El “teatre d’escudella i foc lent” de La Calòrica

“¿Sabes cuándo llegará a Madrid eso nuevo que han hecho los de La Calòrica?” És un missatge de Whtasapp d’una amiga madrilenya molt aficionada al teatre, d’uns 60 anys, i que ha caigut en les urpes d’aquesta companyia teatral que, després de picar molta pedra (com totes) s’ha convertit en un valor segur (com tan poques) i (com tan poques) es manté fidel als principis en què va néixer, el 2010: humorística, crítica, satírica, irònica, de text, propera, desvergonyida, creïble, política, compromesa, divertida... “I sorprenent...

“¿Sabes cuándo llegará a Madrid eso nuevo que han hecho los de La Calòrica?” És un missatge de Whtasapp d’una amiga madrilenya molt aficionada al teatre, d’uns 60 anys, i que ha caigut en les urpes d’aquesta companyia teatral que, després de picar molta pedra (com totes) s’ha convertit en un valor segur (com tan poques) i (com tan poques) es manté fidel als principis en què va néixer, el 2010: humorística, crítica, satírica, irònica, de text, propera, desvergonyida, creïble, política, compromesa, divertida... “I sorprenent, sobretot per a nosaltres mateixos”, afegeix Israel Solà, el director dels espectacles. “Ens agrada molt posar-nos a prova, no acomodar-nos i no fer sempre el mateix. I això ens genera molts debats”.

La Calòrica (el nom ve de “fer un teatre d’escudella, amb molts ingredients, a foc lent... molt calòric, esclar”) són Joan Yago (dramaturg), Israel Solà (director) i els actors Júlia Trullols, Aitor Galisteo-Rocher, Xavi Francés, Marc Rius i Esther López. El secret del seu èxit deu ser secret. O un misteri. Potser la vigència d’allò que fan? Ara han prorrogat fins a finals de maig a l’Espai Texas Fairfly, una obra del 2017. L’argument: quatre companys de feina reben un correu electrònic informant-los que l’empresa farà un Expedient de Regulació d’Ocupació. Els seus llocs de treball estan en perill i es reuneixen per veure com han d’actuar: arrossegar-se per mantenir-se en les condicions que sigui? Plantar cara a la companyia? Organitzar un comitè de resistència? O capitalitzar l’atur (“se’n diu així, oi?”, es pregunten) i crear una start-up i... canviar el món? “Canviar el món? Segur que volem canviar el món...?”, es pregunten. És l’any 2024 i tot continua igual.

“Doncs el text no ha canviat gens”, reconeix l’Israel. “L’única cosa que hem canviat ha sigut ‘Facebook’, que ja està molt desfasat, per ‘Instagram’”. A Els ocells (2018), una altra de les obres que continua fent bolos (com Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I), el text pràcticament no ha variat tot i que la situació política i social sí que ho ha fet. I manté la seva vigència: “Senzillament, l’espectador l’interpreta des d’una altra òptica”, diu Solà. “Hi ha un personatge en el qual aquí, a Catalunya, molts van veure un polític molt reconegut, però fora de Catalunya aquest polític no el coneixia ningú”. Ara, el mateix personatge recorda claríssimament a una altra política: “Ara la gent hi veu l’Ayuso, i quan vam estrenar l’obra ningú no sabia qui era Ayuso!”, sentencia López. Els ocells està inspirat (molt lliurement) en el clàssic d’Aristòfanes. I el que tenen els clàssics és que no perden vigència. “Parla del populisme, i el populisme existirà sempre!”, intervé Galisteo-Rocher.

Així i tot, Solà reconeix alguns ensurts: “Hi ha un acudit, en el text, que diu que ara per qualsevol cosa t’acusen de terrorisme. Dir això a Catalunya és una cosa. Però tots recordem el silenci que es va fer a la sala la primera vegada que la vam fer al País Basc...”

