Els plats bruts i la mirada neta d’Antonio López

Hi ha exposicions que no necessiten més que un nom i un cognom per vestir-se de gala. La d’Antonio López (Tomelloso, 1936) és una d’aquestes. Tothom en parla, potser perquè és la primera retrospectiva del pintor manxec que es fa a Catalunya, potser perquè en les distàncies curtes el seu realisme encara és més estremidor que vist per la pantalla. ...

Hi ha exposicions que no necessiten més que un nom i un cognom per vestir-se de gala. La d’Antonio López (Tomelloso, 1936) és una d’aquestes. Tothom en parla, potser perquè és la primera retrospectiva del pintor manxec que es fa a Catalunya, potser perquè en les distàncies curtes el seu realisme encara és més estremidor que vist per la pantalla. En el seu món no hi ha estridències, no hi ha artificis. Només hi ha una quotidianitat —la seva— que des de fa set dècades explora a través de la pintura, el dibuix i l’escultura. I ho fa en majúscules i en primera persona: la nevera de gel, la pica del lavabo, un ram de roses, l’interior del seu estudi, una finestra de casa, nus explícits de gent propera, la llum daurada banyant la Gran Via madrilenya.

L’audiovisual de Josep M. Civit que tanca l’exposició —dins del projecte de cultura expandida de la Fundació Catalunya La Pedrera que va començar amb Jaume Plensa i continua­rà amb Miquel Barceló— també és homònim. Antonio López ens submergeix en un procés creatiu singular, lent, precís, meticulós i metòdic, fins i tot obsessiu, on el fil conductor és un diàleg entre el galerista i antiquari Artur Ramon i el pintor manxec, encara en actiu als 87 anys i considerat un dels mestres del realisme espanyol de la segona meitat del segle XX.

—Hablando otra vez de dibujo, aquí hay uno que ha venido de Baltimore que me parece una auténtica...

—Aquí ya no está Grecia.

—¿Qué hay, aquí, Antonio?

—Pues yo pienso que hay una curiosidad que te inspiran las cosas reales. Un interés enorme. Enorme. Ese plato que tú ves cada día que se queda con los restos de lo que has comido. Yo lo quise representar. Y ves algo de una riqueza...

Aquesta conversa entre Ramon i López està filmada a la mateixa sala de l’exposició just al davant de Restos de comida (1971), un dibuix a llapis que pertany al fons de The Baltimore Museum of Art i que forma part de la vuitantena d’obres en petit i gran format que s’exposen fins a mitjan gener. El plat brut amb quatre ossos escurats demostra com de personal i íntima pot arribar a ser la seva fília per les coses reals, per la quotidianitat. Un altre exemple és La cena (1971-1980), on va pintar la dona i la filla sopant. Fixeu-vos, però, en la data del quadre: va donar-lo per finalitzat quasi una dècada més tard, un fet habitual en la seva trajectòria.

Quan s’acaba una obra de López? Quan és capaç de deixar-la anar? La Casa Reial espanyola també hauria volgut saber la resposta. L’artista manxec és l’autor de La familia de Juan Carlos I (1994-2014), un encàrrec monumental que li va arribar anys després de rebre el premi Príncep d’Astúries de les Arts del 1985 i que ara per ara continua penjat al Palacio Real de Madrid. Tota una fita per al fill de pagesos amb possibles que va gaudir d’una infància feliç, que va emmirallar-se en la figura de l’oncle patern —el pintor realista Antonio López Torres— i que va tenir l’oportunitat de formar-se a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, d’on va brollar la seva fascinació per l’art clàssic i la figuració avantguardista.

Per desconcertant que puguin ser un gos mort, un conill escorxat o unes roses putrefactes, l’obra de López desprèn certa nostàlgia i també la certesa reconfortant dels llocs comuns. Davant d’aquesta realitat escollida, l’artista no es rebel·la. Tampoc l’endolceix. A vegades, la vesteix amb més amabilitat, com quan retrata les filles o els nets, personatges recurrents en la seva obra. I a vegades la presenta amb més duresa, com quan pinta la Mari, la seva esposa, ja malalta i dependent a La casa. Baño 5 (2017, en procés). Un retrat de la dona estimada allunyat de les versions de jove i d’adulta que ens regala de María Moreno Blasco, la pintora realista que va conèixer a la Real Academia i amb la qual es va casar, tot i que per a l’imaginari popular ella només ocupi el paper de musa i model. Però, furgant una mica, descobreixes que l’objecte projectat també era subjecte creatiu: sensible, tímida i fugissera, Moreno excel·lia amb el tractament de la llum i també tenia predilecció per les escenes domèstiques i les flors. Curiosament, a ella mai se li marcien.