El rapte d'Europa
Europa està segrestada del discurs polític i ja no ens queda ni el recurs mitològic de pensar-la folgant esbojarradament a Creta amb Zeus transvestit de toro. A la crisi de Kosovo es parla de l'escassa diligència d'Espanya a l'hora de comunicar la retirada de tropes a l' OTAN i als Estats Units. I Europa? Inexistent: en comptes de plantejar-nos la integració balcànica a la UE, com demanava ahir Jordi Vaquer en aquest diari, marxem d'allà sense tancar la porta, amb l'estrafolari pretext que la independència de Kosovo podria ser perniciosa per les aspiracions basques. Ho raonava l'altre dia Jose...
Europa està segrestada del discurs polític i ja no ens queda ni el recurs mitològic de pensar-la folgant esbojarradament a Creta amb Zeus transvestit de toro. A la crisi de Kosovo es parla de l'escassa diligència d'Espanya a l'hora de comunicar la retirada de tropes a l' OTAN i als Estats Units. I Europa? Inexistent: en comptes de plantejar-nos la integració balcànica a la UE, com demanava ahir Jordi Vaquer en aquest diari, marxem d'allà sense tancar la porta, amb l'estrafolari pretext que la independència de Kosovo podria ser perniciosa per les aspiracions basques. Ho raonava l'altre dia Josep Ramoneda a la ràdio: no és aquesta independència la que ens ha de fer por, sinó la dels flamencs i els valons, que equival a posar els rics d'una banda i els pobres de l'altra. ¡A la Lega italiana se li posen les dents llargues! Per acabar-ho d'adobar, l'actual presidència de la UE l'ocupa l'euroescèptic Mirek Topolanek, que s'acaba de quedar sense govern a la República Txeca, mentre la Comissió està enredada en el fiasco del Tractat de Lisboa i es mostra inoperant a l'hora de buscar sortides comunes a la crisi. Un panorama francament dissuasori: a veure què ens explicaran al juny per fer-nos anar a votar!
Hi havia una vegada una generació de polítics que creien en Europa. Es deien Köhl, Delors, González, Pujol, entre d'altres. Hi treballaven de valent i van aconseguir aixecar una certa il·lusió col·lectiva. Segurament no van passar d'aquest estadi, necessari però no suficient per articular un projecte polític sòlid. Sigui com sigui, ara en paguem les conseqüències. I no és només que Europa estigui desapareguda d'escena, sinó que quan treu tímidament el cap és percebuda a l'acte com la dolenta de la pel·lícula: els estudiants més compromesos la veuen, de fet, com una matriarca opulenta i dictatorial que els imposa un pla d'estudi sospitós de submissió de les universitats públiques a les exigències de les companyies privades. Doncs sí que l'hem feta bona! Parafrasejant el poeta Maragall: "On ets Europa? No et veig enlloc". Potser només queda concloure: "Adéu, Europa!".