiques preocupants, fan un examen de les causes notablement culpabilitzador d’una societat que no ha sabut anticipar-se al problema, corregint, per exemple, els mecanismes d’una inserció fracassada. Els joves delinqüents que hi participen expliquen que la societat sueca és particularment segregadora amb la immigració més desvalguda. No hi ha confrontació argumental. Més aviat és l’exposició d’una població oculta que es mostra.

Punt de no retorn va guanyar l’any 2024 l’Emmy Internacional per a sèries de format curt. Seria més encertat dir que el premi, merescudíssim, ho és al periodisme. Tota la sèrie es basa, tracti l’assumpte que tracti, en el testimoni de persones que parlen dels seus propòsits, circumstàncies, patiments. I emociona veure la lluita calmada, persistent, de les nacions indígenes del Canadà contra els equipaments petroliers que destrossen el seu territori. “Diuen que impedim el progrés...”, comenta un indígena, “i el que impedim és la destrucció”. Viuen assetjats per un cos de policia que, segons un dels testimonis, té vinculades les futures pensions a un fons que és propietat de l’empresa del gasoducte. I és d’admirar la serenitat amb què un jove israelià, amb la seva família, fa les maletes per entrar a la presó perquè no vol ser soldat d’un exèrcit genocida. I, en aquest cas, si no hi ha altres veus és que no hi han volgut ser. De la mateixa manera, esgarrifa contemplar espècimens del radicalisme d’extrema dreta i esquerra dels Estats Units atordits per la ignorància, serfs d’un pensament (?) exaltat que només considera un futur: la guerra civil.

El gènere documental sobre l’actualitat acostuma a fer servir bandes sonores neguitoses. A Punt de no retorn no hi són. Com tampoc una planificació trepidant. La sèrie dona temps a l’espectador per escoltar —un hàbit que es va perdent. Òbviament, la tria i la disposició dels testimonis evidencia que al darrere hi ha la voluntat de construir un relat, però sense cap ardit ocult per imposar-lo. És un treball honest, molt transparent.

Els temes tractats pel programa realment són un catàleg que pot fer pensar en un adveniment apocalíptic paralitzant. Però com ha escrit l’historiador Patrick Boucheron (El tiempo que nos queda), és veritat que l’inventari de les esquerdes que ens amenacen tot just ha començat i que les apel·lacions als perills imminents no ha donat cap resultat. Però això no ens ha de portar, escriu, a creure que és massa tard i a cedir a la complaença fatalista dels apòstols de l’enfonsament. La història del temps que ens resta no pot ser absolutament desesperançadora, perquè també és la història del temps que ens queda, que no és un temps, conclou, per seure a esperar.

Capítols de la sèrie ja havien rebut altres guardons i Gallego té una bona colla de premis internacio­nals per la seva feina, alguns amb cognoms tan estimats i respectables com Edward R. Murrow i Miguel Gil. Va fer el seu aprenentatge professional a TVE i TV3. Aquest premi honora Gallego, 3Cat i la seva condició de televisió pública.