Totes volem ser Susan Sarandon

Catifa vermella molt a prop de casa. Hi arribo en bici. Abans de sortir, exclamo eufòrica: “Veuré la Susan Sarandon!”. Me’n vaig amb el cap cot. Resulta que els habitants adolescents de la casa no saben qui és. I encara pitjor: ni tan sols pregunten què fa. Qui els va parir. Ningú no em pot treure la il·lusió. Avui ve una estrella de Hollywood a Gràcia.

El carrer Verdi està guarnit de vermell. Em col·loco darrere d’una tanca per esperar l’actriu mentre l’organització del ...

Catifa vermella molt a prop de casa. Hi arribo en bici. Abans de sortir, exclamo eufòrica: “Veuré la Susan Sarandon!”. Me’n vaig amb el cap cot. Resulta que els habitants adolescents de la casa no saben qui és. I encara pitjor: ni tan sols pregunten què fa. Qui els va parir. Ningú no em pot treure la il·lusió. Avui ve una estrella de Hollywood a Gràcia.

El carrer Verdi està guarnit de vermell. Em col·loco darrere d’una tanca per esperar l’actriu mentre l’organització del Barcelona Film Fest desplega de pressa i corrents la resta de catifa que falta per arribar a l’entrada del cine. Retiren amb destresa el plàstic que cobreix el feltre i que evita que es taqui amb tot de trepitjades abans que aparegui l’actriu. Toca esperar. I res millor que buscar-se bona companyia per aguantar la tanca i passar l’estona. “De debò que posaràs l’edat de la Sarandon al reportatge d’EL PAÍS?”, em pregunta la dona que es recolza a la tanca al meu costat. Contesto que sí. Són 76 anys. S’ha de dir, penso. “Hauria d’estar prohibit. Als Estats Units no ho fan. No ho entenc”. La dona que parla és Pilar Ordóñez, actriu, escriptora i alhora directora, m’explica, una companyia meravellosa en els minuts d’espera per a algú que s’estrena a la catifa vermella. Em dona tota mena d’explicacions. “Això només passa a Espanya, muntar-ho a última hora, ja veuràs, ara tota aquesta gent començarà a cridar i a fer fotos”, explica Ordóñez. Li dic que segur que arribarà passejant perquè crec que s’allotja a l’hotel Casa Fuster. Ella diu que no: “Un cotxe la deixarà a la cantonada, segur”, afirma convençuda. I de cop i volta, crits. Molt d’enrenou. Sarandon, vestida de verd, amb camisa i pantalons, i unes vambes del mateix color, apareix com un tifó. Fa la intenció d’entrar directament i algú fa que es giri altre cop cap a les càmeres per a les fotos i algun autògraf. Emoció al carrer. Mentre saluda amb la mà, apareix de sobte l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també de verd, per abraçar l’actriu nord-americana. Xerren un moment. Tenen certa complicitat. Es van conèixer en una trobada organitzada pel polític demòcrata Bernie Sanders contra la ultradreta de Trump, Salvini i Bolsonaro. Acaba el breu photocall.

La comitiva condueix Sarandon cap al cinema, on està finalitzant la projecció de Thelma i Louise. Després toca col·loqui. Ella s’espera dreta al final de la sala mirant una de les escenes mítiques del cine, que ja deu haver vist mil vegades, i es mou al ritme de la música. Ningú s’ha adonat encara de la seva presència. Somriu en la foscor. Quantes vegades deu haver pensat a tornar a saltar amb un cotxe Ford Thunderbird al Gran Canyó de la mà de Geena Davis? S’acaba la pel·lícula i comença el col·loqui.

Amb la mateixa energia, Sarandon recorre el passadís amb el públic dempeus aplaudint. Ha vingut a parlar de la seva pel·li, dirigida per Ridley Scott. Ella podria haver estat la Thelma, però va escollir ser la Louise. La pel·lícula es va estrenar el 24 de maig del 1991. Va entrar la quarta a la taquilla, però va aguantar setmanes i setmanes. I va acabar recaptant —només als Estats Units— 40 milions d’euros (havia costat 13 milions), el doble del previst després del primer cap de setmana en cartell.

Activista, mare i actriu. Així la presenta Conxita Casanovas, directora del Barcelona Film Fest. Se li pregunta a Sarandon si Thelma i Louise es va avançar al Me Too. L’actriu respon sincera, molt propera al públic: “No en teníem ni idea. Era poc habitual fer una pel·lícula amb dues dones com a protagonistes que no acaben odiant-se. Érem dues dones envoltades d’un mar d’homes fumant puros”. I després afegeix: “No crec que les coses hagin canviat gaire”.

Però, per què les coses no canvien respecte a les dones? Sarandon sorprèn amb la seva pregunta al públic, que es queda mut. Ella fa la seva pròpia reflexió. La clau, segons la guanyadora d’un Oscar, és fomentar l’educació de la societat: “Tothom s’ha de responsabilitzar dels seus actes. Si has begut o el teu company o companya ha begut, no la pots deixar sola, en cap cas”. La simbologia que envolta el film parla de les lliçons que va deixar, de la seva influència. La realitat és que veient Sarandon en escena sembla que la lliçó de debò és ella mateixa. I aquell petó del final, li pregunten. “El petó no era al guió”, remarca Sarandon. Va ser inesperat. Trenta anys després, Sarandon i Davis van repetir l’escena en un passi especial.

A Sarandon se la veu relaxada. Mitja hora de col·loqui, no més. Aprofita per explicar que ha visitat el Museu Picasso i que ha menjat al 7 Portes. Última pregunta. I molts aplaudiments. Torno a casa amb bici i la brisa de la nit carrer Verdi avall. No és un descapotable però fa el fet. Arribo a casa i ningú em pregunta per la Sarandon. Però tant me fa. Aquesta nit he estat amb una de les millors. Mare, actriu i activista. Bona nit.