Núñez, entre l’obra i la caricatura

No és ben bé el mateix haver conegut Josep Lluís Núñez i avaluar-ne l’obra que evocar la seva personalitat a partir de la caricatura que se n’ha fet i ha transcendit, fins a provocar la riota d’aquells que ni tan sols el van conèixer, siguin o no seguidors de l’expresident del Barça. El guinyol dona per a molt, i més en mans d’imitadors que han sabut humanitzar un empresari fet a la seva, molt auster i emotiu, sense sentit de l’humor i del ...

No és ben bé el mateix haver conegut Josep Lluís Núñez i avaluar-ne l’obra que evocar la seva personalitat a partir de la caricatura que se n’ha fet i ha transcendit, fins a provocar la riota d’aquells que ni tan sols el van conèixer, siguin o no seguidors de l’expresident del Barça. El guinyol dona per a molt, i més en mans d’imitadors que han sabut humanitzar un empresari fet a la seva, molt auster i emotiu, sense sentit de l’humor i del qual es dubta fins i tot d’on venia quan va arribar a Barcelona.

Convé no oblidar que Núñez no feia gens de gràcia, més aviat generava respecte i sovint temor quan se l’havia de tractar. La manera com va accedir al poder va ser tan qüestionable per la gent que hi va prendre mal com discutible va ser la forma com se l’ha dibuixat des que se’n va anar sense dir ni adeu i va acabar a la presó per un delicte de suborn a inspectors d’Hisenda. Núñez, al cap i a la fi, sempre va mirar de comprar complicitats i, per tant, no s’hi ha de frivolitzar: va ser un dels empresaris més importants del moment i un president que es va desviure per fer un Barça triomfant.

Intentar definir Núñez és una feina feixuga i delicada que vol temps i demana un punt de distanciament per part de l’autor, tenint en compte l’animadversió que va provocar entre la munió de seguidors tant de Jordi Pujol com de Johan Cruyff. Aquest és el risc que corre la docusèrie Núñez, que s’emet a 3Cat; és a dir, una televisió que en va tenir de molt fortes amb l’expresident del Barça. La comèdia i el drama hi tenen protagonisme, de la mateixa manera que el valor dels testimonis —n’hi ha que no hi van voler participar i d’altres que no hi van ser convidats—, i especialment dels documents que es mostren, és extraordinari per poder entendre Núñez.

L’extensa llista de convidats no acabarà mai de fer el pes a tothom. Les opinions d’Anton Parera i Antoni Bassas són molt agraïdes, així com les intervencions d’aquells que van ser decisius en alguns episodis, com el mateix Pujol. Queda clar que el modus operandi de Núñez, en segons quines qüestions, era més que reprovable i que com a constructor es va fer gran a l’ombra de l’alcalde Porcioles: la seva relació amb la ciutat va ser a través de les cantonades. També es podria pensar que era antinacionalista per la seva enemistat amb Pujol, quan el que volia era allunyar de la política una institució emblemàtica com el Barça.

Va treballar perquè el FC Barcelona fos un club independent dels poders polítics, econòmics i mediàtics i perquè tingués influència i capacitat de decisió en la Federació Española, fins aleshores tutelada pel Madrid. Hi va haver milers de barcelonistes que van estar orgullosos d’un president que va capitalitzar l’entitat econòmicament, social i esportiva, tal com va quedar palès amb la construcció del Miniestadi, la Masia, el Museu i l’ampliació del Camp Nou, així com amb la potenciació de les seccions a canvi d’empobrir els rivals catalans —això també—, com el Joventut, el Granollers o l’Igualada.

El llegat barcelonista de Núñez segurament mereixia un tracte millor en un documental que, per altra banda, incideix en alguns tòpics i no aprofundeix, sinó que dona per fet que una de les seves obsessions era “ser acceptat i respectat per la societat catalana, que mai no el va reconèixer del tot”, d’acord amb la promoció de la docusèrie dirigida per Jordi Call amb guió de Ramon Pardina. No tot és blanc o negre, sinó que hi ha grisos en la vida d’un personatge que generava desconfiança entre els que no estaven de la part seva i que, d’alguna manera, va ser un precursor de Florentino Pérez.

A diferència del president del Madrid, Núñez va tenir en contra l’administració política i no va trobar la manera de fer una gestió esportiva coherent, assenyalat fins i tot per un motí dels jugadors, fins que es va encomanar a Cruyff, justament la bandera dels nacionalistes que es van presentar a les eleccions del club l’any 1989. El president i l’entrenador acabarien malament, mentre que Pujol va dir al final que Núñez ho havia fet bé. Així queda dit en un documental que paga la pena per la seva vàlua periodística tot i ser incomplert, com no podia ser d’altra manera amb Núñez.

La docusèrie tindrà continuïtat en forma de llibre, i no només incidirà en el que ja s’ha vist des d’un sol punt de vista: és possible que finalment aquest any es puguin llegir les memòries de Núñez escrites per Domènec Garcia. Tal vegada aleshores se sabrà què pensava Núñez de tots el que tant han parlat d’ell, i també què es va coure en el pacte del Majestic del 1996 entre CiU i el PP. No sembla pas que fos cap broma per afegir a la caricatura de Núñez.