‘Vintage’, una bona comèdia amb un final espatllat

La sèrie de TV3 no és iconoclasta, però té enginy, i tots els seus personatges tenen la magnífica oportunitat de fer el ridícul

Escena de la sèrie 'Vintage' de TV3.3Cat

L’encert inicial de Vintage, a TV3, és que els seus personatges saben que són en una comèdia, que fan comèdia, un gènere de ficció. Això fa que no molestin els estereotips més previsibles i que l’espectador accepti situacions tan estrambòtiques com la crisi matrimonial d’en Genís i la Pie. Esplèndida l’escena en què Genís descobreix que l’amant i estafador de la seva muller és un “fastigós tap de bassa”. No entén que hagi pogut entabanar la Pie. I aquesta li haurà d’explicar, una darrera l’altra, les seves pròpies carències -rutina, avorriment...- . I tot això sostingut per un repartiment notable (Abel Folk, Lluís Villanueva, Carme Pla, Francesc Colomer…i l’aparició pòstuma de José Lifante).

El Paco, director comercial d’unes caves que es refia i presumeix del seu bon bec, i el Genís, psicòleg que trafica amb l’autoajuda, són dos amics que per una circumstància accidental, en el sentit literal del terme, s’hauran de veure molt sovint. El Paco està obligat judicialment a anar a teràpia per culpa d’un episòdic consum de droga química. I tria el Genís per cobrir l’expedient i poder fer la teràpia al bar, on sempre paga ell. Acostant-se a la seixantena, no s’adonen que la seva manera d’anar per la vida comença a resultar patètica a molts d’altres, particularment als més joves. El Paco ja resulta un seductor rovellat i el Genís pateix acceptant el joc brut d’una tertúlia-xou de la televisió. La vida se’ls emplena d’incomoditats. “Estem penjats a un món que no entenem”, diu el Paco al final de la sèrie. Protagonisme, doncs, masculí. Les dones, llevat d’un cas, fan la funció de reactius.

Com ha escrit Terry Eagleton (Humor, Taurus, 2021), com que l’humor és només un esdeveniment lingüístic... ens podem permetre el luxe de ser iconoclastes. Vintage no és iconoclasta, però té enginy. Tots els seus personatges tenen la magnífica oportunitat de fer el ridícul. Per exemple, es pot entendre la perplexitat del Paco quan a l’escola li recriminen que permeti al seu net jugar amb pistoles perquè la dogmàtica pedagògica que fa servir la mestra no és precisament molt elaborada.

Vintage no és una sèrie crepuscular com, per exemple, El método Kominsky, on un dels temes recurrents de les converses de la parella d’amics són els perills d’una pròstata feta malbé. De totes maneres, la necessitat d’encarar-se breument amb la mort també apareix al final. I és en aquest final, els dos darrers capítols, on els responsables de la sèrie ( Juan Cruz, Rafel Barceló, Júlia Cot i Enric Pardo) fan un canvi de registre que l’espatlla. D’això en deuen dir “comèdia dramàtica”. Volen redimir la parella protagonista –“deconstruir” diu un personatge- i per fer-ho abandonen la calculada mordacitat dels primers sis episodis i volen arreglar-ho quasi tot. El Paco se sent culpable de no haver sabut manifestar l’amor que sent per la filla, repensa parcialment el seu paper com a avi i contempla el cantó més dur, gens rialler, de la vida: un pallasso, precisament un pallasso, que surt de l’hospital on ha mort la seva companya trapezista. El Genís rebutjarà les falses esperances que ha administrat com a psicòleg i perquè el perdonem nosaltres, els espectadors, trenca amb el xou de la tele amb un discurset, un míting, de penediment i crítica on parla de les injustícies que ens camuflen amb purpurina. Rescat i amb to seriós. És una manera poruga d’acabar. El personatge que no perdona ni practica la indulgència és la Pie.

Una sèrie, això sí, que abandona els productes amb colleta juvenil tan freqüentats a TV3. Ha estat ben rebuda per l’audiència de TV3 i ara es pot seguir al 3Cat.

Más información

Arxivat A