La ciutat que podia haver estat
Des del punt de vista mediambiental, els edificis de les nostres ciutats estan malalts i el que acull l'Arts Santa Mònica no s'escapa d'aquesta trista constatació. Per demostrar-ho, l'arquitecte Enric Ruiz-Geli ha col·locat un conjunt de sensors que fins al 25 d'octubre aniran monitorant l'antic convent, reconvertit en centre d'art per Albert Vilaplana. L'objectiu és estudiar com pot evolucionar l'arquitectura d'aquest edifici per transformar-se en sostenible, autosuficient i en sintonia amb l'entorn. La iniciativa forma part de A green new deal, un projecte expositiu que recull les obr...
Des del punt de vista mediambiental, els edificis de les nostres ciutats estan malalts i el que acull l'Arts Santa Mònica no s'escapa d'aquesta trista constatació. Per demostrar-ho, l'arquitecte Enric Ruiz-Geli ha col·locat un conjunt de sensors que fins al 25 d'octubre aniran monitorant l'antic convent, reconvertit en centre d'art per Albert Vilaplana. L'objectiu és estudiar com pot evolucionar l'arquitectura d'aquest edifici per transformar-se en sostenible, autosuficient i en sintonia amb l'entorn. La iniciativa forma part de A green new deal, un projecte expositiu que recull les obres de Ruiz-Geli, especialment relacionades amb innovacions de caràcter energètic. "Són els edificis i no els cotxes, els màxims responsables de les emissions de CO² i, en conseqüència, de l'efecte d'hivernacle. D'altra banda, l'ONU ha posat data a la fi del petroli en un màxim de 20 anys, o sigui que ja no n'hi ha prou amb fer construccions sostenibles, cal convertir-les en productores d'energies netes", afirma l'arquitecte, que va guanyar el projecte per al nou aquari de Nova York.
Arts Santa Mònica presenta diferents visions de la nova cultura arquitectònica
L'exposició de Ruiz-Geli és una de les quatre que estan obertes fins a l'octubre i que conformen el primer cicle que l'Arts Santa Mònica dedica a l'arquitectura i, concretament, a la de Barcelona i Catalunya. "Volem impulsar una reflexió universal a partir de problemàtiques locals", indica el director del centre, Vicenç Altaió. La novetat és que les quatre propostes no se centren ni en els grans edificis ni en els autors cèlebres sinó en l'arquitectura invisible, és a dir, les obres utòpiques, efímeres o simplement que mai no es van arribar a construir, de les quals només queden records en forma de dibuix, maquetes i plànols.
Se'n despleguen desenes en el caos voluntari d'Arquitectures sense lloc, un arxiu gegantesc que engloba 40 anys de projectes descartats, fallits, demolits o només imaginats, a partir de nou concursos d'obres, especialment rellevants per a l'evolució del panorama barcelonès. De les obres guanyadores, que ja s'han convertit en realitat, no n'hi ha referència i això i la manca de cartel·les explicatives la converteixen en una exposició difícil de metabolitzar per a un públic de no iniciats. L'objectiu és demostrar que les eleccions arquitectòniques haurien pogut ser més sostenibles i dissenyar una altra ciutat, però són els visitants qui s'hauran d'imaginar una Barcelona alternativa. "Aquesta mostra reflecteix la voluntat de trencar l'estructura piramidal de la transmissió del coneixement, apostant per una aproximació horitzontal i en xarxa. Per això no hi ha categoritzacions sinó que es treballa sobre el conjunt de la informació", explica Altaió.
Tanmateix, més enllà de tota justificació conceptual, fins i tot l'exposició menys tècnica resulta dura, After architecture. Tipologies del després, comissariada per Martí Peran, que reuneix 17 projectes artístics, sovint minimalistes memòries fotogràfiques d'intervencions reals o utòpiques en el territori, que reflexionen sobre la separació entre l'arquitectura de les idees i el seu aprofitament pràctic per part dels usuaris. Manen, crític i historiador, ofereix la visió dels artistes sobre el que passa després de la construcció, a partir de l'anàlisi de les intencions i els fracassos dels projectes arquitectònics, de com la vida real modifica els edificis en funció de les seves necessitats i de com l'entorn i les dinàmiques socials afecten l'evolució de les construccions.
Visualment, sens dubte la més grata és US Trade Center Graphics in Europe, una instal·lació de l'artista Tom Carr, que presenta la producció gràfica per als centres comercials americans a Europa, del galerista i col·leccionista italià, establert a Cadaquès, Lanfranco Bombelli, al llarg d'una dècada, entre 1967 i 1977. La mostra inclou unes reproduccions a mida real dels gràfics, unes peces de Duchamp, Cage i Hamilton, que contextualitzen l'esperit de l'època i desenes de dibuixos, inèdits fins avui, que es pot visualitzar a través d'un llibre digital.