‘El meu Amic’, d’Esteve Miralles: La denúncia civil i moral

En una entrevista de l’any 2009, el cineasta Harun Farocki deia el següent: “En una pel·lícula de Robert Bresson de l’any 1977, El diable probablement, sorgeix aquesta pregunta: qui és l’enemic?, qui està destruint el món?, qui fa que la vida sigui tan impossible? I la resposta és: el Diable, com si ja no es pogués esmentar cap persona. Avui tenim la sensació que les coses no van bé i que s’hauria de criticar la manera en què es dirigeixen la política i l’economia, però sabem que no tenim l’opció de culpar cap persona en...

En una entrevista de l’any 2009, el cineasta Harun Farocki deia el següent: “En una pel·lícula de Robert Bresson de l’any 1977, El diable probablement, sorgeix aquesta pregunta: qui és l’enemic?, qui està destruint el món?, qui fa que la vida sigui tan impossible? I la resposta és: el Diable, com si ja no es pogués esmentar cap persona. Avui tenim la sensació que les coses no van bé i que s’hauria de criticar la manera en què es dirigeixen la política i l’economia, però sabem que no tenim l’opció de culpar cap persona en concret”. La crisi econòmica global del 2009 va oferir l’oportunitat de recuperar el plaer d’assenyalar el nom d’un enemic fefaent —el sistema bancari—, però a les seves pel·lícules Harun Farocki no s’ha cansat mai de proclamar quines són, segons ell, les reencarnacions humanes i socials del diable: el Xa de l’Iran, Dow Chemical, el sistema penitenciari dels Estats Units, Texas Instruments... Com Harun Farocki, a El meu Amic —tercer llibre en prosa publicat en vint anys: el rigor creatiu demana lentitud— Esteve Miralles (Sabadell, 1964) també s’encarrega de dir qui són els enemics que estan destruint el món i fan que la vida sigui tan impossible, i eleva el pensament fins al nivell de l’enuig, un enuig provocat per tota la violència que hi ha en el món i a la qual sembla que s’hi està condemnat: com Harun Farocki, Esteve Miralles també eleva l’enuig fins al nivell d’una tasca, la de denunciar aquesta vio­lència amb tota la calma i la intel·ligència possibles.

Una tercera història, que lliga les dues anteriors, converteix la novel·la en hereva de la narrativa del segle XIX fent-ne la crítica

Els dos recursos del seu mètode de treball en aquesta novel·la tan insòlita que és El meu Amic són demolidors. D’una banda, obliga els seus personatges a suspendre els efectes de la realitat de la seva actuació, i de l’altra, concedeix a l’estadística i al document informatiu el caràcter de motor funcional del narrat: a El meu Amic el lector hi troba la compareixença de la família Pujol a la comissió d’investigació del Parlament —”els mafiosos actuen amb un temperament “fet de submissió aparent i de fidelitat a les tradicions, sumades a un orgull delirant”. I quan “adopten i assimilen qualsevol novetat, ho fan seguint criteris i opcions utilitàries completament personals”, recorda Esteve Miralles que va escriure el jutge Falcone sobre la màfia—, hi ocupa un espai important el referèndum il·legal de l’1 d’octubre —vist, però, com a legal—, i arreu hi figura la incorporació d’elements de la realitat donada —tants per cent, xifres, dades— en un context nou —el context de la novel·la— i als quals aquesta operació confereix un sentit diferent i més vast. De totes maneres, que ningú s’espanti: en un principi, amb una escriptura esbiaixada, febril i ràpida —i seca, i contundent, i precisa—, Esteve Miralles narra dues històries que argumentalment no són gaire inèdites. La primera és la sòrdida crònica de la separació sentimental, als primers anys del segle XXI, d’un amic del narrador, un historiador en crisi, de la Poeta incapaç —a El meu Amic no hi figura ni un sol nom propi—, com si es volgués escatir què pot rebre realment el nom d’amor, o com si es perseguís fixar de la forma més nua i concisa els mecanismes de les relacions de parella com un acte de domini i d’un infinit canibalisme moral. La segona història retrocedeix cap als anys d’abusos i mentides de la Transició i relata amb una mirada tràgica i caricaturesca els avatars kafkians del Pare de família —un retrat magnífic de la grandesa d’una humanitat humiliada i vexada— en el moment d’enfrontar-se a les profunditats, l’abisme i la tenebror, i a l’aclaparadora petja burocràtica, que envolten un judici empresarial.

A El meu Amic encara hi ha una tercera història, que lliga les dues anteriors, i que gràcies a un pas de rosca d’una candorosa subtilitat tècnica —al lector li costa de creure els equilibrismes que davant seu s’han fet amb tant de sigil per explicar desenfocadament una crisi d’identitat, o una crisi neuròtica—, converteix la novel·la en una hereva de la narrativa XIX tot fent-ne la crítica: per no desbaratar de quina manera la impassibilitat narrativa i la mirada freda es converteixen en un triomf de la recuperació de l’ànima, és convenient estalviar-se de revelar —només es pot dir que el gel crema— l’abast del joc de mans final que fa Esteve Miralles en aquesta obra de denúncia civil i moral que és El meu Amic.