La família del Barça... en els temps de Ronaldinho

—Ha arribat Ronaldinho?

Hi va haver un temps en què els periodistes teníem permès rondar pel Camp Nou. A alguns ens agradava esmorzar al Palau, acostar-nos després a la Masia, fer un tomb més tard per l’anella de l’estadi fins a arribar als serveis mèdics, sempre amb la intenció de fer-nos trobadissos amb algú que ens expliqués una bona història, i acabar al vestíbul que donava accés a la sala de premsa, als vestidors i al camp del Barça. A mi m’agr...

—Ha arribat Ronaldinho?

Hi va haver un temps en què els periodistes teníem permès rondar pel Camp Nou. A alguns ens agradava esmorzar al Palau, acostar-nos després a la Masia, fer un tomb més tard per l’anella de l’estadi fins a arribar als serveis mèdics, sempre amb la intenció de fer-nos trobadissos amb algú que ens expliqués una bona història, i acabar al vestíbul que donava accés a la sala de premsa, als vestidors i al camp del Barça. A mi m’agradava arribar amb prou temps a l’entrenament i acabar la passejada d’inspecció a la barrera que franquejava el Camp Nou. Aquell matí vaig preguntar als de seguretat si Ronaldo de Assis Moreira ja havia entrat.

“El cotxe, sí”, va ser la resposta d’un dels uniformats. “I no enredis més, Ramon!”, va insistir, tan professional com servidor i fidel al Barça. El cotxe de Ronaldinho viatjava aquell dia sense Ronaldinho, o amb el futbolista amagat al seient del darrere de camí al Camp Nou. En els seus últims temps de blaugrana, al jugador li costava cada vegada més matinar després de les nits de ressaca, i aquell cop es va fer acompanyar o simplement va enviar un xofer perquè aparqués el vehicle i aparentés normalitat, tot simulant la seva presència per evitar les preguntes dels qui tafanejaven sobre la vida d’aquell mag l’últim truc del qual era desaparèixer de l’escena del Camp Nou.

El guàrdia, en qualsevol cas, va posar el periodista sobre la pista de les aventures de Ronaldinho. Potser no hauria obert la boca si no s’hagués sentit ensarronat, o bé si no hagués estat tan identificat amb el sentit del deure i compromís amb el Barça. Els millors empleats acostumen a ser aquells que anteposen el bé del club als interessos particulars de directius i jugadors, fins i tot quan es diuen Ronaldinho. Habitualment no són delators i difícilment faciliten notícies, sinó que de manera indirecta col·laboren amb els que fiscalitzen la gestió i advoquen per una bona praxi, especialment en els moments crítics, quan el desgovern i les polítiques conspiratives arriben a extrems injustificables, com ha passat no fa gaire al Barça.

Una de les funcions del periodisme és vigilar, investigar i revisar després de sospitar com es produeixen les coses; n’hi ha prou amb recordar el Barçagate. Les notícies es busquen i es confirmen, un procés que requereix una bona feina de camp, tenir bones fonts i guanyar-se la confiança de la gent amb què es tracta, com explica sempre David Simon. “Al començament no tens ni idea del que fas, però amb el temps les peces comencen a encaixar. Et dediques a anar cada dia al mateix lloc, a la mateixa sala, cobreixes els mecanismes de funcionament una vegada i una altra, fins que t’ho coneixes tan bé que res ni ningú no pot eludir-te ni mentir-te. No és una feina que puguin fer els amateurs”, afirma sobre la figura de periodista el creador de The Wire.

Ja fa anys que no es pot accedir als llocs habituals d’abans i cada vegada és més difícil parlar amb qui sigui: els estadis es blinden i els clubs s’han lliurat a la comunicació corporativa, un gran invent que en el cas del futbol funciona més o menys des dels anys vuitanta, quan Ricard Maxenchs va passar a dirigir les relacions públiques del Barça. No sols ha estat un departament pioner, sinó també exemplar per una manera de procedir que va ser copiada i elogiada per mitjans de clubs diversos d’Europa.

La tasca de Maxenchs va trobar continuïtat a la figura de Toni Ruiz, el seu millor col·laborador des del 1996 i cap de comunicació corporativa fins que el mes passat va ser acomiadat juntament amb Ketty Calatayud, incorporada durant el mandat de Sandro Rosell el 2011, i David Saura, impulsor dels mitjans digitals, després de 24 anys al Camp Nou —amb anterioritat també van sortir del club José Manuel Lázaro, que s’encarregava especialment del primer equip, i Josep Vives.

La liquidació dels últims contractes va ser tan estranya com extemporània i inesperada per als protagonistes i els espectadors, sense marge de reacció ni possibilitat de ser assumida pels afectats, sorpresos per l’empresa després d’exercir amb diferents presidents del Barcelona. L’obra feta i la manera com van intentar dignificar els seus càrrecs estan, de totes maneres, per sobre de qualsevol personalisme.

A un empleat del departament de comunicació —que no té res a veure amb un comissari— se li suposa prudència, sensatesa i capacitat de resolució, i que ajudi el periodista sense trair el club; no dona notícies ni desmenteix informacions que no venen al cas i no menteix mai ni es comporta com un alcavot, sinó que procura des de l’honestedat i la decència que el seu interlocutor no s’equivoqui a fi de vetllar per la salut professional del periodista, i naturalment per la del Barça. No és fàcil col·laborar en un moment en què s’imposa la militància i es confon la directiva amb el club, com si fossin la mateixa cosa, i més en el cas del Barça.

Ningú no discuteix la facultat de la junta per configurar un organigrama d’acord amb el seu ideari i nomenar càrrecs de confiança, i més en el cas de Laporta, escarmentat després de la moció de censura que va patir el 2008. El problema és quan es prescindeix d’empleats que han complert amb el club i han vetllat per ell, perquè aleshores s’aixequen sospites i es parla de fidelitat i sobretot de familiaritat, terme molt estès en la directiva del Barça.

Per als periodistes, parlar de familiaritat de vegades també suposa, com és el cas, treure’s de sobre un o més dels nostres per haver donat sentit a la seva feina per sobre dels interessos particulars, una decisió que no ajuda gens a la tasca dels que es queden, gent que mereix el respecte i el dret a exercir i a no ser jutjats per endavant ni dins ni fora del Barça. La grandesa dels acomiadats és que aquells que els han fet fora saben, precisament, que cap d’ells no obrirà la boca, perquè la fidelitat al Barça comporta mossegar-se la llengua fins i tot quan han estat acomiadats matusserament i s’ha faltat al respecte a la seva trajectòria.

L’empleat de club s’extingeix, les juntes entren i surten amb la seva gent, les portes es tanquen i les notícies arriben sense necessitat de preguntar ni de tenir resposta com passava en els temps de Ronaldinho.

Gràcies Toni, José Manuel, David i Ketty.