En teoria, és progressista

Començo per la tesi: proposo que elevem l’expressió en teo­ria a la categoria de paraula clau, il·lustrativa del món fake (o sigui fals, en català planer) cada vegada més virtual en què vivim comunicativament. I és que, en el moment que afegim en teoria a qualsevol frase, tot d’una incloem un munt d’informació subliminar, per sota del radar conscient, que, subtilment i silenciosa, arriba fins al nostre cervell.

Si diem d’algú, per exemple el nostre veí Pep, que “és progressista”, expressem una afirmació. Si la diem amb aquestes paraules, vol dir que estem convençuts que la frase és veri...

Començo per la tesi: proposo que elevem l’expressió en teo­ria a la categoria de paraula clau, il·lustrativa del món fake (o sigui fals, en català planer) cada vegada més virtual en què vivim comunicativament. I és que, en el moment que afegim en teoria a qualsevol frase, tot d’una incloem un munt d’informació subliminar, per sota del radar conscient, que, subtilment i silenciosa, arriba fins al nostre cervell.

Si diem d’algú, per exemple el nostre veí Pep, que “és progressista”, expressem una afirmació. Si la diem amb aquestes paraules, vol dir que estem convençuts que la frase és veritat. De fet, els parlants som conscients de la conveniència de ser sincers (o, si més no, de semblar-ho en les nostres interaccions socials), i per això, quan no estem completament segurs d’alguna cosa, ràpidament afegim alguna marca de dubte o incertesa, com ara potser, sembla que o m’han dit, i tantes de similars, expressions que indiquen que qui parla no es compromet al 100% amb el que diu. Aquestes expressions funcionen com una mena d’escut comunicatiu de prudència sota el qual aixoplugar-se arribat el cas —no desitjable— que les pròpies paraules no fossin exactes. Així, si passés que en Pep, en lloc de comportar-se com una persona d’idees avançades, fes algun gest propi d’un carcamal, la inclusió prèvia de qualsevol d’aquestes marques (“Sembla que el Pep és progressista”, per exemple) ens deslliuraria de la vergonyosa sensació de passar per mentiders (dient una cosa que sabíem que no era veritat) o bocamolls (afirmant alguna cosa de la qual no estàvem segurs). Afegint alguna d’aquestes paraules “protectores”, la nostra imatge social es mantindria impecable. Ja ho veieu. Semblen parauletes ben banals totes elles, però resulta molt important usar-les quan cal per semblar gent seriosa i de confiança, persones fiables que només afirmen quelcom amb convicció quan estan en condicions inequívoques de fer-ho.

Notem, però, que el cas de en teoria és un xic diferent a aquestes altres expressions “de protecció”. És més solapada i aporta un contingut amb més matisos. “En teoria, el Pep és progressista” ja no és pròpiament una afirmació, sinó una conjectura, i una conjectura, a més, amb càrrega de profunditat. En teoria té rerefons, comunica de manera explícita, però també per sota. Evoca un escenari mental on “representa” que les coses potser són com proposa la frase. En el nostre exemple, al·ludeix a un univers virtual —no real— on la persona esmentada té l’aparença de progressista, es relaciona amb gent d’aquesta ideologia o s’autoanomena com a tal. Però el que aquesta locució indica entre línies, al mateix temps, és que qui parla no es vol mullar amb l’afirmació, o fins i tot, si fa servir una entonació irònica, que faríem bé de desconfiar del que s’està dient, que cal mirar per sota del que les coses aparenten. En teoria convida a recelar del fet que la informació a la qual acompanya sigui veritat; és una marca lingüística que atreu la sospita de qui escolta. No exagero. Imagineu-vos, sense anar més lluny, que algú us digués: “En teoria, t’estimo”. Ja ho veieu: en teoria constitueix una mena d’expressió de filosofia francesa postestructuralista: les coses no són el que semblen ser.

En teoria és, doncs, una locució perfecta per a un món comunicatiu com el nostre mediatitzat pel “postureig” de les xarxes socials, on bona part de les afirmacions en realitat són fake, superfície, façana, mera imatge, posat instagramer. En teoria és la icona lingüística del nostre univers comunicatiu.

I és que, als ulls dels parlants, la paraula teoria és pura metafísica, xerrameca poc fiable, un bla-bla-bla d’aparences sospitós d’encobrir maniobres de manipulació i engany. El que té sentit i validesa, contràriament, és la pràctica, la seva expressió antagònica, entesa com la realitat de les coses, per contrast amb l’especulació inútil del món teòric. Per això, tantes vegades que comencem una frase dient “En teo­ria…”, l’acabem refutant amb un “però a la pràctica”, que reflecteix aquesta oposició teoria/pràctica fermament establerta i compartida en el cervell col·lectiu comú que és la llengua: “En teoria és progressista, però a la pràctica (en realitat) es comporta com un conservador de manual”.

Postil·la personal: treballo en el món acadèmic. Podeu imaginar, doncs, la lliçó d’humilitat que significa per a mi acceptar que, per al comú dels parlants, en les situacions comunicatives quotidianes, la “teoria”, a la qual he dedicat tants anys d’estudi, és mera elucubració vàcua i “sospitosa habitual”: en la “pràctica”, no val res.