Més Sala i Martín

La minisèrie de Xavier Sala i Martín a TV3, El factor clau, està dedicada a la glossa de quatre empreses de Catalunya i què les ha fet singulars. El primer protagonista ha estat el Barça. Una tria, si més no, polèmica, vistos els episodis gerencials d’una —això sí— gran institució. D’altra banda, la seva passada vinculació a la comissió econòmica del club i el fet d’haver estat membre de la junta directiva i tresorer amb Joan ...

La minisèrie de Xavier Sala i Martín a TV3, El factor clau, està dedicada a la glossa de quatre empreses de Catalunya i què les ha fet singulars. El primer protagonista ha estat el Barça. Una tria, si més no, polèmica, vistos els episodis gerencials d’una —això sí— gran institució. D’altra banda, la seva passada vinculació a la comissió econòmica del club i el fet d’haver estat membre de la junta directiva i tresorer amb Joan Laporta (2009-2010) fa pensar en una aproximació massa amistosa, poc convenient per a un programa que vol esbudellar les conductes d’una empresa.

De fet, el programa ja comença malament quan per justificar l’elecció del Barça es diu que, segons la revista Forbes, és el club més va­luós del món i que el seu actual valor és de 4.500 milions de dòlars. Excloent la malícia, deixem-ho que és una explicació defectuosa, perquè no s’aporten totes les dades. Una informació rovellada, antiga. Forbes, a la llista que publica cada any, va proclamar el Barça l’equip més valuós del món. I li atribuïa una envergadura de 4.760 milions de dòlars. Però això era l’any 2021. Fa tres temporades. És l’únic any que el club català ha presidit aquest rànquing. El 2022 ho va ser el Reial Madrid, que també encapçala la llista del 2023. En aquesta darrera publicació, el Barça apareix en tercera posició amb una valoració de 5.510 milions de dòlars. Però és que en aquesta llista, a la qual tanta confiança fa Sala i Martín, el Reial Madrid ha ocupat el lideratge set vegades i el Manchester United, 11. El Barça, només una.

El factor clau, amb producció de Mediapro, té una aportació econòmica del Departament d’Economia de la Generalitat i el suport de la Cambra de Comerç, que hi ha posat 95.500 euros, segons El Triangle. Segurament això explica la presencia de Beth Camprubí, empresària i membre del ple de l’esmentada corporació empresarial. En principi, Camprubí és la partenaire de Sala i Martín en la conducció del programa. Però Camprubí, vicepresidenta de l’Observatori Dona, Empresa i Economia, no pot estar satisfeta amb el paper que se li va atribuir al capítol d’estrena. Mentre Sala i Martín entrevista el president, l’entrenador Xavi i significatius empleats de la casa, Camprubí va anar a veure la cuina de la Masia, on treballa “una amiga i una mare” dels jugadors del planter. Després de trobar-se amb Sergi Barjuan, una altra visita és a l’equip femení de futbol. Per què Camprubí no va entrevistar Laporta? Per què Sala i Martín no va fer-se càrrec de les escenes amb la cuinera? Una dubtosa atribució de rols, com perpetuant una idea molt tronada sobre el gènere. Sort que al segon capítol Camprubí va poder xerrar amb el president del consell d’administració de Simon!

Aquest segon capítol va respondre més al que desitges trobar: una explicació sobre els conceptes i les decisions que fan tirar endavant una empresa: de copiar a ser copiat; pensar un disseny no tant que agradi com que “no desagradi”; una organització de producció sota demanda; gestió evitant el nepotisme…

Però el primer capítol va ser una ègloga a Joan Laporta. A la puresa d’un club que, com tots els de futbol, “ha de monetitzar les emocions”. El silenci sobre una hipotètica futura entesa amb Qatar —més comprometedora que la publicitat de les samarretes, “una errada”, segons Laporta— o sobre la possibilitat de sostenir una organització que no vol ser societat anònima, va situar el programa en la frontera del publireportatge gra­tuït. Curiosament, després de presentar-nos una estampeta idíl·lica, Sala i Martín va acabar advertint que “tothom recordi que tot això demà pot canviar”. Per què? Això no ho van explicar, i calia.

La sèrie té unes dimensions atípiques, quatre capítols. És clar que no trobarem a faltar Sala i Martín en diferents programes de la corporació. És un dels seus pocs economistes de capçalera. Té, evidentment, una notable habilitat expositiva i presumeix d’haver caçat “la fal·làcia de la socialdemocràcia” (Jotdown). Està bé escoltar-lo, però convé molt poder escoltar-ne d’altres.