Tou i dur
És molt possible que el bronze no sigui un estat tan essencial per a cap altre artista català com per a Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988). Diguin el que diguin els recalcitrants acadèmics, cada vegada es veu més clar que els guixos poden ser considerats com el model més proper a l'original i les foses post mortem com una mala còpia. Per Fenosa, però, el guix i el fang semblen un pur estat transitori, ja que la part més important i copiosa de la seva producció era concebuda per acabar sempre en bronze. La seva màxima originalitat és precisament perquè convertia elements híb...
És molt possible que el bronze no sigui un estat tan essencial per a cap altre artista català com per a Apel·les Fenosa (Barcelona, 1899 - París, 1988). Diguin el que diguin els recalcitrants acadèmics, cada vegada es veu més clar que els guixos poden ser considerats com el model més proper a l'original i les foses post mortem com una mala còpia. Per Fenosa, però, el guix i el fang semblen un pur estat transitori, ja que la part més important i copiosa de la seva producció era concebuda per acabar sempre en bronze. La seva màxima originalitat és precisament perquè convertia elements híbrids, tous, fràgils i gairebé inconsistents, en matèria dura i definitiva, per mitjà de l'alquímia dels fonedors.
A Caldetes, a la Fundació Palau, es pot veure una retrospectiva de l'escultor on les foses d'època i les noves es barregen sense que això signifiqui cap gran traïció, ja que totes han estat supervisades per la mateixa mà, la de Micole Fenosa, muller i, alhora, agent del cèlebre escultor. L'exposició es divideix en dues parts. Una dedicada a la fructífera relació de Fenosa amb Picasso i el seu cercle, i també més puntualment amb Palau i Fabre, on s'hi exposa un bon recull de dibuixos i retrats menuts de Cocteau, Michaux, Paul Éluard i Dora Maar -i en aquest cas, el guixos superen el metall. L'altra part està centrada en els bronzes de format petit i mitjà. Comença amb el poc conegut Lleida, de 1938, i acaba amb les darreres produccions que mantenen la qualitat de la resta. Fins i tot la maqueta de l'homenatge a Pau Casals s'hi veu coherent malgrat que quan es va passar a monument d'escala real esdevingués una monstruosa coca de recapte atapeïda d'angelets hermafrodites i trompetes de fira.
A Fenosa no se li ha escatimat el reconeixement. Ha tingut retrospectives a La Virreina, el Museu d'Art Modern / MNAC, el Centre d'Art Santa Mònica per presentar la substanciosa compra per part de la Generalitat -que, per cert, podria estar ben escampada per museus, carrers i places catalans-, i una de més recent de dibuixos al Palau Moja. Però, més enllà de Barcelona i El Vendrell -seu de la Fundació Fenosa-, la seva obra no ha rondat molt pel país. Per això la iniciativa de la Fundació Palau té interès. Cal esperar, doncs, que, indestructibles i transportables com són, aquests bronzes d'inspiració marina allarguin una mica el viatge.
Apel·les Fenosa. L'espiritualitat de la matèria. Fundació Palau Riera, 54, Caldes d'Estrac. Fins al 21 de juny