El narrador Leskov

Nicolai Semiònovitx Leskov (1831-1895) és encara un gran desconegut a casa nostra. No ens consta que cap editorial catalana l'hagi inclòs fa poc al seu catàleg (Antoni Lòpez va editar, als anys 1920, El miracle de la muntanya), i són limitades les traduccions que se'n troben en llengua castellana: Maldoror va editar El paó, Impedimenta va treure La puça d'acer, i, en especial, la gran col·lecció Alba Clásica, editada per l'infatigable Lluís Magrinyà, va publicar, no fa gaire, un aplec excepcional de narracions de l'autor, Lady Macbeth de Mtsensk, i ha publicat recen...

Nicolai Semiònovitx Leskov (1831-1895) és encara un gran desconegut a casa nostra. No ens consta que cap editorial catalana l'hagi inclòs fa poc al seu catàleg (Antoni Lòpez va editar, als anys 1920, El miracle de la muntanya), i són limitades les traduccions que se'n troben en llengua castellana: Maldoror va editar El paó, Impedimenta va treure La puça d'acer, i, en especial, la gran col·lecció Alba Clásica, editada per l'infatigable Lluís Magrinyà, va publicar, no fa gaire, un aplec excepcional de narracions de l'autor, Lady Macbeth de Mtsensk, i ha publicat recentment una de les grans narracions de l'escriptor rus, El peregrino encantado, Barcelona, 2009. Hom podria estranyar-se que aquesta narració de Leskov no vagi acompanyada del text de Walter Benjamin sobre l'autor sinó d'un altre de Màxim Gorki. La raó es troba en el fet que el text de Benjamin, "El narrador" -ara retraduït en el volum II.2 de les Obras que ha endegat Abada Editores, Madrid, 2009- ja es va publicar al volum dedicat a Lady Macbeth i altres narracions.

Però, en el fons, la tesi amb què Gorki encapçala aquesta edició de què parlem avui no és gens diferent de la que va presentar Benjamin en el seu assaig famosíssim de 1936: el narrador és aquell que escriu basant-se en una tradició oral indeterminada però universal, i el novel·lista és aquell que escriu sobre la base d'una invenció personal, molt més allunyada de la llegenda o del mite. "L'experiència transmesa oralment -escriu Benjamin- és la font en què han pouat tots els narradors. I entre els narradors que han escrit històries, els grans són aquells amb un redactat que amb prou feines s'allunya de la parla dels incomptables narradors anònims". Benjamin va considerar, al preàmbul d'aquest article, que si al món hi havia cada vegada menys narradors -cosa que també va afirmar Rilke per boca d'un personatge dels seus Quaderns de Malte -, això era degut al fet que cada dia érem menys proclius a "intercanviar experiències". Posava com a exemple el fet que les gestes de la guerra gran no haguessin tingut narradors situats a l'altura èpica dels grans esdeveniments que s'hi van produir. Això no acaba de ser cert, o almenys no ho és en altres punts del continent: a Espanya, sense anar més lluny, es conserva inalterada una passió de narrar "històries" que va ser responsable de la florida del romancero, però també de la potent rondallística peninsular, inclosa la catalana: només cal seure una estona en una parada de l'autobús de Barcelona, i parar l'oïda, per adonar-se que la passió de narrar està, al país nostre, perfectament consolidada: això sí, potser no és el mateix un substrat èpic que una tafaneria. Una altra cosa és que aquells que van viure la guerra civil no sempre hagin volgut transformar aquella experiència en una narració parlada: sempre quedarà, com sap tothom, el monòleg interior, o, segons Freud, la "novel·la familiar del neuròtic".

Benjamin deia una altra cosa de gran pertinença en aquest assaig sobre Leskov, del tot escaient en relació amb el nostre llibre d'avui: "El narrador és la figura en què l'home just es troba, finalment, amb si mateix". Doncs aquesta és precisament la història del peregrí encantat de Leskov: un novici que es dirigeix al monestir de Solovki, en el qual espera "trobar un sentit a la [seva] vida anterior, tan vasta", i que ha topat per atzar, en una travessia pel llac Làdoga, uns viatgers amb la passió universal que ja hem dit per escoltar una "història", narra les mil i una aventures -tantes com els contes de Xerezade, patró universal de la passió de narrar- que li han esdevingut a la vida. No les explicarem en aquesta columna, perquè allò que pretén és que els lectors vagin a buscar el llibre i el llegeixin; però, entre elles, hi ha la que diu com els tàrtars que l'havien segrestat per molt de temps van ficar-li sota la pell dels turmells cerres de porc ("cerdas", en castellà) perquè no pogués caminar i, doncs, fugir del lloc en què resultaven tan útils els seus coneixements sobre els cavalls, eina indispensable de la cultura tàrtar.

Si Benjamin va poder afirmar que "a mesura que Leskov davalla per l'escala de les criatures, la seva concepció del món s'acosta també a la del místic", això va ser, tal vegada, pel fet que l'home que narra les seves prodigioses aventures en aquest llibre ja ho fa des de la posició d'una persona entregada per sempre més a la vida monàstica. La transcendència de la vocació religiosa, en el nostre llibre d'avui, no fa sinó reblar la tesi benjaminiana: aquell que viu amb el pensament posat en el caràcter transcendental de la mort o la divinitat i, alhora, amb el sentiment de la poquesa humana si es compara amb aquella dimensió, és també l'home que és capaç de narrar durant moltes hores -i 285 pàgines- tot el que li ha esdevingut a la vida. Narrar seria el mateix, doncs, que aquella desfilada de totes les coses viscudes que, a les envistes de l'eternitat, un moribund fa desfilar en la seva memòria abans que el temps, definitivament, s'acabi.