Es canvien petites coses, sí, com explica Solà: “A Feísima enfermedad... [estrenada el 2010 al Versus Teatre] hi ha un maltractador i la mare de la noia li deia ‘no passa res, que en el fons t’estima’. Ara li diu ‘no t’estima, i no t’estimarà mai’. La mare havia de parlar a la filla com a dona... Ara, a Le congrès ne marche pas -última obra de la companyia- a Madrid -del 2 al 22 d’octubre al Centro Dramático Nacional, coproductors de l’espectacle juntament amb el Lliure- hi faré canvis, res de vital: la Margaret Thatcher no desapareixerà!” Solà també reconeix que altres obres han quedat una mica desfasades: “Ara no podríem fer Sobre el fenomen de les feines de merda (2015) perquè té coses que serien políticament incorrectes, però llavors no ho eren”.

L’evidència que aquestes obres resisteixen el pas del temps és que s’estan representant fora d’Espanya i s’adapten perfectament a la realitat d’aquells països. Versions de Fairfly se n’han fet al Canadà, a Turquia, a Grècia.... “L’altre dia vam veure el vídeo de Fairfly en grec i... Òstia, sabem grec!”, riu Galisteo-Rocher.

A Fairfly, que en el seu dia es va representar al Tantarantana amb el públic a l’escenari, envoltant l’escena, la proximitat és absoluta. Entren ganes d’aixecar-se i participar de tot el que estan dient, dels problemes que tenen, perquè són els de qualsevol. És part de l’estil de La Calòrica. “El nostre segell és tan tonto com la poètica emocional del Joan Yago, barrejada amb la meva poètica i amb la dels actors i les actrius”, diu Solà. “Tot genera aquest imaginari que acaba en aquesta manera d’entendre el teatre, en aquest compromís polític, en aquest sentit de l’humor”.

Però arribar a aquesta senzillesa ha estat i és complicat. “Fa tants anys que ens coneixem que les coses surten soles. Quan et poses un vestuari ja estàs”, deixa clar Galisteo-Rocher. De fet, Joan Yago sap en qui pensa quan comença a escriure. Fins i tot ho va saber quan va encetar l’escriptura de De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda: pensava en la Mònica López. La veterana actriu es va fer fan de La Calòrica quan va veure Bluf (2014), la companyia li va proposar de col·laborar-hi i va dir que sí abans de llegir el guió.

Tornant a l’èxit de La Calòrica: “L’èxit és sentir-nos orgullosos del que estem fent”, diu, orgullós, Solà. López hi està d’acord, però afegeix: “L’èxit és tenir una gira per Catalunya i que la gent t’esperi, ompli els teatres”. I ho raona en termes pragmàtics: “Abans no podíem viure de La Calòrica. Ara sí! I si ens truquen d’una altra companyia, ho podem valorar. Quan la Júlia Trullols va estar al Lliure ens donava visibilitat, quan tornava la gent la coneixia”. Marc Rius ha estat a Els Watson, al TNC... La companyia s’ha fet un lloc en el panorama teatral. “Ja no som l’alt i el baix, som el Xavi i l’Aitor”, ressalta Galisteo-Rocher.

Mentre ja estan debatint tots plegats el proper projecte, del qual no expliquen res, van enumerant els referents. La llista és llarga i variada...: “Monty Python, Els Simpson, Animalario, tot l’anglès (L’Escurçó negre, Els joves....). I tot el teatre català de companyies que per a nosaltres és tan important: Joglars, Comediants, La cubana... Hem begut de tot això”, coincideixen. “Jo he anat a veure, gràcies al Lliure i a la Beckett, un Martin Wuttke fent d’Arturo Ui, que recordaré tota la meva vida”, diu Israel Solà. “I Heiner Muller, Robert Lepage, el Rigola...”. Tot aquest imaginari virolat enriqueix La Calòrica, que no perd el seu segell d’autenticitat.