La Copa Amèrica per televisió, massa regates avorrides

Qui ha dit que la vela és avorrida no ha vist mai la Copa Amèrica (CA)”, va dir un comentarista de TV3 excitat per una regata molt disputada. Ignorant absolut de les tècniques de navegació, inòpia de la qual no em sento orgullós, la CA ha arribat a avorrir-me. Si no tens passió per un equip i, a sobre, ignores què és el VMG (Velocity Made Good), només saps veure qui va al davant i qui al darrere, alguna sortida amb perill de xoc i alguna ocasional pèrdua de vol. Els esforços pedagògics que fan els especialistes convidats de la televisió per engrescar els no iniciats són irregulars. Els més entenedors i riallers, els de Betevé. Hi ha un excés de terminologia marinera no explicada. El Termcat ha publicat una breu llista plurilingüe on pots consultar els conceptes i expressions que es fan servir en aquest univers i poder saber, per exemple, què són la baluma, el bauprès, el floc i el flap.

A les competicions de canots més humils veus els mariners traginar, penjar-se acrobàticament de babord o estribord, contemples l’atleta. Amb els monstres de l’enginyeria que disputen la CA, el factor humà, que hi és, no resulta tan visible. Amb prou feines el llom dels quatre ciclistes enclotats que subministren l’energia a la nau.

A la CA se celebren més de 80 regates. Un munt. Quan arribin les regates de la gran final, el duel resultarà definitiu i augmentarà l’interès, però no passa res si et saltes la llarga fase eliminatòria. N’hi ha prou a seguir les esplèndides i entenedores cròniques de Bernat Coll en aquest diari. De fet, els reportatges televisius que m’han resultat més atractius han estat les prèvies on els periodistes entraven a les casernes dels equips (amb potabilitzadora d’aigua i generadors propis) i t’explicaven, sense trencar secrets vitals, la feina que hi havia darrere d’aquests ginys marítims. Una imatge esplèndida durant les curses és la visió del perfil marítim de Barcelona, menys exposat.

Ara bé, la CA no és només excepcional per les dimensions de la competició, també ho és el plantejament televisiu. A diferència del futbol o dels Jocs Olímpics, la televisió no és un negoci. És una inversió. L’organització ofereix el senyal de les proves a les emissores que la vulguin. No es tracta de cobrar, es tracta de tenir una audiència mundial (950 milions d’espectadors el 2021, segons discutides xifres de l’organització). Una audiència que sigui atractiva per als patrocinadors. El senyal és de la mateixa CA amb 64 càmeres, des de les aèries a les que van incrustades als velers. Sobre la imatge real s’hi afegeix una realitat augmentada que visualitza, per exemple, els marges amb publicitat del camp de regates o acoloreix les zones del mar segons la intensitat del vent. Això i la infografia superposada sobre distància, trajectes, dades amb la velocitat o el VMG faciliten la lectura de la competició.

Aquestes xifres sobre el dispositiu televisiu fan recordar quan als anys cinquanta del segle passat TVE anava amb tres càmeres per retransmetre els primers partits de futbol. Ara, a les grans finals n’hi ha, pel cap baix, setze. La presència creixent de la televisió en l’esport té altres derivades. No és només que el seguiment audiovisual d’algunes disciplines hagi millorat exponencialment amb una impensable ubicació de càmeres (per exemple a l’altura del llistó en el salt de perxa). És que els interessos de l’emissora condicionen el partit, per exemple amb la facultat, en el bàsquet, de demanar un temps mort segons les conveniències publicitàries. A la CA, el camp de regates es pot escurçar a mitja prova si els velers, per culpa del vent, van lents. Es fa perquè la cursa no superi el minutatge promès a les televisions, segons m’ha ensenyat Betevé. Una altra cosa és que aquesta acumulació d’andròmines tecnològiques s’aprofiti ben aprofitada per a la construcció d’una bona narrativa.