L’armari agafa el comandament

I això? Doncs són diverses coses les que em duen a reclamar l’atenció sobre els armaris de casa. Potser la primera van ser les fotografies que acompanyaven la publicació de l’Estudi postocupació dels habitatges dotacionals del País Basc 2018-2023. Un total de 1.393 pisos cons­truïts els darrers cinc anys. Dels interiors d’aquests habitatges, em van cridar l’atenció, primer, les fotos en si, molt lluny de les habituals posades en escena que uniformen els espais ajustant-los als requisits institucionals. La paraula que ve al cap és “maquillatge”. D’aquestes fotos, en canvi, em va sorprendre la presència de la roba, senzillament perquè no era al seu lloc o potser no n’hi havia. La segona cosa ha estat més recent i també en una publicació, el llibre editat per l’IMPSOL sobre els 1.477 habitatges construïts els darrers deu anys a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els interiors són clarament “uniformats”, però entre els casos reunits destaquen les noves formes distributives basades en la idea de les habitacions iguals, sense un ús definit i amb dimensions similars, que fa que semblin estar més aviat amalgamades. Són distribucions sense peces intermediàries, que a priori permeten usar-les per a diverses coses sense estar condemnades a “ser dormitoris”, per exemple. Això ha coincidit en el temps amb els sistemes constructius de la fusta —que podríem dir que es troba en l’etapa infantil—, la regularitat dimensional dels elements de la qual ve de la mà de la seva capacitat portant. Murs de càrrega altre cop, doncs, però en aquest cas de fusta.

La darrera ha estat observar, a la botiga d’Ikea on es poden planificar els armaris, com han canviat aquests elements. Ikea ha traslladat la sistematització i la coordinació de les cuines de fa uns anys als armaris, que han passat de “magatzems” a “classificadors” i són tota una mostra de planificació de la llar. Aquests nous armaris han democratitzat la incorporació de tota mena de calaixos, safates, penjadors extensibles, sabaters o llums. Tan sols cal fixar-se en com han abordat què fer amb les sabates, per exemple, i veure una manera de pensar la casa envejable. El que resulta paradoxal és que la botiga que potser ha fet més per mostrar i convidar-nos a un ús desinhibit i informal de la casa, als seus espots televisius i revistes desplegui aquesta variadíssima col·lecció de gadgets per convertir els armaris en una proposta d’ordre analògic. Ens adonem, per exemple, que aquesta informalitat a la taula, amb plats, gots i copes de diferents classes i estils, barrejats, sense vaixelles a joc, amb menjars diferents aportats pels comensals, sense estovalles i amb cadires probablement també diferents, no té res a veure amb l’ordre a casa i especialment amb la roba. Els armaris han anat un pas més enllà que la cuina i ens parlen de la roba, que apareix ara com la preocupació dominant. Sembla doncs que els armaris han pres el comandament, parafrasejant el Mechanization takes command de Sigfried Giedion.

I ens preguntem: fan els edificis d’habitatges projectats i premiats darrerament el mateix esforç que semblen haver fet els armaris? Entenen bé el que representa la roba? Encaixarien aquests nous armaris, amb mòduls que ara poden fer un metre d’amplada, en les seves distribucions? Estan tan ben pensades les cases com els armaris? El fet que ara tot sembli estar transferit a la fusta fa inevitable veure un parentiu entre els envans i murs portants i els armaris, i convida a dissenyar una casa estesa cap als espais d’ordre. És recurrent que ens preguntin coses com ara: com es pot acoblar la casa a les nostres necessitats? O senzillament, com han can­viat les nostres formes de viure i d’habitar? Els habitatges nous, sense peces especialitzades, hauran de pensar més encara en l’emmagatzematge racional de la casa per poder viure més desinhibidament. Esperem que aquesta generació d’armaris permeti als inquilins dels nous habitatges prendre el comandament de la casa.