Una televisió en obert per als amics del cinema
VerdiClàssics emet diàriament a Catalunya unes tretze pel·lícules
A Catalunya hi ha un canal de televisió, en obert, sense subscripció, dedicat al cinema. Programa unes tretze pel·lícules al dia, però, alerta!, no qualsevol mamarratxada. Òbviament hi ha títols insignificants, no obstant en una setmana pots trobar Monsieur Verdoux (1947, Charles Chaplin), Senso (1954, Luchino Visconti), la inquietant raresa de Los ojos sin rostro (1960, Georges Franju)… per destacar-ne algunes d’un catàleg amb moltes manyagues a l’ànima cinèfila. És ...
A Catalunya hi ha un canal de televisió, en obert, sense subscripció, dedicat al cinema. Programa unes tretze pel·lícules al dia, però, alerta!, no qualsevol mamarratxada. Òbviament hi ha títols insignificants, no obstant en una setmana pots trobar Monsieur Verdoux (1947, Charles Chaplin), Senso (1954, Luchino Visconti), la inquietant raresa de Los ojos sin rostro (1960, Georges Franju)… per destacar-ne algunes d’un catàleg amb moltes manyagues a l’ànima cinèfila. És VerdiClàssics i amb això està tot dit. Es tracta de portar la cultura d’allò que fa temps es van anomenar sales d’art i assaig a la pantalla petita sense que suposi excloure títols de menor rang o el pur, i digne, entreteniment.
El canal pel qual transita el té concedit l’empresa de 8TV que va ser la que va proposar a la distribuïdora, productora i propietària dels cines Verdi, A Contracorriente Films, fer-se càrrec íntegrament de la programació. A Contracorriente va acceptar l’encàrrec i administra un catàleg de 1.800 títols. El canal amb prou feines té més publicitat que la dels mateixos cinemes Verdi. Tot i això, per a A Contracorriente és un “model empresarial còmode, amb un risc molt petit, un marge de beneficis ridícul que ens dona l’oportunitat que una bona pel·lícula arribi a un espectador amb gustos afins al públic del Verdi”. Així s’explica, Adolfo Blanco, fundador i màxim directiu de la companyia. La distribuïdora vol aconseguir amb VerdiClàssics dos objectius principals: “potenciar la marca Verdi i crear públics cinematogràfics”.
L’emissora programa títols doblats al català (el doblatge que va fer al seu dia TV3), al castellà, subtitulats i sempre hi ha l’opció d’acudir al dual per escoltar-ne la versió original. El doblatge depèn de la còpia disponible. I de vegades et trobes amb rareses. Per exemple, el dia que van emetre Xarada (Stanley Donen, 1963) doblada al català excepte en dues escenes amb petons discretíssims que es van veure en la versió original amb subtítols (particularment prescindibles). Per què aquesta raresa? Mr. Belvedere ho havia explicat. Es tracta d’una còpia que TV3 va adquirir fa anys a un distribuïdor que la va subministrar censurada. TV3 va doblar al català aquella versió, però en restituir la integritat de la còpia no es disposava del doblatge de les escenes suprimides. Al final, aquella emissió de fa poques setmanes es convertia en una empremta històrica de la vilania i ridiculesa de la censura.
Tot i la modèstia i joventut del canal, va començar a emetre a finals del 2021, una pel·lícula com El marido de la peluquera (Patrice Leconte, 1990) va tenir 25.000 espectadors i hi ha hagut pics de 50.000. “No es poden comparar aquestes xifres amb l’audiència milionària del futbol. Les nostres pretensions són diferents. És un aparador per promocionar el cinema”. Un aparador, el de la televisió generalista, que ha anat abandonant el cine. Aquest és el gran lament, la gran preocupació de Blanco, que fa molts anys que batalla perquè el públic no oblidi que la millor manera de veure cinema és en pantalla gran, en una sala.
Un episodi personal d’aquesta batalla és la carta pública que va enviar al ministre de Cultura José Ignacio Wert l’abril del 2012 i que aquest diari va publicar íntegrament. Blanco començava felicitant el ministre pels recents èxits dels equips espanyols de futbol. Una felicitació, però, amb la seva malícia. “Potser gent d’Europa com Merkel o Sarkozy, que sempre volen buscar tres peus al gat, es preguntin com un país en fallida, amb índexs d’atur tan alts, pot brillar tant a l’esport rei, que no és un esport precisament barat” . Admetent que una producció cinematogràfica sense risc és una de les causes de la crisi d’aquesta indústria a Espanya, Blanco assenyalava l’abandonament en què l’Estat tenia la distribució i exhibició contribuint que aleshores Espanya liderés al món el percentatge de pèrdua d’espectadors. I criticava que es pretengués solucionar un ajust pressupostari rebaixant en 27 milions les ajudes al cine espanyol. A la carta no demanava un tracte de favor, sinó “que sigui coherent i es tracti amb el mateix criteri totes les activitats que no siguin de primera necessitat”. I es preguntava si no convindria que els clubs de futbol tornessin els 752 milions d’euros que devien a la Hisenda espanyola.
Per a Blanco el rival de l’exhibició cinematogràfica a la televisió no són les pel·lícules que emeten. “És el futbol o Operación Triunfo. La presència del cinema a les graelles de la televisió en obert ha baixat dramàticament i les televisions públiques haurien de ser conscients del perill que suposa. I tenir-hi un compromís. Si no ofereixen cinema no es crea afició i sense aquesta afició… qui es plantejarà un dissabte a la tarda entrar en una sala?”.
Tots els projectes digitals que Blanco i la seva empresa han protagonitzat han tingut sempre un racó pensat per donar suport a les sales de cinema. En plena pandèmia, quan va acabar el confinament, va llançar La Sala Virtual de Cine. Era una plataforma per portar les estrenes d’A Contracorriente a casa de l’espectador perquè els cinemes estaven tancats. A la maniobra de registre, el client havia d’assenyalar el seu cinema habitual i aquest rebria una part de la despesa que l’espectador fes a la plataforma virtual. “Va ser més bonic que reeixit. Era tecnològicament molt ambiciós i vam perdre diners. Podríem dir que vam fer un màster a un preu ruïnós”. I d’aquest màster va néixer Acontra+, una plataforma de subscripció, encara que no exclou el lloguer. I aquí fa una altra picada d’ullet a les sales. Els subscriptors reben cada mes una entrada per al cinema que hagin triat d’una llista de sales i ciutats que va creixent.
“La sequera del cine a la televisió arruïna l’experiència d’anar al cinema”, acaba Blanco. I VerdiClàssics és un humil intent de combatre-la que té molt contenta la comunitat cinèfila.