Fusta, però sense moralismes

En algunes ocasions, el més rellevant d’un edifici és el material amb el qual està construït, no és el seu ús, ni la seva utilitat, ni tampoc el lloc que ocuparà, sinó el material. Aquest és el protagonista. Generalment, quan un nou material inicia la seva vida, tant a l’arquitectura com al disseny d’objectes varis, sol començar per substituir els materials anteriors i, òbviament, alguna cosa de la seva gramàtica, és a dir, les regles que imposa cada material per poder construir amb ell. El ferro, per exemple, ho va fer am...

En algunes ocasions, el més rellevant d’un edifici és el material amb el qual està construït, no és el seu ús, ni la seva utilitat, ni tampoc el lloc que ocuparà, sinó el material. Aquest és el protagonista. Generalment, quan un nou material inicia la seva vida, tant a l’arquitectura com al disseny d’objectes varis, sol començar per substituir els materials anteriors i, òbviament, alguna cosa de la seva gramàtica, és a dir, les regles que imposa cada material per poder construir amb ell. El ferro, per exemple, ho va fer amb la fusta quan la va començar a substituir, fa ja més d’un segle. De fet, en el ram de la construcció encara diem “fusteria metàl·lica” o “fusteria en al·lumini”. El plàstic, un material més recent, ho va fer amb tots els anteriors, imitant les seves formes i també textures, des de la fusta a la pell d’estruç; és un material camaleònic. Ara assistim al que sembla ser una segona vida de la fusta a la construcció d’edificis, ajudada dels processos industrialitzats que permeten que aquest material tingui unes prestacions que abans no tenia. La fusta en la construcció sembla haver-se alliberat en part de “la fusteria de construcció” i de les tècniques que li són pròpies, i un cop processada, concebre la seva utilització com un procés de muntatge i assemblatge gràcies a la seva base “prefabricada”. Per dir-ho d’altra manera, ja no és sols el material d’encavallades, bigues, puntals i tornapuntes per passar a ser el d’uns taulers i panells sofisticats, amb capacitat portant.

Diversos d’aquests comportaments dels materials nous, els hem pogut veure al Pavelló Alemany de Montjuïc, on fa unes setmanes el revifat material va protagonitzar una intervenció de caràcter comercial, per fer publicitat de les característiques de la nova fusta pensada digitalment i manipulada industrialment. La intervenció permetia veure algunes de les coses comentades més amunt, una construcció amb una clara semblança amb la mateixa arquitectura del pavelló, amb el predomini de lloses i voladissos que, en lloc de recórrer al formigó armat, es resolia amb fusta de cantells gruixuts i, fins i tot, una imitació de l’icònic mur d’ònix, feta de taulers plotejats que interpretaven les aigües del material petri del pavelló actual, mostrant-nos que amb fusta es pot fer el mateix que amb pedra o formigó, un cas d’innegable paral·lelisme amb les hamburgueses veganes. La mateixa construcció d’aquesta exhibició industrial potser hauria tingut un sentit més adient en una fira com Construmat, però al fer-se aquí es revesteix de la voluntat de voler dir: “Puc fer el mateix, però amb fusta!”, i la pregunta òbvia és: cal fer el mateix? No es tracta d’una substitució, sinó de l’expressió genuïna d’un material o d’un sistema constructiu. El cas del Crystal Palace, construït a la primera Exposició Universal de Londres el 1851, planeja sobre aquest debat. Allí no es tractava d’un material, ferro colat industrialitzat, sinó d’una tècnica constructiva, la dels hivernacles, un tipus de construcció de ferro i vidre que va poder elevar-se a la categoria de pavelló d’una fira universal.

Entre els primers edificis fets “amb fusta” aquí i els darrers, comencen a aparèixer certes diferències que semblen mostrar una tendència que s’allunya de l’estètica de l’encofrat túnel i s’acosta a l’assemblatge bidireccional de panells, similars al joc de play of cards ideats per Charles i Ray Eames als anys seixanta. D’aquesta manera no és sols el material, sinó una tècnica, una gramàtica, més a prop del bricolatge que de la construcció, i aquí és on potser es troba el camí per explorar la fusta industrialitzada: l’assemblatge col·laboratiu present a la construcció de mobles, però a una altra escala. La regularitat de les llums portants i la repetició presents en una prestatgeria. D’això en podríem dir “fer mobles per viure”. Però sens dubte el més opinable sobre la fusta es troba “fora” del material, per dir-ho així, un material elevat els darrers anys a la categoria de redemptor i que, gràcies als seus apologistes, s’ha situat al cim de la bondat constructiva, deixant tots els altres al calabós de la culpabilitat dictaminada pels nous moralistes i inquisidors. Aquest és l’altre material que crec que cal evitar, el del moralisme imperant, el que ens vol fer de fusta i, com en Pinotxo, acabarem mentint.