Distrets vencerem. Apunts d’un escriptor a la FIL de Guadalajara

Mentre sobrevolo les entranyes infinites i rèptils de Ciutat de Mèxic, penso en un vers de Bolaño i en l’astúcia de Jules Renard (“t’estimo com aquella frase que vaig escriure en somnis i que ja no puc recuperar”), en la meva vocació anacrònica (què hi pinten, aquí, els parnassians?) i en les nits de Guadalajara. Nits cítriques, ràpides, nits sonores i vermelles. Nits que, ara, evocades des de l’aire, en la confusió del viatge, es tornen una sola nit poblada de mil rostres, de converses lúcides i selvàtiques, de clàxons i venedors ambulants, d’ulls indígenes i patis colonials. Potser, com els escriptors catalans, el més valuós que tenien els parnassians eren les seves trifulgues, la seva passió mística pels ornaments. Ser català, a vegades, és una forma de perdre’s en els detalls. Distrets vencerem.

Haig d’admetre que sempre he tingut una debilitat per la distracció; o, més aviat, per les distraccions, en plural. Ara que hi penso —l’ala de l’avió tremola com un pètal de paper—, crec que és la virtut literària més alta —va dir el poe­ta a vuit mil metres d’altura. Els grans debats i les imatges panoràmiques em semblen una farsa, un parany visual. Prefereixo la literatura menor, els primers plans i les opinions amagades, els poetes que compten hemistiquis entre xupitos de mescal (com l’Adrià Targa, que pesca decasíl·labs al vol i els converteix en sonets imprevisibles). Mai he entès la diferència entre la gran literatura i la petita, si és que n’hi ha, si és que n’hi hauria d’haver. Maleeixo els inventors de cànons; i, tanmateix, són necessaris, ni que sigui per dur-los la contrària. No és una qüestió de perspectiva, sinó d’atzar: temples, esforços titànics sepultats sota el desert i, de sobte, una deïtat diminuta amb bec de colibrí. Diria que aquesta inclinació a badar —un costum que, per desgràcia, es troba en vies d’extinció— és la que m’ha portat a considerar-me més bon lector de frases que de llibres. Avui en dia qualsevol pot escriure un llibre; escriure una bona frase, en canvi, és un privilegi mínim, estranyíssim, un gest gairebé obsolet, políticament incorrecte.

Un amant de les frases en una fira del llibre és una paradoxa. Se sent desorientat, invisible, vaga com un fantasma entre muntanyes d’històries i castells de paper maixé. L’abundància és enemiga del col·leccionista de frases, que pot parar-se a llegir un mateix fragment cinc, deu, vint vegades seguides. Espectral, rodejat de marees de lectors i vitrines amb els llibres més vistos a TikTok, pensava en una línia de Drummond d’Andrade: “No facis versos sobre esdeveniments”. Una boia groga enmig d’un oceà de literatura.

Les ales de l’avió acaricien l’altar dels sacrificis de Ciutat de Mèxic. La millor frase que he sentit aquests dies a la fira de Guadalajara l’ha dit l’Eduard Olesti: “Imagina acabar una novel·la amb punts suspensius”. Seria irritant, sí...