La vida a Tor, després de ‘Tor’

“Que hi ha la Pili?”, pregunten tres xavals traient el cap a l’entrada de Casa Sisqueta. Han arribat a Tor en motos de trial des d’Alins. La carretera demana 20 minuts per fer uns 11 quilòmetres: més de 8 asfaltats, uns dos de terra, amb pedres que desafien qualsevol equilibri. “Que hi ha la Pili?”, demana una parella que ha baixat pel port de Cabús, des d’Andorra, amb quads. Tor és un paratge idíl·lic format per 13 cases, travessat per un riu, amagat en una vall envoltada de pics, on Casa Sisqueta funciona com una plaça del poble on es troben els amics. Des dels anys vuitanta, serveixen esmorzars de forquilla, dinars i, si s’arriba aviat, encara es pot rascar un sopar-berenar abans de tancar el dia. Funcionen amb un generador, en un entorn sense cobertura telefònica, sota la batuta de la Pili Tomàs i la seva família. Treballen de l’abril al novembre, perquè la neu fa gairebé impossible accedir-hi la resta de l’any. “On és la Pili?”, pregunta un home, amb mig cos dins la planta baixa del restaurant. “A Andorra, baixarà cap a migdia”, respon el seu fill, el Lazarillo, des del primer pis. Qui hi ha anat un cop a Tor repeteix, amb la familiaritat de qui passa a saludar un cosí o un tiet.

Per aquest motiu, és fàcil destriar el visitant habitual de la muntanya de l’amant de la sèrie de Carles Porta, Tor. El periodista lleidatà ha dedicat 30 anys de la seva vida a investigar, a escriure i també a viure Tor. Un poble petit que, com tots, pot arribar a ser un infern gran. La sèrie de vuit capítols emesa a TV3 i a Atresplayer explica les desavinences entre els propietaris de la muntanya, amb el fil conductor de qui va matar Sansa, Josep Montané, el 1995, un crim encara sense resoldre. “Ens té ben enganxats”, riu Olga Sicilia, de 50 anys, que ha pujat amb la seva parella, Josep Maria Ventura, de 34, i el seu gos, des d’Els Hostalets de Pierola. “Hem vist cada capítol dos i tres vegades”, confessa Ventura. Ara lamenten no haver-se endut Tor: foc encès (La Campana), l’últim llibre de Porta sobre el cas, perquè al final té un mapa del poble (tot just un carrer), casa per casa. Els ajudaria a trobar el lloc que cerquen: on van matar Sansa.

L’assassinat, el 1995, va encendre una guspira que ja cremava des del 1980, quan van matar dos guardaespatlles que treballaven per Jordi Riba, àlies Palanca. Llavors van ser condemnats els pinxos d’un empresari, Rubén Castañer, que volia fer una pista d’esquí a la zona en contra de la voluntat de part dels propietaris de la muntanya. Un niu de problemes privats d’una petita comunitat de veïns que es van convertir en tema d’interès nacional. Porta va fer un 30 minuts el 1997, va escriure un primer llibre el 2005, un pòdcast després, i ara ha dirigit, presentat i també protagonitzat la docusèrie que ha fulminat les audiències: pics del 23,1% del share, tres milions d’espectadors i tres milions de reproduccions online acumulades només fins al juny a TV3... Tant ha estat l’èxit, que fins i tot s’han celebrat comiat de solteres al poble gràcies a un relat que alguns descendents consideren esbiaixat, amb una imatge irreal de l’origen dels mals de Tor.

“Veig normal que la gent pugi a veure Tor, és una història que realment enganxa. Jo el primer, que vaig pujar al Pallars perquè em vaig llegir el llibre del Porta”, explica l’actual alcalde d’Alins, d’on depèn Tor, Manel Pérez, que no pot evitar riure quan se li assenyala que és batlle per culpa del periodista lleidatà. “Més o menys”, concedeix Pérez, de 42 anys, originari de Fornells de la Selva (Girona). Abans de tenir un refugi a la muntanya, havia estat jugador professional d’handbol amb el Granollers. “En un viatge d’aquells que fèiem, no sé, a Ciudad Real, em vaig llegir el llibre del Porta. I vaig vindre un estiu aquí, després anava venint, i quan em vaig retirar, vaig decidir jubilar-me aquí dalt”. Encara recorda la data exacta: el 24 de maig de 2013. En aquest temps, ha conegut i/o treballat per a protagonistes o descendents de la sèrie. El 8 de novembre de 2019, ja com a alcalde, és una de les persones que carrega el fèretre del Palanca, enterrat al panteó familiar del petit cementiri d’Alins, per a disgust d’alguns dels seus propis descendents, que inicialment no volien.

Assegut en un banc, una mica apartat de les mirades indiscretes, l’alcalde Pérez (Endavant Vall Ferrera) assegura que la por que tenien d’una allau de turistes provocada per la sèrie no ha passat. “Al principi hi havia molta alarma, però per ara de moment està aguantant”, assenyala sobre Tor, que com sis agrupacions més depèn d’Alins, el poble més petit del Pallars, amb 236 habitants censats. Pérez creu que ja que la gent puja, el que han de fer és saber-ne treure profit. “Han vingut per Tor, però l’estiu següent que vinguin per conèixer més la vall Ferrera, la vall Cardós, Alt Àneu...”. Però ara mateix, hi ha dos problemes principals. Un, els accessos. “És una carretera estreta, malparida, però alhora convida a anar a 40 o 50″, marcada com a carretera internacional per molts navegadors. L’altre, el de tota la vida: una entesa entre els propietaris de Tor per gestionar el pas per les seves 2.300 hectàrees de finques. “El primer que han de fer tots els veïns és posar-se d’acord”, insisteix l’alcalde, que no amaga la seva impotència. “Tor podria ser or però ara mateix no hi ha res”, lamenta.

