Un concert a la Meca del Bruce

El Madison Square Garden és la meca de qualsevol springsteenià. És el lloc on saps que farà un dels millors concerts de la gira, el temple on públic i banda s’entenen millor perquè parlen la mateixa llengua, venen del mateix lloc, es coneixen les bromes. Els decorats de les seves vides són més o menys els mateixos, perquè tota la mística de Nova Jersey s’ha alimentat aquí. Amb la diferència que quan surts del concert ets al bell mig de Manhattan i no en un barri residencial ni en un polígon industrial de Nova Jersey: aquesta és, també, la petita dosi de farsa del working class hero que ...

El Madison Square Garden és la meca de qualsevol springsteenià. És el lloc on saps que farà un dels millors concerts de la gira, el temple on públic i banda s’entenen millor perquè parlen la mateixa llengua, venen del mateix lloc, es coneixen les bromes. Els decorats de les seves vides són més o menys els mateixos, perquè tota la mística de Nova Jersey s’ha alimentat aquí. Amb la diferència que quan surts del concert ets al bell mig de Manhattan i no en un barri residencial ni en un polígon industrial de Nova Jersey: aquesta és, també, la petita dosi de farsa del working class hero que és Bruce Springsteen i dels fans caragirats que som tots nosaltres.

L’entrada al temple és com l’entrada al centre comercial de qualsevol ciutat perifèrica. La gent no hi arriba dues hores abans i només faria cua per una cervesa, i ha sortit de casa per venir aquí com qui surt a sopar un dissabte qualsevol. D’alguna manera, sense dir-nos-ho, agraïm que l’ambient general ens rebaixi una mica l’excitació —almenys fins que el concert no comenci. Per dins, però, aquesta impetuositat que feia temps que no sentíem ens escalfa i ens eleva.

L’inici d’un concert de Bruce Springsteen i la E Street Band es vesteix d’una solemnitat gens pretensiosa que ja fa posar la pell de gallina a qualsevol mortal. Els músics surten un per un, per ordre gairebé jeràrquic, i la cridòria del públic va creixent fins que qui puja les escales del fons de l’escenari és Springsteen (ara sol, fa anys de la mà de Clarence Clemons), amb aquesta manera desmenjada i alhora ampul·losa que té de caminar. Plantat davant del micro amb la guitarra penjada al coll, Max Weinberg pica els quatre bombos de bateria que anuncien ‘No surrender’, i a partir d’aquí ja pots plorar-ho tot i recordar que ‘No surrender’ conté més veritat que tots els discursos de tots els processistes que se’n van apropiar, perquè “we learned more from a three-minute record, baby, than we ever learned in school” (vam aprendre més d’un disc de tres minuts que el que mai vam aprendre a l’escola). I perquè aquest senyor ens ha acompanyat tota la vida i, malgrat els alts i baixos de la nostra condició de fan, ha posat paraules al que ens passava moltes més vegades de les que volem admetre.

L’inici d’un concert de Springsteen i la E Street Band fa posar la pell de gallina

El setlist d’aquesta gira (almenys als Estats Units) no canvia pràcticament gens d’un concert a l’altre. Ja ho sabíem, però vam procurar oblidar-ho per poder gaudir d’un concert ben trenat en què les cançons que toca són un repàs dissimulat de tota una carrera artística. Sense fer-ho explícit i fugint del típic concert de Greatest Hits, Bruce Springsteen desgrana més de cinc dècades de música sense que en siguem conscients. Si els concerts a Broadway explicaven la seva vida, aquesta gira explica el seu món. Però de Broadway ja en vam sortir pensant que s’acabava, i del Madison en sortirem convençuts que té corda per estona.

L’execució de totes les cançons és fins i tot millor que a la darrera gira. La banda enllaça una cançó amb l’altra sense xerrameca, i el concert va lliscant amb la mena de perfecció que surt dels que porten tota una vida fent això i ja no hi ha res que els posi nerviosos. Max Weinberg pica la bateria com si no haguessin passat els anys, Garry Tallent és menys estaquirot que mai i de tant en tant s’anima a fer veure que mou la cintura. Neils Logfren ja no pot fer voltes sobre si mateix durant els seus solos de guitarra, però encara té aquells rampells que el fan lleuger. El piano de Roy Bittan i el violí de Sister Soozie ens semblen més elegants que mai; Little Steven té el pallasso pujat. I el millor de tot: Jake Clemons ja bufa el saxo com el seu oncle. De fet, diria que nosaltres vam enganxar Clarence Clemons massa tard i ja no el vam veure mai bufar com avui bufa el seu nebot.

Bruce Springsteen també està pletòric. Amb 73 anys ha descobert que té malucs i ha après a ballar. La veu, que en algunes gires ens havia semblat forçada, és modulada amb exactitud a cada cançó. Ja no pot córrer de punta a punta de l’escenari, però supleix les corredisses gesticulant molt amb els braços i obrint-se la camisa d’una estrebada, com dient tinc 73 anys però us enterraré a tots, colla de malparits.

El rock com a salvació

Aquesta és la sisena vegada que escolto ‘Jungleland’ en directe, però en aquest escenari sembla una altra cançó —una cançó que no ens pertany. El públic la canta de principi a final i a mi em sembla que no l’he entès fins ara que sóc aquí, en aquesta ciutat.

