Grafton Tanner, filòsof: “El sarcasme millennial té lògica: és la primera generació on la idea de progrés s’ha congelat”

A Grafton Tanner (Athens, Georgia, 34 anys) l’intimida que li llancin floretes. Quan s’esmenta a l’assagista que el seu nom es repeteix entre filòsofs i editors des de l’Argentina al Regne Unit com a hereu de les teories de Mark Fisher, abaixa la mirada, avergonyit, amb les galtes enceses i un somriure gairebé culpable. “Doncs això no m’ho esperava; gràcies”, mussita aquest filòsof pop, reservat però afable, a la terrassa de la llibreria Finestres a principis d’estiu, on l’acompanya la seva parella.

Després d’analitzar les polítiques de la nostàlgia a Les hores han perdut el rellotge (Tigre de Paper, 2023), Tanner ara torna amb Persemprisme (Tigre de Paper, amb traducció al català de Miquel Sorribas), un text curt en el qual reflexiona sobre per què la cultura del passat ara ja no es preserva ni es restaura, sinó que es reviu en el present per garantir-ne la supervivència en el futur, congelada i eterna. Després de passar per Madrid i exercir de turista quan no està de promoció, la pròxima parada del seu tour per Espanya serà Sevilla. “Som de Georgia, el que vosaltres considereu calor per a nosaltres és una brisa fresca”, adverteix.

Pregunta. Què és el “persemprisme”?

Resposta. La idea em rondava pel cap des que vaig escriure el meu anterior assaig, Les hores han perdut el rellotge. Allà explicava que vivim en un període especialment nostàlgic com a resultat de les crisis socials i polítiques. Després de la pandèmia, quan es va accentuar aquesta melancolia, això em va fer pensar: I si observéssim aquest problema des d’un altre angle, no des de la idea que tots estem sentint nostàlgia, sinó pensant que potser tot això no és cert? I si estan fent que ens sentim nostàlgics expressament? Potser el capitalisme mira de fer el que ha fet durant segles: mantenir la gent vivint en el present sense pensar en el passat, però aprofitant-se’n per negar la possibilitat de futur.

P. En quin sentit?

R. La nostàlgia ara s’elimina recuperant coses del passat, però reiniciant-les en el present perquè sobrevisquin en el futur o, almenys durant tant de temps com sigui possible, en un escenari elàstic. S’ha consolidat un discurs que, tot i que no ho sembli, és antinostàlgic. I s’expressa a través de l’entreteniment, la cultura i la política.

P. Com el “Make America Great Again” (MAGA) de Trump?

R. Sí, tot i que tothom el va etiquetar com a nostàlgic, en part no ho era. El més perillós del MAGA és que essencialment el que et diu és: “Aquí hi ha una versió del passat per la qual hauries de sentir nostàlgia”. Per descomptat, aquesta versió és racista i misògina. Hauries de votar-me perquè soc l’únic que us pot retornar a aquell temps. Si em votes, ja no sentiràs nostàlgia perquè ho haurem reviscut i et sentiràs la mar de bé. Encobrir la utopia racista, això és el que fa perillós el MAGA, perquè aquest guió pot convèncer grans grups de votants. Han passat vuit anys i Trump està fent exactament el mateix.

P. Més enllà de la política, en el terreny de l’entreteniment, diu que aquesta estratègia “persemprista” és la dels derivats de La guerra de les galàxies, la invasió de reboots o l’estratègia comercial de Disney.

R. El reboot [reinici] de contingut en la cultura és només un símptoma de tot això. No és qüestió que la gent tingui nostàlgia de les pel·lícules originals de La guerra de les galàxies. En el “persemprisme”, Disney és la que et diu: “Saps què, hauries de sentir nostàlgia de La guerra de les galàxies, així que et donaré molt més contingut per satisfer aquesta necessitat. La ironia de tot plegat és que qui realment se sent nostàlgic per les pel·lícules antigues no se sentirà mai satisfet amb tot aquest contingut nou.

P. I el més probable és que faci una marató d’episodis.

R. Però no satisfaran aquest anhel. Amb els reboots passa com amb el menjar ràpid: aspira a tenir reconfortar com la cuina de l’àvia, però mai tindrà el mateix gust.

P. Apunta que tota aquesta cultura audiovisual basada en universos infinits, com en les pel·lícules de Marvel, nega la possibilitat d’un tancament. Creu que ara els finals es veuen com una cosa traumàtica, inassumible.

R. A més de poc rendible. Si no dones per tancat un univers, sempre en podràs acabar fent una altra pel·lícula.

P. Per això ha explotat el consum de sagues de telerealitat, com la de les Kardashian i les Real Housewives de Bravo?

R. El que està passant amb la telerealitat és un bon exemple. Mentre aquestes celebritats estiguin vives i disposades a treballar, hi haurà més temporades d’aquestes sagues. També pot resultar reconfortant sintonitzar amb tots aquests personatges familiars de contextos en què sabem què passarà. De vegades hi ha noves trames, però acaba sent la mateixa dinàmica de sempre. Per a la indústria aquesta fórmula és molt més segura i lucrativa que intentar generar idees noves.

P. Qüestiona la coloració de documentals que reactualitzen l’arxiu històric, com va fer Peter Jackson a Ellos no envejecerán. Creu que les noves generacions no entendran millor la història encara que tingui l’estètica del present.

R. D’una banda, restaurar documentals antics permet la seva persistència i supervivència. Podem aprendre mirant-los i recuperant-los. Però l’esforç d’acolorir en blanc i negre no ens acosta al passat. Simplement, el que fa és crear un nou document que s’assembla a l’original. Pot resultar inquietant de veure, però serà una resignificació, no un apropament.

P. Creu que estem estancats en un present congelat que ens impedeix concebre la idea de progrés.

R. La idea de progrés ja no funciona igual, especialment a Occident. Durant molt de temps, als segles XVIII i XIX, i fins i tot a principis del XX, el progrés es venia bé. L’objectiu del capitalisme és que la gent abraci el canvi i la tecnologia en el procés de civilització. Abans, si no ho complies, es veia com una cosa negativa. El problema és que als països occidentals, i especialment als Estats Units, la gent ha dit: “Un moment, això no és el progrés que ens van prometre: el meu sou cada vegada és més baix, no arribo a final de mes i vaig ofegat. El progrés m’ha estafat”.

P. Per això troba que el sarcasme s’ha instal·lat tan bé a l’hora d’analitzar el present?

R. Entre la generació millennial sí que ha passat. No l’han inventat, però l’han assimilat molt ràpid. Té sentit i és lògic. Tenen les referències del passat que es reinicien en el present i els diuen a la resta: “Sí, sé de què va tot això perquè ja ho he vist abans i et faré saber que ho sé”. És gairebé com parlar amb hashtags, es parla com amb picades d’ullet a l’audiència perquè siguin conscients que ja ho saps tot. En realitat ha estat la primera generació del primer món que va arribar a la majoria d’edat en una societat que semblava segellada per sempre, amb la idea de progrés congelada. Per això els ha resultat fàcil dir: “Au, va, com si sabés que hi ha una possibilitat que pugui lluitar i protestar per canviar alguna cosa”. La societat “persemprista” sent que hi ha una zona morta o un espai fred on tot es repeteix, on tot està estancat i aquesta és l’única manera de comptar el pas del temps. I hi ha gent que el que realment vol és erradicar el deute mèdic o tenir accés gratuït a l’avortament. Però tots aquests drets, tot d’una, han començat a ser arrabassats del nostre present, i de moment no sembla que hi hagi gaires avanços per recuperar-los.