Miguel Milà, l’emoció de la simplicitat

La pissarra ja estava guixada d’integrals, però la mà del catedràtic de matemàtiques aplicades no s’aturava. Era sabut que, en un moment donat, Linés Escardó es giraria cap als seus alumnes de la Facultat d’Arquitectura i diria la paraula fatídica: “Usted”. En el record de Miguel Milá, aquest “usted” sempre era ell. No hi havia manera humana d’aprovar aquella assignatura. Estava esgotat, avorrit, frustrat. Per això se li va obrir el cel quan l’arquitecte Federico Correa —soci del seu germà Alfonso— li va proposar deixar le...

La pissarra ja estava guixada d’integrals, però la mà del catedràtic de matemàtiques aplicades no s’aturava. Era sabut que, en un moment donat, Linés Escardó es giraria cap als seus alumnes de la Facultat d’Arquitectura i diria la paraula fatídica: “Usted”. En el record de Miguel Milá, aquest “usted” sempre era ell. No hi havia manera humana d’aprovar aquella assignatura. Estava esgotat, avorrit, frustrat. Per això se li va obrir el cel quan l’arquitecte Federico Correa —soci del seu germà Alfonso— li va proposar deixar les classes i treballar al seu despatx. Per a un jove curiós i inquiet com Milá, ser un mal estudiant va convertir-se en una alliberació. Recorda el dia que va rebre la proposició de Correa com un dels més feliços de la seva vida. També va ser el dia que va començar a construir —en el sentit més arquitectònic del terme— una professió inèdita en aquella Espanya grisosa de finals dels anys cinquanta.

Miguel Milá (Barcelona, 1931) s’encarregava de l’interiorisme dels projectes de Correa i Milá amb passió i entrega. Tanta, que als anys seixanta va arribar a decorar l’Hotel de Mar que José Antonio Coderch va projectar a la costa de Calvià, a Mallorca, i també el Club Nàutic del Masnou. Al mateix temps, gaudia dissenyant objectes per a la família, com una tauleta de centre amb un sobre de vidre —que acaba de reeditar Kendo— i que permetia al seu germà José Luis gaudir d’una visió completa de la catifa que tenia al menjador. O un llum de peu metàl·lic per al despatx de Núria Sagnier, la seva tieta. Que algunes amistats de l’escriptora —coneguda com a Anna d’Ax— s’interessessin per aquell llum senzill i elegant va animar Milá a fer-ne una tirada curta, només amb l’ajuda d’un ferrer. L’experiència el va engrescar fins al punt d’associar-se amb dos excompanys de la universitat per crear TRAMO, el primer esglaó d’una trajectòria com a dissenyador industrial —llarga, significativa i multipremiada— que li ha permès treballar braç a braç amb diversos clients i, especialment, amb Santa & Cole, el dipositari de la seva obra més icònica i amb qui està cuinant nous projectes.

A Milá —que encara conserva un sentit de l’humor envejable— li agrada explicar que el títol de dissenyador industrial l’hi va donar un company del despatx un dia que anaven caminant pel carrer: “Et dediques a dissenyar llums i mobiliari, oi? Doncs ets dissenyador industrial”. I a ell ja li va semblar bé. Fa sis dècades, aquesta disciplina era un camp dominat per arquitectes i ell no n’era. Aquest és un dels molts mèrits que li reconeix Kiko Gaspar Quevedo, un enginyer industrial que ha centrat la seva tesi doctoral en la figura de Milá. Un treball exhaustiu que s’ha transformat en Miguel Milá. A life in design (Apartamento, 2022), un llibre que repassa de manera molt visual la seva carrera i que s’obre amb un pròleg de Jasper Morrison.

“Hi ha alguna cosa en l’esperit català que s’especialitza a fer coses riques amb ingredients pobres”, escriu el dissenyador industrial britànic. En una visita a l’antiga botiga de Marc Morro (AOO-Altres Coses) va descobrir que una senzilla cadira de vímet tenia autoria. La cadira Salvador (1965) va ser la porta d’entrada de Morrison a un univers que anava més enllà de dissenys tan emblemàtics i universals de Milá com els llums de peu TMC (1958) i TMM (1962) o els llums Cesta (1962), alguns dels hits recollits en el llibre de Gaspar Quevedo. Fullejar-lo és descobrir fins a quin punt està infiltrat l’esperit juganer i auster de Milá en l’àmbit domèstic: abunden els llums —sense cap mena de dubte, el seu disseny més representatiu—, però també hi ha llars de foc, prestatgeries, cadires, testos, safates, cendrers, paraigüers, penjadors... La màxima de Milá d’emocionar amb la simplicitat es compleix al peu de la lletra, amb objectes útils i rotundament moderns que han fet de casa nostra un lloc millor. La influència de Milá, però, no és només de portes endins. També ha sabut portar confort a les ciutats amb acurats dissenys de lluminàries i de bancs. Quin barceloní no s’ha assegut algun cop als NeoRomántico del passeig de Gràcia? Dissenys que funcionen, que no cansen i que aguanten estoics el pas del temps. Dissenys de Milá. Ni més ni menys.