Mallorca en un segon

Aquesta setmana hem sabut que el director Rafa Cortés estrenarà la seva nova pel·lícula, Amanece en Samaná, en el marc de la nova i imminent edició de l’Evolution Mallorca Film Festival. Amb Luis Tosar encapçalant el repartiment, el film té molt bona pinta, però, sigui com sigui, per a mi sempre serà una gran notícia que Cortés faci cinema, no en va és l’autor d’una obra que ja té molts anys però segueix constituint el millor retrat cinematogràfic de Mallorca que conec. Parlo de Jo (2007), a hores d’ara ja un clàssic disponible a la plataforma Filmin. I ja que aquí em toca escriure postals des de l’illa, m’ha vingut molt de gust rescatar-la per a qui em llegeixi: és la millor i més afilada postal que us pugueu imaginar per conèixer els aspectes més envitricollats d’una societat tan fascinant com difícil de penetrar.

Les intencions de Jo queden clares des del començament, quan la càmera de Cortés passeja pels carrerons del poble muntanyenc de Banyalbufar convertint-los en un laberint llòbrec i casi expressionista, amb colors apagats i una atmosfera hivernal ben allunyada del tòpic. Allà hi arriba Hans, interpretat per Alex Brendemühl, un alemany d’extracció obrera que ha estat contractat per cuidar la casa d’un compatriota ric que s’ha instal·lat, com tants d’altres, a la serra de Tramuntana. Les peripècies d’aquest desorientat protagonista permeten al cineasta reflexionar entorn de la natura de les identitats, l’individual i les col·lectives, sense por de barrejar amb molta naturalitat els codis del thriller, la comèdia (fosca) de situació, el relat gòtic o, fins i tot, els tocs costumistes, sovint perceptibles sols pels bons coneixedors (que hi descobriran rostres tan estimats i nostrats com els de Rafel Ramis, Miquel des Forn o un fugaç Raphel Ferrer).

Però la màgia de Jo resideix en la forma tan universal de girar els tòpics de la mallorquinitat més enllà de la broma recurrent per, a través d’una mirada aliena, descobrir el que tenen de pertorbador. De sobte, el suposat paradís es revela com un indret misteriós on la comunicació falla massa fàcilment i tothom sembla amagar un secret: així, Mallorca no és tan sols Sicília sense morts, també pot ressemblar The Wicker Man sense maldat. I, com a tota gran obra, la genialitat es condensa i brilla en els detalls, com en una escena meravellosa que (no per casualitat) entusiasmava, ara ho recordo, mon pare: un estranger arriba a un bar per comprar una botella de whisky. L’amo dubta al començament i després sembla que s’hagi decidit a vendre-l’hi, però, en el darrer moment, la seva dona guaita des de la cuina, li fa un gest imperceptible al llindar que separa l’espai privat del públic, i aquell homenet es penedeix de la venda i la cancel·la amb excuses barates. Aquí hi és tot: la desconfiança, el suposat matriarcat però també els seus límits, la importància dels codis subterranis (com en el joc del truc) i l’autoironia del director i els seus actors, que és la de tot un poble. Mallorca en un flaix d’una pel·lícula magnífica que faran bé de rescatar com a prèvia a Amanece en Samaná.