Sota els pins

Parlar d'arquitectura a Mallorca acaba portant, més tard o més aviat, a les cases de vacances, entre les que podem trobar exemples dignes d'il·lustrar els dos extrems. Esplèndids casos elegants i horrors amb parabòlica i heliport, si un no es reprimeix acaba parlant críticament i avui em reprimiré i he triat elogi en lloc de controvèrsia. Trio parlar, doncs, d'un bell cas pioner: l'ampliació de la casa Huarte a Formentor. Projectada i construïda per F.J. Saénz de Oíza entre el 1968 i el 1969, encara avui (i avui és avui) la millor casa de la badia. No resulta fàcil amb aquestes quatre ratlles ...

Parlar d'arquitectura a Mallorca acaba portant, més tard o més aviat, a les cases de vacances, entre les que podem trobar exemples dignes d'il·lustrar els dos extrems. Esplèndids casos elegants i horrors amb parabòlica i heliport, si un no es reprimeix acaba parlant críticament i avui em reprimiré i he triat elogi en lloc de controvèrsia. Trio parlar, doncs, d'un bell cas pioner: l'ampliació de la casa Huarte a Formentor. Projectada i construïda per F.J. Saénz de Oíza entre el 1968 i el 1969, encara avui (i avui és avui) la millor casa de la badia. No resulta fàcil amb aquestes quatre ratlles donar una visió completa d'aquesta casa de vacances, però puc fer venir ganes de conèixer-la a aquells que no la coneguin.

Abans de tot cal partir de la base que es tracta, com hem dit, d'una ampliació i precisament la intervenció realitzada converteix aquest fet en una de les seves virtuts. L'ampliació pràcticament suposa doblar la superfície de la casa, que estava formada per dos pavellons units parcialment per la coberta, amb un nou pavelló que conté dues habitacions conjugals independents i un estudi biblioteca que pugui servir d'habitació de convidats, a més d'una nova sala. Tot això es fa de manera que no resulti tan fàcil veure el nou i el vell, perquè es construeixen unes marquesines per sobre de tota la nova casa, fetes de llates de fusta separades entre si i pintades de color blanc. Aquestes són les responsables de conferir a la casa un aspecte absolutament original que transmet lleugeresa i enginy a través del color blanc i perquè sembla més estar dibuixada que construïda, amb un resultat proper a una escenografia conceptual. Les seves formes corbes, girades cap el cel, les fan molt visibles i distreuen tant que acabem per no adonar-nos de la disparitat del conjunt que cobreixen.

La casa no podia estar més allunyada de l'anomenat minimalisme imperant. Aquesta casa és plena de detalls, de bambolines i biombos -alguns mòbils-, marquesines i tanques fets de fusta amb bastidors metàl·lics, tots més a prop de la decoració de jardins que de l'arquitectura. Les formes imperants tenen els cantells roms, corbats, des dels nous banys als elements mòbils abans al·ludits. Són l'expressió d'una època i recorden alguns moblaments, instal·lacions i façanes de botigues, fetes pels Holleins, Albinis o Magistrettis dels anys 60. Tenen fins i tot un aire de discoteca. Avui són formes senzillament impensables, a molts joves els repugnen. Però un dels valors més optimistes d'aquesta casa, que a l'aire li agrada travessar, és la intel·ligència en la posició; no només en relació a l'edificació existent, sinó als pins. Oíza explicava que primer va estudiar el terreny i després la casa. El resultat és haver dibuixat tots els pins un a un, com elements fixos del problema, per això la casa els deixa passar travessant les seves cobertes i conviuen amb el mobiliari. Els pins són en realitat la seva coberta d'estiu: l'ombra i el camuflatge. Per això la casa és difícil de veure des del mar si no fos per les blanques llates horitzontals.

En arquitectura les idees no són patents, estan a disposició de tots, com els arbres. La mateixa idea motriu d'aquesta gran casa la trobem a les Casetes dels Capellans a les platges de Muro. Casetes amb cobertes d'uralita i fetes amb envans de sac i guix, a mig camí entre les faveles de Río i les entranyables barraques de subsistència de la pel·lícula Miracle a Milà. Petites barraques escampades per les dunes bastides sobre terrenys del comú d'aquesta població. Unes casetes que avui són un prodigi de sensibilitat, ja que no hi ha urbanització prèvia i per tant no hi ha ni alineacions, ni rasants, ni distàncies mínimes. Tan sols les que dictaven l'economia, el més pràctic i el sentit comú. Un bon amic diu que l'arquitectura ha de ser com unes sopes mallorquines, i té raó, però aquestes casetes encara són més simples, són com un trempó. Tenien també dues cobertes, una per als aiguats -la d'uralita- i l'altra per al sol -els pins- que formaven una autèntica coberta vegetal sobre els aiguavessos de les casetes, abans que el darrer temporal s'endugués una gran part. Avui necessiten una restauració mimosa. Si visqués Oíza seria l'indicat per fer-ho, al cap i a la fi aquestes casetes són el parent més proper de la casa Huarte.