‘Entrevistes breus amb dones excepcionals’. Dones al límit de la normalitat

La vida dels textos és impredictible: alguns s’estan durant anys dins d’un calaix, d’altres viatgen pel món i arriben als nostres escenaris un pèl tard. És el cas d’Entrevistes breus amb dones excepcionals, una obra de Joan Yago que s’ha representat abans a París i Montreal que no pas a casa nostra. Ara s’acaba d’estrenar al TNC, amb un muntatge dirigit per Mònica Bofill i interpretat per sis actrius magnífiques. El dramaturg de La Calò...

La vida dels textos és impredictible: alguns s’estan durant anys dins d’un calaix, d’altres viatgen pel món i arriben als nostres escenaris un pèl tard. És el cas d’Entrevistes breus amb dones excepcionals, una obra de Joan Yago que s’ha representat abans a París i Montreal que no pas a casa nostra. Ara s’acaba d’estrenar al TNC, amb un muntatge dirigit per Mònica Bofill i interpretat per sis actrius magnífiques. El dramaturg de La Calòrica escriu teatre polític per a tots els públics, comèdies amb ideologia que porten a escena alguns dels temes més candents de la nostra societat. Sense anar més lluny, la sala Espai Texas recupera aquests dies Fairfly, el brillant muntatge calòric sobre l’enganyifa de l’emprenedoria.

Entrevistes breus… sorprèn per la senzillesa del seu plantejament: cinc entrevistes amb dones excèntriques que representen, de diferents maneres, on pot arribar la pràctica extrema de la llibertat. L’autor s’ha inspirat en els Estats Units i, en especial, en programes televisius tan fascinants com Mi extraña adicción, on podíem descobrir personatges enamorats del seu cotxe o que menjaven terra cada dia. Mònica Almirall fa de presentadora: l’actriu d’Atresbandes, que ens ha donat molts bons moments amb el director Albert Arribas i que sempre recordarem com la diva d’Opening night de La Veronal, aquí està molt mesurada. Entenc el que ha volgut fer la directora: no recórrer a la farsa o la comèdia i tractar tots els personatges amb el màxim respecte. El muntatge acaba traspuant una estranya fredor, i es fa inevitable imaginar què hauria passat si l’hagués dirigit el director calòric Israel Solà.

Elisabet Casanovas interpreta una model ucraïnesa coneguda com “la Barbie humana”. Ni l’autor, ni la directora ni la intèrpret volen representar-la com una rossa ximpleta, i el seu retrat resulta una mica robòtic i cerebral. (Casanovas està molt millor en els seus altres personatges). Anna Barrachina és una política republicana que defensa a ultrança el dret (tan ianqui) a portar armes de foc sota la premissa “La solució als tirotejos són més armes”. No som al davant d’una caricatura: aquest i tots els altres personatges són del tot plausibles. Barrachina té una clara retirada a Hillary Clinton i això despista en un primer moment, però la seva defensa al·lucinada de la llibertat l’acaba apropant a Isabel Díaz Ayuso. El populisme no té fronteres.

Joan Yago tensa les costures de l’espectador progre quan ens posa al davant d’un personatge com el de Rose Mary Powell (Muntsa Alcañiz), una senyora que ha decidit viure com una nena de sis anys. No hi ha judicis de valor, ni en el text ni en la interpretació d’Alcañiz, i aquest debat sobre la identitat pot arribar a incomodar persones amb ideologies diametralment oposades. Yolanda Sikara interpreta una científica que ha portat la seva recerca sobre l’ànima humana a l’extrem de convertir la seva pròpia mare en una atracció de fira. Finalment, Miranda Gas defensa una dona del sud dels EUA addicta a prendre’s plata col·loidal, que com a resultat de la seva estranya dieta té la pell de color blau. “Blava i lesbiana”, a sobre. L’escena afegida per Yago amb els tres senyorots comentant la jugada acaba resultant el millor de la funció: Alcañiz, Barrachina i Casanovas (perfectament caracteritzades) retraten estupendament aquests homes que ja no se senten representats “perquè no pertanyen a cap col·lectiu”. Les transicions musicals, l’impol·lut espai de Joana Martí i el colorista vestuari de Maria Armengol acaben de configurar la vetllada. I tal dia farà un any.