Servei, sentit pràctic i utilitat: arquitectura!

A la confluència dels carrers Platja d'Aro i S'Agaró, al límit de Trinitat Vella, Adigsa, l'empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge, ha promogut la col·locació d'ascensors a un conjunt d'habitatges dels anys 60. El conjunt està format per sis blocs, un al llarg del carrer Platja d'Aro i els altres cinc disposats transversalment a aquest, arrencant del carrer S'Agaró. Una disposició freqüentment utilitzada per l'arquitectura racionalista europea als anys 30. Els ascensors, donada la poca fondària dels blocs i el format i posició de les escales, no han tingut més remei que co...

A la confluència dels carrers Platja d'Aro i S'Agaró, al límit de Trinitat Vella, Adigsa, l'empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge, ha promogut la col·locació d'ascensors a un conjunt d'habitatges dels anys 60. El conjunt està format per sis blocs, un al llarg del carrer Platja d'Aro i els altres cinc disposats transversalment a aquest, arrencant del carrer S'Agaró. Una disposició freqüentment utilitzada per l'arquitectura racionalista europea als anys 30. Els ascensors, donada la poca fondària dels blocs i el format i posició de les escales, no han tingut més remei que col·locar-se a la façana, prenent aleshores un aspecte a cavall entre l'arquitectura i l'obra pública.

Aquest és un cas pràcticament contrari al que és habitual, ja que un encàrrec com aquest està marcat per tota mena de condicionants, començant pels més evidents: que els ascensors no caben dins del bloc, el fet d'haver-se de construir, a ser possible, sense interrompre la vida de l'edifici i, evidentment, els econòmics. És habitual, sobretot quan es tracta de les obres d'arquitectura que atreuen l'atenció de tothom, que els condicionants siguin inexistents. Sembla que a certes obres se'ls dóna un tracte diferent i se'ls consenteix tots els capricis. L'obra que ens ocupa -encara es pot veure en construcció el darrer dels blocs des de la Meridiana- pertany a un altre gènere, aquell en què l'arquitectura sembla ser alguna cosa així com l'art de resoldre un problema i donar servei. És cert que l'arquitectura són moltes més coses i que fins i tot l'arquitectura amb majúscules no té l'origen en resoldre problemes domèstics, però també és cert que una de les aportacions de l'arquitectura moderna ha estat de caràcter purament democràtic i ha fet equivaldre la casa al temple.

Aquesta obra, en tractar-se de blocs molt compactes, ha optat per construir a la façana el que semblen unes terrasses amb torres, sorprenentment lleugeres en haver optat per l'estructura d'acer i per incloure el vidre òpal en els paraments. En el cas dels cinc blocs transversals, la terrassa és passant i la torre de l'ascensor surt encara més de la façana donant lloc a un volum més complex. Mentre que en el bloc longitudinal i donada la mida de la vorera, la terrassa inclou el volum dels ascensors, per la qual cosa l'accés a cada habitatge es fa per la terrassa.

Una part de l'atractiu de l'operació rau en el lleuger contrast de l'estructura metàl·lica de terrasses i torres oposades a les façanes planes dels blocs, però el més important és la nova volumetria travada amb l'espai públic, barrejant voreres i torres amb els blocs i en la qual cosa resulta decisiva la repetició. Potser una sola d'aquestes terrasses i ascensors no hagués estat res, però la perspectiva s'enriqueix amb la repetició. Fa bonic igual que ho fan les endreçades piles de llaunes de conserves en un colmado.

El cas també resulta interessant per una altra cosa i és en comparació al panorama habitual en els habitatges públics. La reparació obliga a tenir més cintura en matèria d'usos. El fet d'haver d'accedir per la terrassa i de duplicar en la pràctica l'accés a l'habitatge podria considerar-se com un fet no excepcional. Sabent com són de reacis els promotors públics a l'accés per galeria, aquest cas resulta en certa mesura un camí entremig. És paradoxal que una reparació acabi tenint més interès des del punt de vista de la innovació que el que és comú. Darrerament, la innovació sembla només poder venir de la mà de la sostenibilitat i aquest cas, en què el nou accés i espai públic es barregen tan exitosament, podria ser un referent. De fet, només cal anar a mirar la tan famosa reforma del la part baixa del barri de Trinitat Nova per adonar-se que aquesta petita reforma és molt millor que l'amanerament escenogràfic en què sembla haver acabat un ecoprojecte participatiu.

Només puc donar un consell: abans de presentar aquesta obra a cap premi d'arquitectura, que s'ho pensin. Aquests semblen pensats per reconèixer qualsevol cosa que no sigui l'esperit de servei, el sentit pràctic o la utilitat. Als projectistes i a Adigsa els hauria de ser suficient el reconeixement ciutadà. Des d'aquí el meu.