L’últim samurai (conte preelectoral)

Som als prolegòmens de la batalla final. L’exèrcit de samurais de Katsumoto s’arrenglera en una vall davant les tropes imperials nipones, comandades pel fosc Matsue Omura, amb el suport tàctic del coronel nordamericà Bagley. Un escamot colorista, indòmit i preindustrial enfrontat a una milícia sense ànima però finalment entrenada i armada per a ser vencedora.

Omura i Bagley ordenen l’avanç de la primera onada. Una perfecta màquina de matar que venera un emperador dubitatiu a qui han conven...

Som als prolegòmens de la batalla final. L’exèrcit de samurais de Katsumoto s’arrenglera en una vall davant les tropes imperials nipones, comandades pel fosc Matsue Omura, amb el suport tàctic del coronel nordamericà Bagley. Un escamot colorista, indòmit i preindustrial enfrontat a una milícia sense ànima però finalment entrenada i armada per a ser vencedora.

Omura i Bagley ordenen l’avanç de la primera onada. Una perfecta màquina de matar que venera un emperador dubitatiu a qui han convençut que els samurais han de ser destruïts. Al capdavant d’aquests, Katsumoto compta amb la fidelitat numantina del capità Nathan Algren (Tom Cruise). Algren havia arribat al Japó, contractat per Bagley, per ensinistrar els espantadissos soldats imperials. Fet presoner per Katsumoto, acabarà capgirant les seues lleialtats, i enfrontant-se als antics soldats que ara ja són un exèrcit temible.

Al calor de les primeres escaramusses, l’enginy dels samurais –arcs i fletxes contra fusells i canons- els fa aturar la primera onada imperial. És llavors quan el cronel Bagley, antic comandant d’Algren, mastega una frase fatídica: “Aquest cabró creu que pot guanyar!”.

I bé, u s’imagina Pedro Sánchez, en l’actual conjuntura, amb les enquestes en contra, amb una part important de l’electorat de l’esquerra que ja s’ha abstingut en les municipals i les autonòmiques i ha deixat pas a l’imperi PP-Vox, preparant-se per a l’última batalla. I creient absolutament en la victòria final.

Al capdavall, Sánchez ha demostrat que pot usar els seus arcs i les seues fletxes contra la flamant artilleria dretana. En les últimes setmanes hem assistit a un espectacle inèdit en la política espanyola. El president del Govern ha fet incursions en els nius més ben armats dels seus oponents. Aquests oponents –formidables i enfervorits- no eren ni els balbucejos de Feijoó ni la pandereta rovellada d’Abascal. Els autèntics enemics del progressisme a la Moncloa eren Carlos Alsina, Ana Rosa Quintana o Susanna Griso, entre molts altres.

Durant anys i panys, els poderosos terminals mediàtics madrilenys han creat el mite del “sanchisme”. Mentre fora de Madrid la gent s’afanyava a sobreviure en el dia a dia, a la capital una formidable confabulació preparava la derrota de la coalició progressista sense moure’s de la sala d’estar. Això en ràdio i televisió. Però hi havia també la premsa. Lector diari de El Mundo –l’única droga dura que el meu metge em permet-, personalment he assistit estupefacte a un periòdic que, tots els dies sense excepció i en quasi totes les seues seccions, disparava titulars de jutjat de guàrdia contra Pedro Sánchez, retorcent fins a l’infinit no ja la deontologia sinó la credulitat de qualsevol lector que no fora un fanàtic.

L’antisanchisme, òbviament, només ha creat fanàtics. I la cosa tindria la seua gràcia de no ser perquè estem parlant del diari que, l’endemà de la Gran Mentida de José María Aznar (intentant fer creure que l’atemptat jihadista de l’11 de març del 2004 a Madrid va ser obra d’ETA), es va dedicar en cos i ànima a “demostrar” que la mentida era veritat. Sempre li deurem a Pedro J. Ramírez, entre altres exuperàncies, aquesta formidable lliçó de no-periodisme, l’autèntic naixement de la fake new massiva a l’estat espanyol.

No sé si algun dia tot açò, incloent la ruta desesperada de Sánchez entre dos eleccions, s’estudiarà en les facultats del ram. El que sí que ja s’hi sap és allò que els psicòlegs anomenen “biaix de negativitat”: els lectors, oients i espectadors són més receptius a les males notícies que a les bones. Per això a Sánchez (i a Yolanda Díaz), almenys de moment, no els han servit de res les grans xifres macroeconòmiques, la baixada de l’atur, els ERTOS de la pandèmia, la pujada de les pensions i el salari mínim, la reforma laboral i un llarg etcètera. Per això Ximo Puig, amb un excel·lent full de serveis, ha perdut la Generalitat i amb ell un esplet de grans alcaldes i alcaldesses han sigut expulsats a pesar de la seua bona gestió. Que és tot això contra les notícies falses i el “Que te vote Txapote”?

Al final de L’últim samurai, l’exèrcit de samurais és derrotat. Katsumoto es fa l’hara-kiri ritual però Nathan Algren, greument ferit, sobreviu i és rebut per l’emperador. Algren li lliura l’espasa de Katsumoto i acaba convencent-lo, contra les maniobres d’Omura, que el tractat que li volen fer firmar amb els Estats Units no va en favor del Japó. Coixim-coixam, l’antic capità del Seté de Cavalleria retorna al poblat de Katsumoto a retrobar-se amb Taka, la seua germana, de qui s’ha enamorat. Perdent, ha guanyat. Ell és ara l’últim samurai. I conte contat, ja s’ha acabat.