Viure en la història

Després de l’epidèmia de la covid i de l’esclat de la guerra a Ucraïna, molta gent ha deixat de fer servir el tòpic de l’”això no és propi del segle XXI”, amb la idea que aquest havia de ser per fi —quina il·lusió, quin desconeixement del caràcter lineal de la història— un segle de progrés, benanança, prosperitat i salut. És una concepció de la història heretada del segle XVII, encara més del XVIII, i més encara del XIX, el gran segle de la burgesia i de la indústria. El XX, com sap tothom, no va presentar tantes glòries en el terreny de la política —sí en els camps de l’art i la literatura— c...

Després de l’epidèmia de la covid i de l’esclat de la guerra a Ucraïna, molta gent ha deixat de fer servir el tòpic de l’”això no és propi del segle XXI”, amb la idea que aquest havia de ser per fi —quina il·lusió, quin desconeixement del caràcter lineal de la història— un segle de progrés, benanança, prosperitat i salut. És una concepció de la història heretada del segle XVII, encara més del XVIII, i més encara del XIX, el gran segle de la burgesia i de la indústria. El XX, com sap tothom, no va presentar tantes glòries en el terreny de la política —sí en els camps de l’art i la literatura— com per considerar-lo millor que els anteriors.

A conseqüència d’aquest desengany —que en terres catalanes s’ha reblat amb una falòrnia pseudohistòrica, més aviat messiànica—, hi ha persones, no pas col·lectius, que han considerat que si el seu saeculum —en llatí, “el nostre pas per aquest món”— no oferia ni consol ni progrés, seria millor refugiar-se en qualssevol altres temps històrics una mica més gloriosos. A banda els textos de Nietzsche (Segona consideració intempestiva), d’Agamben (¿Què és allò contemporani?) i de P. Stasny sobre el concepte d’historicitat i de contemporaneïtat, s’han escrit molt poques històries de la cultura i la política en què dialoguin, com ha estat el cas gairebé sempre, el temps en què vivim físicament i els temps en què també vivim segons la memòria, els coneixements, els estudis o els viatges. Quan alguna persona lletrada confessa, per exemple, no saber qui és Madonna (la cantant), solen dir-li: “Però, tu, en quin món vius”. Qui ha fet la pregunta es quedaria esbalaït si l’altre, un ésser culte, comencés a explicar-li quina idea té de la història i com la viu longitudinalment, no en el present estricte. No s’entén res sense relleu i horitzó.

Perquè és un fet que grans homes de la història han tingut un peu en els fets del seu temps, i un altre en qui sap quin altre moment de l’evolució observable o coneguda de la humanitat. És Dante un home dels segles XIII-XIV? Segons com es miri, és un home que va viure plenament en tot el decurs del cristianisme des de la seva fundació, que va subsumir diversos segles d’història cultural i política a la seva Commedia, i que, fins i tot —agafeu-vos— va sembrar una llavor per a molta literatura, fins al segle XX. Spinoza és un cas encara més sorprenent: va escriure una Ètica a la manera geomètrica, però no solament corregint el coetani Descartes, sinó pensant en Euclides, que és de tot un altre segle. (De fet, com que Spinoza ho veia tot sota l’espècie de l’eternitat de Déu i la Naturalesa —sub specie aeternitatis—, si li haguessin preguntat en quin segle vivia hauria respost: “En aquest, en tots els que ja han passat i en tots els que han de venir.” I així és ple, el nostre món, de persones que, veient molt poc la televisió i llegint els diaris molt per sobre, tenen la sensació de viure en una mena d’anacronisme feliç i culte, o en un pluricronisme, però mai un ucronisme; viuen en un temps amplíssim, que inclou el propi, i així s’estalvien enrabiades i perplexitats. Entenen més coses que el comú dels mortals.

En veure que aquesta era una actitud cada cop més freqüentada, hom va preguntar a un savi que l’aconsellés en quins segles podia viure feliç, a més del seu. El savi va respondre que no es preocupés gaire de viure al seu temps, que era millor viure en segles pretèrits, dos o tres per persona, per anar bé. “I què en farem, del nostre temps contemporani?”, hom va preguntar. El savi va respondre: “El contemporani només serveix per situar-se com cal en segles que han passat. Hem de poder agafar-nos a alguna delimitació cronològica que hàgim viscut per veure quina forma agafen, sobre aquesta mar embravida, els temps anteriors.” “Home”, va dir hom, “potser em jutjaran un ésser aliè a les palpitacions, gràcies i desgràcies dels nostres dies”. Va dir el savi: “No es preocupi. Només serà capaç de situar al lloc que cal les gràcies, desgràcies i batecs del seu temps aquell que les projecti sobre la vivesa de tot el que ja ha succeït”.

La conversa va continuar, i hom havent repreguntat per algunes mostres de segles antics de bella memòria, el savi va acabar dient: “No n’hi ha cap de perfecta memòria, perquè la humanitat sempre ha estat imperfecta i estúpida. Només es tracta de rebaixar la misèria dels temps contemporanis a base de rebaixar-ne la intensitat agermanant els avatars d’ara amb els de qualssevol temps. Per començar, si vol propostes, vagi cap al segle V aC (les guerres a Grècia, Pèricles, el Partenó); visqui a fons el segle XII (el gran moment de la cortesia, les universitats de París i Oxford, la croada veneciana); aturi’s tant com pugui en l’estudi dels segles humanistes —que, va dir, van de Petrarca fins a l’Encyclopédie, passant per Erasme, Cervantes, Montaigne i les guerres de religió—, i no s’oblidi de considerar també com “el seu propi temps històric” l’època del II Imperi francès, que és quan va començar l’idiotisme dels últims dos segles”.

Hom va quedar agraït i va sentir que, per fi, havia conegut algú que sabia de debò com ha d’inserir-se un home en l’enorme gruix i garbuix del que en diem Història.