La Pili arriba a migdia, com havia promès el seu fill. “No vull saber-ne res, de periodistes!”, rep els visitants que han pujat més per la sèrie de televisió que no pas per les meravelles de la vall Ferrera. Igual que Mar Sanz, de 41 anys, que té taula reservada per a quatre persones: ella, la seva mare, la seva germana i el seu fill de 15 anys. Va visitar per primer cop Tor al juny, des de Tírvia, admet que atreta per la sèrie de Carles Porta, però ja aquell mateix dia va establir un lligam amb la Pili. “Va ser molt oberta, i ens va parlar del tema de la sèrie”. Quan s’asseuen a taula, al segon pis del restaurant, la Pili les saluda i ja sap que han demanat dos menús vegetarians, “aquí, al país de la carn!”, fa broma.

Encara que secundària, la Pili és una de les protagonistes de la sèrie Tor, com a hereva de Casa Sisqueta. Sap que alguns dels seus comensals, a més de tastar un consistent menú de muntanya, la volen veure a ella, fotografiar-se, fins i tot gravar la casa-restaurant per dins. Però en cap moment la Pili té una mala cara per a ningú, ni tan sols per als periodistes, a qui primer ha driblat i després els ha deixat una ampolla de ratafia a la taula. Entre plat i plat, troba també el moment de vendre alguna samarreta. En porta posada una de negra, amb una serigrafia del poble de Tor. “Però les del Lázaro són les que més surten”. El Lázaro és el seu marit, i un dels personatges icònics de la sèrie de quan feia de guardaespatlles del Palanca. El diàleg que manté amb un jove Carles Porta a qui li barra el pas quan prova d’arribar a Tor s’ha convertit en la samarreta d’èxit. Diu així: “¿Cuántos carajillos te has tomado? 20, cagondeu”. I de fons, la foto d’un també jove Lázaro, amb barret i una cigarreta als llavis.

Un mica més tard, la Pili explica que les samarretes les han fet uns coneguts, que no va ser idea seva, i que ells les venen al restaurant per 20 euros. També hi ha tasses, gorres, i fins i tot el llibre del Carles Porta. “La part positiva és la cartera, has fet més diners”, explica, sobre el ressò que ha tingut la sèrie a la muntanya de Tor. Considera que sobretot es va notar l’augment de visitants quan s’estava emetent a TV3, i que ara pràcticament estan a nivells habituals. “Senderisme, bicicletes, gent caminant... i no tan xafarderisme com abans”... “La part negativa és que la gent no s’ha ficat al cap que nosaltres som persones. Que som reals. Quan arribes aquí trobes coses molt desagradables”, lamenta. Però sense recrear-s’hi: “Hem d’aguantar, aguantarem, i ja està”.

El Lázaro també aguanta la seva part. Assegut al primer pis del restaurant, una petita estança amb foc encès, es posa el barret, somriu i es deixa fotografiar amb desconeguts que se li asseuen al cantó. Una actitud que tira per terra el personatge del far west que algunes persones busquen quan pugen a Tor. “Una senyora l’altre dia deia que li tenia por al Lázaro. Si tanta por tens, marxa. No han entès res de la sèrie, ni tan sols que el Lázaro és el meu home”, es queixa la Pili, com un dels exemples desagradables del tanatoturisme: la moda de visitar llocs on s’han comès crims.

Però no només a Tor es noten els efluvis de la sèrie del Carles Porta. A uns quaranta minuts en cotxe, en una passejada pel centre d’Esterri d’Àneu, havent dinat, és fàcil trobar Josep Pujol, Coié. Contrabandista confés, travessava per la muntanya de Tor i va tenir problemes amb la gent del Sansa. A ell és l’única persona a qui Porta pregunta directament a la sèrie si va matar Josep Montané. “No. No tenia motius”, respon. Un dijous de finals de juliol, assegut, fumant, i renegant perquè ja tanquen el restaurant, nega amb poques paraules haver vist el documental. Abans de l’arribada dels periodistes, fa broma amb dues dones, que llueixen samarretes on es llegeix “Jo conec Coié”, amb una imatge seva de fons. “Si m’heu gravat, us en penedireu. Però ni advocats ni res, acció directa”, adverteix als periodistes, a qui després ofereix parlar tranquil·lament en alguna terrassa.

L’èxit de Tor també ha fet que el telèfon mòbil de l’alcalde d’Alins no pari mai. “És gairebé públic”, fa broma. La gent truca sense pudor, i pregunten “lo típic”: “Si conec el Lázaro, si vaig conèixer el Palanca, on estan enterrats... Historietes. El morbo que hi ha”, diu. Però, per sobre de tot, els curiosos volen saber una única cosa: “Qui va matar Sansa?”. “No ho sé, jo... És una cosa que igual tothom sap, però ningú dirà”, esquiva el batlle que va arribar a Alins eclipsat per la història de Tor. “Jo crec que el Porta ho sap, però no ho diu per motius legals”, opina Olga Sicilia, que demà tornarà amb el seu home a Tor, per aprofundir una mica més. “Jo crec que va ser el Coié, amb companyia”, considera Conchita Canal, de 67 anys, que ha pujat amb el seu home i una parella amiga. Porta encara investiga algunes últimes pistes, i trucades que ha rebut. Al poble, diu l’alcalde, sobretot els més grans, “tenen ganes ja de passar pàgina”.