“La música en valencià no existeix” (petita teoria provocativa)

L’altre dia una xica molt jove em deia: “No m’agrada la música en valencià”. La frase va promoure en mi una reacció defensiva. Ja havia sentit abans alguna d’aquestes declaracions taxatives i altisonants. Qui no recorda, per exemple, el clàssic “No m’agraden les pel·lícules espanyoles”? Tot això, naturalment, pot contindre una clau ideològica. La...

L’altre dia una xica molt jove em deia: “No m’agrada la música en valencià”. La frase va promoure en mi una reacció defensiva. Ja havia sentit abans alguna d’aquestes declaracions taxatives i altisonants. Qui no recorda, per exemple, el clàssic “No m’agraden les pel·lícules espanyoles”? Tot això, naturalment, pot contindre una clau ideològica. La música en valencià de les últimes dècades –i el cinema espanyol!- s’ha escorat de manera clara cap a l’esquerra. Hi haurà grups i cantants en valencià de dretes –i directors i films espanyols conservadors-, però que ara mateix no en recordem cap pot ser un indici bastant evident del problema...

Així les coses, el prejudici idiomàtic podria ser ben bé el reflex d’una presa de postura ideològica. Si és així, no hi ha res més a dir. És el cas, però, que la persona que s’autoafirmava en el seu desinterés per la “música en valencià” mereixia alguna mena de resposta fora del clixé. Una rèplica que li revelara la inconsistència del seu argument sense violentar-la en les seues creences, foren les que foren (és el que tenim els autèntics liberals: respectem profundament les opinions dels altres, però no estem obligats a compartir-les). Vaig trobar la solució instantàniament, perquè es tractava d’una matèria que ja m’havia permés reflexionar abundantment amb anterioritat.

“La música en valencià”, vaig retrucar, “no existeix”. I davant els seus ulls d’incredulitat expectant, vaig reblar: “Només existeix la música bona, expressada en diferents idiomes, i la música roïna, expressada també –per desgràcia- en diferents idiomes”. No sé si la meua argumentació la va convéncer. En tot cas, la va deixar pensativa, cosa que ja m’anote com una petita victòria.

En realitat, crec profundament en la literalitat de la meua contraargumentació. En matèria de música popular moderna (que m’agrada tant com la música clàssica), no mire pèl. M’entusiasmen tant Bob Dylan com Lluís Llach, Georges Moustaki i Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez i Antònia Font, Joan Manuel Serrat i Leonard Cohen.

El lector, perspicaç com és, ja s’haurà adonat que hi tinc una aguda preferència pels anomenats “cantautors”. No és una reminiscència nostàlgica, o així vull pensar-ho. Individualista recalcitrant com soc, m’entusiasmen les figures solitàries, acompanyades tot just d’una guitarra (o, si cal, amb tot un aparell orquestral al darrere). Crec que aquesta figura –que anomenem “cantautor” simplement per a entendre’ns- representa el millor que la música popular moderna ha donat al món. Sense desmerèixer, i apreciant el seu valor, de les grans bandes clàssiques que, de The Beatles ençà, han capgirat també el sentit del que ara entenem per música.

En el cas concret valencià, cantautors són Andreu Valor o Clara Andrés, Òscar Briz o Feliu Ventura, Esther o Pep Gimeno (aquest darrer, amb tots els matisos que hi calga). En els últims anys he tingut el plaer d’anar seguint una sèrie de figures, en aquest format, que m’han entusiasmat. Pense per exemple en Pau Alabajos, una veu particularíssima que té el do de la melodia i que ens ha anat fornint un seguit de discos excel·lents, fins recalar en aquest experiment curiós i encoratjador que és l’obra teatral El tocadiscos de Joan Fuster. O altes cantants i compositors generacionalment anteriors, com Rafa Xambó, que ha demostrat estar en plena forma en la Cantata de València i de qui sovint escolte els temes tocats d’una màgia embruixadora en el disc Dies oberts. Per no parlar dels germans Dénia. Recorde amb un intens plaer un llarg trajecte en cotxe (excel·lent context per escoltar música), per carreteres desestressantment secundàries, tot escoltant Merci Brassens, d’Olga Dénia i Cant espiritual, de Carles Dénia. No era la primera vegada que Eva Dénia musicava Brassens. Ja vaig tindre ocasió de referir-me (fa cinc anys) a la bellesa de la seua veu –plena de registres– i la perfecció tècnica dels músics que l’acompanyaven (singularment Merxe Martínez al violoncel). Ens hi oferiren un resultat magnífic, que incloïa les versions en francés i també un parell de cançons en valencià, Pobre Martí i Saturn. Segur que al vell Georges, estiga on estiga, tot açò li degué sonar a pura música celestial...

Quant a Carles Dénia, és difícil expressar en paraules el que va aconseguir amb la dotzena llarga de fragments del Cant espiritual d’Ausiàs March. Des de la constant vindicació marchiana de Raimon que no disposàvem d’una orquestració tan íntima i a la vegada tan increïblement vigorosa del vell cant metafísic del nostre clàssic. El conjunt de tradicions aplegades en aquest disc –el flamenc, el cant tradicional valencià, la música sufí, cadències africanes...– és d’una fortalesa sonora inexpugnable. El seu autor s’hi retrata en un gran banquet i és això precisament el que representa millor la seua música: un àpat intens i variat, una menjotada superlativa que, tanmateix, se’ns fa fàcil i agradable de digerir.

I bé, segur que em deixe molts noms de qui seria pertinent parlar ací (i demane disculpes de bestreta per aquests oblits). Es diu –amb tota la raó- que tot aquest talent podria arribar més lluny amb més suport institucional, per exemple. És una veritat com un temple. Però passa igual amb els escriptors, els dramaturgs (pense en l’excel·lent full de serveis de Manuel Molins, per exemple), els cineastes, els artistes plàstics... Ser una cultura minoritària i minoritzada té el seu peatges. I els peatges es paguen i poca cosa més es pot fer...

En definitiva, la “música en valencià” no és res diferent de la “música en anglés” o la “música en castellà” o la “música en swuahili”. Tot el que estiga fora dels grans centres productors de cultura (Nova York, Londres, París...) ha de demostrar amb deu vegades més força i tenacitat el seu valor. Si Bob Dylan haguera cantat en cap altre idioma que no fora l’anglés no haguera assolit ni la desena part de la seua influència, edificada al llarg de seixanta anys de carrera...

Per això, si us sentiu temptats de proclamar, amb més o menys convicció, “no m’agrada la música en valencià” o “no m’agrada el cinema espanyol” o “no es pot fer filosofia si no és en alemany” (sic)... penseu que els idiomes només són vehicles. El talent –el contingut- es pot expressar de moltes maneres. I aprendre a reconéixer-lo és l’única tasca important que tenim en aquesta vida. O no?