L’artesania torna a ser sexi

Una de les meves distraccions d’aquest agost ha estat contemplar Joan Cortiella una tarda a la setmana. No em cansaré mai de veure com les seves mans enormes agafen un pilonet de fang i amb l’ajuda d’un torn arranca una dansa subtil d’estires i arronses fins a convertir-lo en una gerra d’aigua, un morter, una guardiola o una tassa. El seu ofici és el de mestre terrisser, com abans ho havien sigut el seu pare, el seu avi i el seu rebesavi. Cortiella és la quarta generació d’una nissaga que no s’ha mogut d’un taller situat als a...

Una de les meves distraccions d’aquest agost ha estat contemplar Joan Cortiella una tarda a la setmana. No em cansaré mai de veure com les seves mans enormes agafen un pilonet de fang i amb l’ajuda d’un torn arranca una dansa subtil d’estires i arronses fins a convertir-lo en una gerra d’aigua, un morter, una guardiola o una tassa. El seu ofici és el de mestre terrisser, com abans ho havien sigut el seu pare, el seu avi i el seu rebesavi. Cortiella és la quarta generació d’una nissaga que no s’ha mogut d’un taller situat als afores de la Galera (Montsià), un espai on el temps s’ha aturat. A diferència dels seus ancestres, compatibilitza la fabricació de ceràmica utilitària amb la pagesia. Les oliveres i els garrofers l’ajuden a pagar les factures on la pràctica artesana ja no arriba. Serà que tenim massa plàstic dins de casa?

Aquestes darreres setmanes també he rellegit La belleza del objeto cotidiano (Editorial GG), una recopilació d’assaigs breus de Soetsu Yanagi, una veu inèdita en castellà fins fa només tres anys. Ha sigut una lectura acompanyada de llapis, com qui repassa els apunts abans d’un examen. Les reflexions del crític japonès basteixen un cos teòric, visionari i precís, de l’ofici artesà. En primer lloc, posant en valor els objectes ordinaris que utilitzem en la vida quotidiana, tan senzills, tan pràctics. I això inclou des d’un petit moble fins a un plat. Objectes que destil·len bellesa en l’ús mateix i que Yanagi proposa que tractem amb respecte. També defensa la màxima de William Morris, el precursor del moviment Arts & Crafts a l’Anglaterra de finals del segle XIX: la necessitat que allò que és bell també sigui útil. No importa si un objecte és nou o és vell, importa més que sigui honest i sincer, puntualitza el nipó.

Una altra poderosa reflexió de Yanagi és la connexió entre els artistes i els artesans. Al seu entendre, el treball dels primers no ha transcendit el nivell individual. Però en el seu assaig —escrit, atenció, l’any 1933— confia que en el futur aquests artistes “autoconscients i reflexius” plantaran la seva llavor en el camp de l’artesania popular amb l’objectiu de fer-la “florir”. Perquè, segons Yanagi, no podem convertir els artesans en artistes autoconscients.

Un artesà treballa d’una manera tan natural —tan irreflexiva— que fa que la creació d’objectes a ulls d’un tercer pugui acabar semblant fàcil i rutinària. Per això demana protegir aquest talent innat dels artesans per crear objectes humils i meravellosos. I és així, treballant amb una naturalitat embriagadora, com he contemplat Cortiella, totalment aliè a la bellesa perenne que sorgia de les seves mans enfangades, fos en forma de gerra d’aigua, de morter, de guardiola o de tassa.

On també m’ha ressonat el discurs de Yanagi és a Visions of Catalonia. Designing Craft, l’exposició de la segona Biennal d’Artesania Contemporània Catalana comissariada per Oscar Guayabero sota el concepte de La bellesa de l’ús. I no només hi ressona, s’hi esplaia a través d’una selecció de 24 objectes quotidians on floreix el binomi entre artesania i disseny. Cada un dels objectes exposats al Centre d’Artesania Catalunya apel·la tant a una història singular arrelada al territori com a una pràctica artesana concreta, sense oblidar-se de la sostenibilitat en el seu sentit més tentacular. Passejant entre aquests objectes d’ús diari —que al novembre marxaran a la Dubai Design Week— caus en la temptació de configurar la llar ideal: trepitjaríem les rajoles hidràuliques de Mosaics Martí, els ambients es distribuirien amb la gelosia ceràmica d’Emiliana Design Studio, la tauleta de centre de fusta i fibres vegetals la signarien el duet Eliurpí, seuríem en les cadires reciclades d’OiKo Studio per a Il·lacions, triaríem quina llum volem amb la làmpada de Jordi Canudas Faura, la música sonaria a través de l’Altaphone de Núria Pié Barrufet, les flors fresques es marcirien en els gerros d’Estudi Limón, la sopa se serviria en un bol en forma de galet de Bussoga, el vi es beuria en el porró de vidre bufat de Ferran Collado... Benvinguts a l’idíl·lic Regne de la Bellesa amb què somiava Yanagi, aquí en clau catalana i amb el combo artesania-disseny més sexi que mai. Benvinguts a casa.