Una història d’amor

Quan vaig buscar el primer setlist de la gira, el del concert de l’1 de febrer a Tampa, em vaig desassossegar. ‘Thunder road’ no hi era. Però des del segon concert, des d’Atlanta, ja és fixa al repertori. Fa deu anys que desitjava poder-la escoltar en directe amb la Lluïsa i els nens, els quatre junts. Ja sabran disculpar aquesta exhibició de tou sentimentalisme boomer, però aquesta és la cançó que més m’ajudava quan ningú podia fer-me l’única ...

Quan vaig buscar el primer setlist de la gira, el del concert de l’1 de febrer a Tampa, em vaig desassossegar. ‘Thunder road’ no hi era. Però des del segon concert, des d’Atlanta, ja és fixa al repertori. Fa deu anys que desitjava poder-la escoltar en directe amb la Lluïsa i els nens, els quatre junts. Ja sabran disculpar aquesta exhibició de tou sentimentalisme boomer, però aquesta és la cançó que més m’ajudava quan ningú podia fer-me l’única companyia que necessitava.

Tenia setze anys i el meu cos volia que ella deixés els altres i vingués amb mi, de la mateixa manera que el cantant vol que la Mary, quan surt del porxo de casa, pugi al cotxe per començar l’aventura més autèntica acompanyats d’una guitarra. A l’espectacle que Springsteen va fer a Broadway fonent el seu cançoner amb la seva biografia, introduïa ‘Thunder road’ amb aquestes paraules: “la vida se’t presentava com una pàgina en blanc”. Parla de marxar de casa i descobrir l’amor. La cançó és una actualització del mite que funda el començament d’una vida adulta i plena.

El ventall d’imatges amb el que treballa Springsteen mai ha estat gaire extens, però li ha servit per anar molt endins a l’hora d’explicar els somnis i les decepcions, les esperances i les pors d’un home del seu temps. L’anàlisi de ‘Jungleland’ que Maria Vila fa a la pàgina del costat és modèlic, i ho evidencia. Aquest retaule sobre l’èpica de la derrota tanca Born to run, el disc que li va obrir les portes del cel de la indústria. La primera cançó del vinil era ‘Thunder road’.

El seu ventall d’imatges mai ha estat extens, però suficient per explicar els somnis i decepcions d’un home del seu temps

Abans d’arribar a la versió definitiva, enregistrada a Nova York el juliol del 1975, al llarg de mes de mig any la cançó havia anat mutant. Al mes d’agost, després de moltes setmanes de feina que es poden reviure en un documental, es va posar a la venda. És una de les catedrals de la història del rock. Va ser un èxit comercial i de crítica. És mainstream. Springsteen tenia vint-i-cinc anys. Amb set va veure Elvis Presley al xiu d’Ed Sullivan. Ara en té només setanta-tres.

Connectar amb ‘Thunder road’ és fàcil. A la lletra s’hi disseminen una pila d’imatges i referències de la cultura nord-americana de postguerra, que reconeixem sense problemes perquè, poc o molt, aquesta és la cultura que ha configurat la nostra sensibilitat a través de llibres, pel·lícules i altres cançons. Hi ha, per començar, la casa amb porxo típica dels barris residencials. Ella surt de casa i ell la mira des de l’altre gran fetitxe d’aquella cultura: el cotxe. El cotxe per emprendre el viatge, un dels arguments universals que constitueixen la cultura nacional dels Estats Units.

Més elements d’aquell imaginari estereotipat: a la ràdio del cotxe sona ‘Only the Lonenly’, una cançó melòdica sensiblera i bellíssima del 1960 que arrenca amb uns cors que són american way of life en estat pur. El protagonista de la cançó de Roy Orbison és un solitari a qui atrapa la tristesa perquè no té la dona que estima. Però mentre el solitari d’Orbison ja ho dona per perdut, el de Springsteen, anhelant que la Mary pugi al cotxe, implora perquè té l’esperança de redimir-se.

La cançó és la visió d’un jove solitari —la solitud de l’harmònica inicial— que està frisant perquè va com una moto. Res de nou. Però tot aquest imaginari estereotipat crea l’escenografia per a l’exercici d’introspecció en què Springsteen excel·leix, i lletra i acceleració rítmica desemboquen en l’última estrofa. És colossal. Parla dels altres nois de la vida de la Mary, dels que tenen fantasmes a la mirada i són com una mena de zombis derrotats que criden el nom d’ella prop de la platja asseguts “in the skeleton frames of burned out Chevrolets” (als vells esquelets de Chevrolets cremats). Ells són els que marxen, els que l’han deixat sola. Ell no. Si ella va amb ell podran marxar d’aquest poble de perdedors, perquè ell vol marxar per vèncer. La veu allargassa un crit que és una pregària humaníssima, i el barroquisme majestuós de la E Street Band agafa el control de la cançó a través del solo de saxo de Clarence Clemons.

Quan es van celebrar els quaranta-un anys de la cançó, va circular un vídeo on s’encadenaven interpretacions de ‘Thunder road’. Fragments de trenta-una actuacions des del Hammersmith de Londres el 1975 fins al seu New Jersey natal el 2016. La meva vida. La seva.

Al començament la cantava com una pregària en veu baixa sobre l’afany del desig i la plenitud, sense el solo de saxo i sense les guitarres elèctriques. Però quan el 21 d’abril de 1981 Barcelona va descobrir Springsteen, entre el 23-F i l’assalt al Banco Central, la versió ja transmetia una emoció diferent. És el concert de la gira de The river que motiva l’exposició de fotografies de Francesc Fàbregas que es pot veure al Palau Robert. És el del Palau dels Esports que Manuel Huerga va enregistrar des d’un lateral. Només cal veure com es mou per l’escenari, el crit que fa just abans de l’últim vers o com salta per tocar el final des de dalt d’un altaveu. Aquí el cotxe circula a tota velocitat per la carretera del tro.

El primer concert amb la Lluïsa va ser el 9 d’abril de 1999 al Palau Sant Jordi, el primer al món de la gira del retorn de la E Street Band. Encara recordo l’abraçada amb un fan nord-americà que no coneixia de res després de ‘Badlans’. El següent devia ser la gira del The Rising, el que va retransmetre l’MTV i després es va comercialitzar en DVD. Aleshores ja estàvem casats. Va tancar amb ‘Thunder road’. Dalt de l’escenari hi ha la banda històrica completa i també la seva dona, la Patti Scialfa, tocant la guitarra amb el grup. La versió no transmet soledat ni fervor. És una altra cosa. És un testimoni de plenitud vital i d’absoluta comunió amb el públic. Ho és des del moment que demana silenci amb un somriure o quan se’l veu joiosament satisfet quan el públic canta entregat “mostra una mica de fe, hi ha màgia a la nit”, o quan es creua la darrera mirada amb Clemons abans d’encaminar-se cap al centre de l’escenari per acabar de tancar el cercle.

Jo tancaré el meu cercle quan escolti aquesta cançó a l’Estadi Olímpic, allà on el vaig veure per primera vegada, ara amb els meus nens i la Mary, amb qui recorrem la vida des de fa vint-i-cinc anys. La cançó torna a ser diferent. Quatre paios amb trompetes baixen d’una plataforma i se situen al centre. La secció de vents, gairebé com una fanfàrria, transforma el final. Springsteen sembla dir-nos que la nostra vella història d’amor ha estat una gran festa.