Tebeos i passions

Com altres xiquets, a Paco Camarasa (Alcoi, 1963) la vida li va fer un tomb quan li van caure a les mans els primers tebeos, aquell univers il·lustrat que “llegia amb avidesa i necessitava la imatge per a donar curs a aqueixos mons on em transportava el tebeo”, com recorda l’editor. Una aventura gràfica que cada setmana s’obria pas des de l’aparador del quiosc, la “paradeta” del cantó de casa amb les incidències de Pumby i Jaimito, El Capitán Trueno i El Guerrero del Antifaz. “Els meus autors favorits han estat Karpa, Sanchis Cifré, Escobar i, ja més tard, van arribar gent com Manuel Gago, Mig...

Com altres xiquets, a Paco Camarasa (Alcoi, 1963) la vida li va fer un tomb quan li van caure a les mans els primers tebeos, aquell univers il·lustrat que “llegia amb avidesa i necessitava la imatge per a donar curs a aqueixos mons on em transportava el tebeo”, com recorda l’editor. Una aventura gràfica que cada setmana s’obria pas des de l’aparador del quiosc, la “paradeta” del cantó de casa amb les incidències de Pumby i Jaimito, El Capitán Trueno i El Guerrero del Antifaz. “Els meus autors favorits han estat Karpa, Sanchis Cifré, Escobar i, ja més tard, van arribar gent com Manuel Gago, Miguel Quesada i cap als anys setanta un autor que em va enlluernar pel seu color, la puresa de la línia, el dibuixant Miguel Calatayud”, enumera Paco Camarasa pel que fa al seu primer àlbum de records.

Alguns d’aquells dibuixants tornarien a reaparéixer a la seua vida, tot just fa ara vint anys, quan va decidir promoure una editorial dedicada a la producció de tebeos, d’històries gràfiques. “L’editorial s’originà amb el nom d’Edicions Joputa a València i més tard li’l van canviar pel d’Edicions de Ponent i es va traslladar a Castalla”, diu Paco Camarasa sobre els inicis del projecte. La història va començar a partir d’una trobada amb un altre animador d’aventures gràfiques, el dissenyador i dibuixant MacDiego. “Tots dos compartíem, entre altres coses, el desig de dignificar el tebeo i fer possible la creació d’obres que anaren més enllà d’allò que era la llibreria especialitzada”. En aquests reptes inicials Paco Camarasa assenyala l’aspiració de posar en l’aparador un producte més original i creatiu. “Nosaltres pensàvem que era necessari fer un producte diferent del que s’editava en aquell moment, necessitàvem demostrar-nos que podíem fer tebeos i aconseguir captar un públic que no se sentia atret per aquest tipus de publicació”.

“No va ser fàcil”, comenta Paco Camarasa sobre aquells primers passos en el món de l’edició i el tebeo. “Amb tot, aconseguírem millorar un producte tant pel que fa als continguts com pel que fa al disseny, la qualitat, la innovació i, sobretot, em sembla que pel que fa a una cosa molt important i que havia estat un dels nostres objectius, aconseguir dignificar-lo per tal d’atraure gent que encara mantenia prejudicis envers el tebeo”, diu Camarasa. I apunta: “Un prejudici —continua— que era producte, sobretot, de la ignorància i que menyspreava el seu valor com a mitjà de comunicació, a diferència d’altres mitjans. Ara, afortunadament, això ja forma part del passat i el tebeo ha entrat als departaments pedagògics, una cosa impensable quan vam començar a editar Edicions de Ponent”.

El primer llibre eixit de la nova editorial va ser Ruina, del dibuixant Sento, una obra que anunciava el futur concepte de la novel·la gràfica. “En el moment en què nosaltres vam començar a treballar, podríem dir que l’edició de tebeos estava en un estat ‘catatònic’”, recorda Paco Camarasa. “Una bona part del tebeo que es consumia era sobre superherois, manga, i llevat d’un grapat d’autors nacionals, tota la resta procedia de la compra de drets per a la seua publicació a Espanya”, comenta l’editor. Malgrat el panorama, poc estimulant, començava a fixar les futures línies de treball d’allò que més tard seria Edicions de Ponent. Una filosofia editorial que passava per treballar a l’inrevés del que havien fet la majoria de les editorials espanyoles. “Si els japonesos, els americans, els francesos, els belgues, els italians —diu Paco Camarasa— venien el seu producte a les nostres editorials, per què no podíem fer nosaltres igualment, i és així que vam decidir fer una aposta per l’autor espanyol i per la venda de drets a l’exterior”. “Cal dir que ha estat un camí molt dur i ho continua sent, però a canvi cada vegada hi ha més països atrets pel nostre tebeo i els nostres autors”.

