Els treballs i els dies

Gregorio Luri escrivia un reportatge al voltant del naufragi de la comprensió lectoescriptora. Les xifres del PIRLS es poden traduir en una medio­critat satisfeta, en alumnes que llegeixen i escriuen fluix i que, per tant, veuen debilitat el seu coneixement i la possibilitat de revertir-ho. Parlem d’alumnes, però també de mestres, i parlem de casa. La mediocritat s’estén en tot l’àmbit educatiu i l’escola n’és la trinxera: “A qui pot interessar una mediocritat equitativa? No és preferible una dispersió de l’equitat al voltant de Xostakóvitx que no pas la concentració al voltant de Georgie Dann...

Gregorio Luri escrivia un reportatge al voltant del naufragi de la comprensió lectoescriptora. Les xifres del PIRLS es poden traduir en una medio­critat satisfeta, en alumnes que llegeixen i escriuen fluix i que, per tant, veuen debilitat el seu coneixement i la possibilitat de revertir-ho. Parlem d’alumnes, però també de mestres, i parlem de casa. La mediocritat s’estén en tot l’àmbit educatiu i l’escola n’és la trinxera: “A qui pot interessar una mediocritat equitativa? No és preferible una dispersió de l’equitat al voltant de Xostakóvitx que no pas la concentració al voltant de Georgie Dann?”.

El següent que fa el lector és fer una cerca: Qui carai és Xostakóvitx? El ChatGPT —l’avi de Terminator— diu que el nom complet amb patronímic és Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx, un compositor i pianista rus del perío­de soviètic. El lector comú es queda tranquil perquè sap que és un enze zero melomaníac i que ignorar aquesta dada sobre el món no empobrirà les seves capacitats per enfrontar-s’hi. Es perdona, entén que aquest desconeixement no li impedirà continuar aprenent a través de les dades que sí que li interessen. Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx. Troba curiós, això dels patronímics. Ho investiga, després reflexio­na sobre el tipus de societat que usa patronímics. Dies més tard, llegeix sobre els nostres cognoms i com el pare també hi és present: Martínez, Ortiz, Muñoz. Gràcies, Xostakóvitx.

D’altra banda, el preocupa més haver de preguntar qui és Georgie Dann. Sortir de la corba de la mediocritat per la porta de darrere: la corba que ha traçat algú d’una generació anterior, un que troba que tothom hauria de saber qui és Georgie Dann, però no Xostakóvitx. El jove premillenial —és una hipòtesi literària basada en l’optimisme metafísic— llegeix el reportatge en qüestió. No sap qui és “el de La barbacoa”. Bàsicament perquè encara no n’han fet un feat, la manera com s’accedeix a èxits remots bastant obvia­bles. Tampoc sap que Georgie Dann se sol fer servir per exemplaritzar el kitsch simpàtic. El context.

Si posem que Georgie Dann és la frontera, més enllà hi trobem el desert involutiu que, una de dues: o el travessem vius i ens convertim en simis, o el transitem transformant-nos en la majoria que no veu rellevants els perills de la mediocritat. Els que diuen que val més una imatge que mil paraules. Els que no llegeixen ni bé ni malament perquè no llegeixen res. L’avi de Terminator els fa els treballs (i els dies), els esforços intel·lectuals que ja no estan disposats a fer perquè els han externalitzat. Les guspires que no s’encenen quan, amagat enmig d’una lectura, trobem el títol d’un poema d’Hesíode. Detectar-lo. Buscar-lo. Aprendre’n. Establir connexions amb el context i el contingut del text on l’han trobat. Val més una imatge, sí. L’avi de Terminator els la pot concretar. I tots serem dissenyadors gràfics a un pas de comunicar-nos mitjançat bells impulsos elèctrics. N’escrivim una distopia que no llegirà ningú?