We are the weirdos, mister

El món és fora d’òrbita, la humanitat sencera s’ha tornat disfòrica, la narrativa s’ha trencat i la realitat-ficció que vivim és massa evident per a poder negar-la. A Dysphoria Mundi (Anagrama, 2022), Paul B. Preciado ens prepara per al món que vindrà, el món en el que vivim, un món que ha trencat l’eix. Vivim en les ruïnes de la societat petrosexerracial construïda amb sang, llàgrimes i combustibles fòssils ...

El món és fora d’òrbita, la humanitat sencera s’ha tornat disfòrica, la narrativa s’ha trencat i la realitat-ficció que vivim és massa evident per a poder negar-la. A Dysphoria Mundi (Anagrama, 2022), Paul B. Preciado ens prepara per al món que vindrà, el món en el que vivim, un món que ha trencat l’eix. Vivim en les ruïnes de la societat petrosexerracial construïda amb sang, llàgrimes i combustibles fòssils del segle XIX i XX. Som els fills de l’extracció, les netes de la conquesta, la violació i l’odi. Nosaltres, habitants del democràtic i lluminós segle XXI, que podem escollir entre moltíssimes marques de iogurt al súper, però ningú ens escolta si parlem de la prohibició de la compra d’armament, la fi de la contaminació dels oceans o la regulació dels preus del lloguer. Sí, nosaltres. Veiem com tot l’edifici social s’ensorra i es telerepresenta als milers de milions de pantalles del món, com la performance de l’assalt al Capitoli dels EUA —un modern pèplum neoliberal— o el triomf dels governs autoritaris, supremacistes blancs i teocràtics a tot el planeta.

Benvinguts al segle XXI, l’era de la depressió i l’angoixa generalitzada.

Preciado ens presenta un món que està mutant, que canvia de pell com ho faria un rèptil, però en aquest món els monstres som nosaltres. No vam tenir opció: vam ser llançats a la vida, se’ns va assignar un gènere, un nom, una nacionalitat i, pel camí, tot es va anar trencant. Som el fruit de la cambra de gas, de la bomba de neutrons, de l’OTAN, del centre d’internament, de la caiguda del Mur i de la construcció de tants altres... La por s’estén com la pesta a la Venècia medieval, la sífilis al salvatge oest americà o la COVID als vagons del metro dels darrers anys. Mentre les grans corporacions privades —els gegants tecnològics— converteixen ciutadans en ionquis, mentre la dominació passa a ser desitjada com a estatus social —un m’agrada, un seguidor més, una altra interacció—, els partits polítics s’apropien dels afectes i els efectes negatius produïts pel col·lapse d’allò que Paul B. Preciado anomena capitalisme petrosexerracial, per conquerir el poder mitjançant els discursos d’odi.

Són els camells de la nova droga occidental: una simulació d’identitat nacional, una ficció de puresa ètnica, d’heterosexualitat fantasmagòrica. La reacció es construeix des de la por, promet la protecció envers la diferència, i la fi d’un món que el mateix capitalisme alimenta per tenir quelcom més d’on extreure benefici. La seguretat no està garantida, el control és a tot arreu, i Wuhan —com diu Preciado—, s’ha estès com el cordyceps a la realitat postapocalíptica de The Last of Us.

No estem sols, som milers de milions, però la soledat ens corca.

De la fi d’aquest món —que no pas de la fi del món—, de la caiguda d’aquests signes, de l’enderrocament de les seves estàtues i el trencament de la identitat hegemònica —blanca, viril i violenta— sorgeix vida. En paraules de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional: “¿Escucharon? Es el sonido de su mundo derrumbándose. Es el nuestro resurgiendo”.

Un món on la identitat no sigui motiu d’opressió sinó de llibertat, d’autodescobriment, que no limiti sinó que floreixi, un món on les dones —i qui vulgui— puguin anar vestides sense que ningú els retregui que van provocant i que les violaran, i on les, els, lis trans puguin ser sense haver de demostrar la seva pròpia existència. Preciado ens recorda amb les seves paraules que no hem de tractar els governs d’extrema dreta de l’Europa de l’Est —Hongria, Polònia— com l’excepció europea, sinó com el laboratori reaccionari d’Occident. Un món on es qüestiona i es nega la identitat trans, però que, com Hongria, han formulat projectes de reforma de la Constitució on es defineix clarament què és ser una dona i què és ser un home, donant la raó a Judith Butler quan diu que el gènere es construeix amb el discurs —la llei— i la pràctica: actuar com una dona i/o com un home. També amb altres polítiques masclistes i autoritàries com el reconeixement exclusiu de la família i els fills de matrimonis heterosexuals, o voler-se ventilar diversos Drets Humans com el dret a l’avortament i el control absolut del propi cos de la dona.

Aquesta reacció, aquesta extrema dreta, té por. Té por d’uns subjectes que han passat de ser víctimes a supervivents, que han passat de callar, d’acotar el cap, d’arronsar-se davant de l’autoritat i fer-se petites a parlar, a cridar, a dir el que pensen. “Ara es diu pedofília, violació, abús sexual, violència sistèmica, violència patriarcal”, ens recorda Preciado. El nostre patiment ens constitueix, la nostra disfòria ens transforma. El dolor és la nostra veritat. És allò que ens permet identificar què és el que s’ha de canviar. El món ens pertany.

We are the weirdos, mister.

Patricia Castro és escriptora i sociòloga