La crispació social a l’escola entra al Tantarantana

Cap al març del 2018, la primavera següent (recordem-ho) a la tardor calenta de l’1-O, el dramaturg i director de teatre mallorquí Miquel Mas Fiol es va sorprendre en llegir una notícia als diaris: “Censuren una cançó en un col·legi de Palma per independentista”. “Sempre m’ha interessat el tema de l’educació”, comenta, just després d’un assaig amb la seva companyia, la mallorquina Ovnipresent, al Tantarantana, on s’hi estan fins diumenge. “Vaig pensar que estaria molt bé traslladar al teatre aquell conflicte. Vaig documentar-me, vaig buscar els comunicats d’aquella escola... fins i tot vaig qu...

Cap al març del 2018, la primavera següent (recordem-ho) a la tardor calenta de l’1-O, el dramaturg i director de teatre mallorquí Miquel Mas Fiol es va sorprendre en llegir una notícia als diaris: “Censuren una cançó en un col·legi de Palma per independentista”. “Sempre m’ha interessat el tema de l’educació”, comenta, just després d’un assaig amb la seva companyia, la mallorquina Ovnipresent, al Tantarantana, on s’hi estan fins diumenge. “Vaig pensar que estaria molt bé traslladar al teatre aquell conflicte. Vaig documentar-me, vaig buscar els comunicats d’aquella escola... fins i tot vaig quedar amb una professora que va accedir a parlar-ne però, al final, em va deixar plantat. Llavors em vaig adonar que no podia construir una peça de documentació real però sí una ficció”.

Mas, doncs, ha convertit aquest cas en una obra de teatre en què cinc personatges es veuen involucrats en la polèmica per una cançó seleccionada per la classe de cinquè de primària per al festival de primavera: una professora de l’escola, el director, la presidenta de l’associació de famílies d’alumnes, el pare d’un estudiant i una antiga mestra del centre. “La Marta triarà una cançó suposadament polèmica per a la festa dels nens i un pare li dirà que creu que és inadequada”, resumeix el director, que no pretén prendre partit i ofereix cinc punts de vista diferents en els personatges: “La mestra és una lluitadora, defensora de l’educació lliure i de la llengua; el pare, un home que s’acaba de divorciar, només pensa en el benestar de la seva filla; el director, que va ser un militant de l’escola catalana, ara ja no es vol mullar; la presidenta de l’AMIPA és amiga de la mestra però, evidentment, pensen diferent”.

“Tot plegat, prenem posicionament des del no-posicionament”, diu. “Podria haver fet una defensa a ultrança de la llibertat d’expressió, per exemple, però hauria sigut una cosa molt de pamflet. Aquí molta gent s’hi trobarà reflectida”, avança l’autor. “En el fons, els pares que estan en contra de cantar aquella cançó són una minoria, però se’ls ha d’escoltar, perquè si no estem obviant una part del problema”.

És cert que l’obra “respira molt la polèmica llei del 25% de castellà a l’escola”, admet Mas Fiol, però no només és un tema d’educació el que la impregna, sinó també “aquesta crispació social que entra a l’escola i ho intoxica tot”. Considera Fiol que tot el conflicte neix de les circumstàncies: “Si una mestra hagués triat la mateixa cançó en un altre context social, no hauria passat res”. Aquest ambient polititzat fins a l’extrem, aquesta societat terriblement polaritzada acaba posant en dubte o fins i tot trencant “el pacte de confiança que hi ha entre professors i pares”.

Hi ha adoctrinament? “Aquesta és una paraula molt perillosa i està polemitzada, hem volgut crear un problema amb aquesta paraula”, respon Mas. “Sempre hi ha hagut i, malauradament, sempre n’hi haurà. Però hem arribat a situacions en què els nens queden allunyats del que passa als carrers per la pressió de pares, que fa que alguns professors arribin a autocensurar-se”. En qualsevol cas, el jove dramaturg insisteix: “És una obra no resolta, no acabo de tenir una opinió formada al respecte”.

A més dels cinc personatges, a l’obra hi ha un altre protagonista: el nen. No en surt cap, en escena, però tots parlen d’ells. “La seva presència la resolem convertint l’escenari en un espai de joc. El joc esdevé el motor de l’obra”. En un principi, el director va pensar en una escenografia molt realista, crear una escola a l’escenari, però va optar per un altre concepte: “És una aposta minimalista però molt curada, no cal omplir literalment l’escenari”, explica. “Hi ha transicions molt gestuals, de vegades coreogràfiques, amb ritme”. Tot plegat requereix molt dels intèrprets (Mercè Sancho, Xavier Frau, Carme Serna, Miquel Àngel Torrents i Caterina Alorda), que, amb joguines, quatre cadires i poca cosa més, arriben a transmetre, per exemple, una conversa de wasap del pertinent i inevitable grup de pares i mares.