‘Jungleland’ és la història d’uns perdedors que malden per fer-se un lloc a la seva pròpia vida mentre fugen de la policia, la crònica d’un submon que ningú no descriu però que batega molt més que la resta perquè és de veritat. ‘Jungleland’ és la història d’un rocker de 25 anys que mira la indústria musical als ulls i li diu que això és tot el que els pot oferir: unes vides aparentment de merda a les quals ningú no para atenció i on la violència és tan present com l’amor, perquè els xavals llueixen velles guitarres com podrien lluir navalles (“kids flash guitars just like switchblades”). Una succecció d’escenes que podrien ser el guió d’una pel·lícula on cadascú es pot construir la seva història tan sòrdida com bonica, com ho és el contrast entre la bellesa del solo de saxo i el dolor desesperat d’una ciutat en flames i en silenci després de l’esclat de totes les tensions que la relligaven. “From the churches to the jails, tonight all is silence in the world” (des de les esglésies fins a les presons, aquesta nit tot és silenci al món). Un vals mortal on els que resisteixen no tenen ni l’honor de morir-se i on, en el secret de les habitacions on els llums s’apaguen, també existeix la violència contra una noia que fa una estona bevia cervesa calenta sota una pluja suau d’estiu.

Escoltant Bruce no ets un perdedor, ets un personatge en un poema èpic sobre perdedors

‘Jungleland’ és el retrat de tot el que va malament perquè ha d’anar malament. La història d’uns perdedors que volen salvar-se a través del rock, que busquen la redempció sota la brutícia del seu món. Jo vinc d’això, diu Springsteen. I això existeix i aquesta és la meva expiació.

Em fa vergonya dir que un concert de Bruce Springsteen és com una experiència religiosa, però ja ho he dit. Ell i la E Street Band són allà dalt i prediquen, i tu des de baix de l’escenari abraces tot el que t’ensenyen, t’ho fas teu, t’ho endús a casa, ho bressoles, i de mica en mica el seu record et fa més fort i et fa companyia. En aquesta gira, a més, hi ha espai per a tot (i per a tothom): hi ha espai per plorar, hi ha espai per saltar, hi ha espai per riure i per excitar-se i per deixar-se endur i per treure la ràbia. Tot està allà, i tot és bàsicament la nostra vida: els desamors, les frustrations, la sexualitat, la militància, fer-nos grans. Cançons que —admetem-ho— no lliguem a ningú en concret ni a cap moment concret, perquè han estat la definició més o menys fixa de tot el que ens passava. Hi ha cançons senceres que he traduït al català perquè volia que em penetressin el cervell com només ho pot fer la llengua materna. He crescut amb aquest home i mai no n’havia estat tan conscient com ara.

Concerts com a redempció

Aquest és el meu vint-i-tresè concert. L’he seguit allà on he pogut de forma més o menys precària, quan havíem de fer centenars de quilòmetres de cotxe i el pressupost amb prou feines ens permetia sopar en condicions encabat. Vam néixer massa tard, però ell encara fa concerts de tres hores als seus 73 anys, i vam aprendre molt d’hora que allò més sòrdid pot ser bonic sense passar-ho per la cursileria. Jon Stewart va dir un dia que quan sents la música de Bruce Springsteen no ets un perdedor: ets un personatge en un poema èpic sobre perdedors. Però això, deia Stewart, no és la seva força: la seva força és que buida el dipòsit amb tot el que fa.

Aquesta nit, al Madison Square Garden, Bruce Springsteen ha tornat a buidar el dipòsit i ens ha ofert tot el que tenia. Una vegada més. Sortim del concert en un núvol, agraïts, plens d’aquella felicitat tan fonda. Redimits. I físicament esgotats, i això que nosaltres som a la trentena i no hem oficiat cap cerimònia.

Ser fan

En la vida d’un fan no hi ha batzegades. La idolatria es manté constant i sempre fa companyia, com ho demostra el fet que l’idolatrat no desapareix mai del top 5 de l’Spotify Wrapped. Les seves cançons no tenen context perquè formen part del fan i sempre han estat allà, sempre ho han explicat tot i no han explicat res. Per a un veritable fan, l’ídol és una mena d’extensió impertorbable d’ell mateix. La fidelitat del fan és impàvida, no pateix sotracs. És una lleialtat d’allò més plàcida, per impertèrrita i dòcil, com un devot que no dubta mai de Déu i se sap tranquil i segur en la fe. Al fan, res del que faci l’ídol li semblarà una llauna: els ídols no s’equivoquen i no poden decebre.

En la meva vida de fan (una paraula que rebutjo per pur esnobisme), sí que n’hi ha, de batzegades. Bruce Springsteen entra i surt de casa meva com aquell amic que viu lluny i ja no tens gens present, però que quan ve a passar uns dies o hi parles per telèfon —molt de tant en tant— de sobte recordes per què l’estimes. A mi, el Bruce (aquesta ridícula familiaritat de fan) m’ha fet companyia a estones. Puc passar-me mesos sense escoltar-lo, no m’interessen moltes coses de les que fa, i hi ha discos sencers que em semblen tan insípids que a vegades em pregunto quina part de mi el gaudeix de debò i quina part el segueix per inèrcia, com el nen a qui els pares apunten a un esport de petit i fins ben entrada l’adolescència no s’adona que allò l’avorreix profundament. La vida n’és plena, d’això: coses que fem perquè ens agraden de debò i coses que creiem que ens agraden però en realitat no.

Però aleshores s’anuncia una gira i perdo una mica el nord buscant entrades per al màxim de concerts possibles. El iaio ja té 73 anys i no durarà gaire. I jo, que he nascut a deshora, per primera vegada tinc el temps i els diners per seguir la gira com voldria. M’empasso els dubtes —al capdavall, fins i tot el més devot té crisis de fe— i projecto la meva vida al voltant de la gira d’un senyor gran i la seva banda. Sí, jo també penso que és absurd. Fins que comença el concert.