“Editar és una passió”, diu Paco Camarasa sobre aquesta aventura editorial que es va posar en marxa fa dues dècades i que ha deixat un resultat de prop de 200 títols, un volum equivalent d’autors i una sèrie de premis i reconeixements a la tasca editora. “Ara, l’aventura t’arriba quan et trobes amb la realitat: Que faig jo editant en un país que no vol saber res de la cultura?”, comenta, i afig: “Ací els polítics no hi tenen cap interés, perquè en aquest país, de cap a cap, la cultura només interessa en temps d’eleccions i prou, i als bancs, el patrimoni de l’editor”. Sobre el moment actual pensa que “no hi ha mercat ni per a l’autor nacional ni per a l’internacional”. “Quan l’estómac fa soroll, la cultura no existeix. Ara hi ha altres necessitats més urgents, com menjar o pagar els rebuts de l’aigua i de la llum. Estem en un moment difícil en el qual la cultura ha quedat sota mínims i, si a això, hi afegim la disminució o quasi desaparició de la despesa que hi havia per a llibres en biblioteques, som davant la ‘tempesta perfecta’, com la que té lloc actualment”.

Nascuda com a editorial independent fora dels dos grans centres, Barcelona i Madrid, Edicions de Ponent va apostar des d’un primer moment pels autors valencians. Noms com Miguel Calatayud, Sento, Micharmut, Pablo Auladell, entre altres, han passat per les seues col·leccions. “Hem intentat, i pense que ho hem aconseguit en part, valorar i posar en hora el tebeo valencià; d’altra banda, hem fet un treball d’investigació sobre el nostre passat gràfic, sobre la història del tebeo valencià des dels orígens, com pense que no s’ha fet en cap altra comunitat”. I apunta: “Tot això ha estat possible gràcies a la complicitat autor-editorial, sense aquesta complicitat no podria haver-se fet realitat aquesta aventura i arribar fins avui”.

Sobre els canvis més significatius en aquestes dues dècades assenyala: “D’una banda, el sorgiment de nous segells editorials, acompanyat del salt del tebeo de la llibreria especialitzada a les llibreries generals; d’altra banda, la millora del producte fins a aconseguir una qualitat en altres temps inimaginable, i la consideració del tebeo com una gran eina pedagògica”. “També caldria apuntar —continua— la pèrdua de la por de l’autor de tractar qualsevol tema a través del tebeo, i un fet molt important, el retorn de la dona al món del tebeo, tant pel que fa a autores joves com a creadores veteranes amb temàtiques molt pròximes a la dona”.

Ara, en un moment de canvi assenyalat per la crisi pensa que “l’única eixida és treballar la venda de drets i l’exportació. Em sembla que la indústria cultural té els dies comptats i que el futur passa, com ja hem vist, en forma de concentració de segells, o per eixides més traumàtiques, com la desaparició o l’absorció per alguna multinacional”. I denuncia l’anèmia cultural de la classe política: “Al nostre país trobe a faltar polítics que siguen conscients del valor de la cultura i que estiguen preparats per a gestionar-la. No sé si és que no n’hi ha o no els deixen treballar. Només cal fixar-se en la Llei de patrocini i mecenatge, també coneguda pel nom del secretari d’estat de Cultura, José María Lassalle, que després de molt de temps de preparació finalment no es va tramitar, i no cal parlar de l’actual Llei de propietat intel·lectual que acaben d’aprovar”.

Pel que fa als vasos comunicants entre còmic i indústria audiovisual com a suport de l’edició, pensa que encara queda molt de camí per fer. “Costa molt lluitar contra el manga i els superherois, perquè, d’entrada, són els únics tebeos que han estat capaços de convertir els seus productes en audiovisual, siguen sèries, pel·lícules, etc. Ací a Europa tot just ara comencem i no tenim els seus fabulosos pressupostos ni la implantació ni la projecció internacional”. “Vull pensar positivament —continua— i pense que el lector de manga o dels superherois, si li agrada el tebeo, també pot ser en el futur un lector de les nostres obres o mostrar curiositat per conéixer altres creadors i històries”.

Sobre les pròximes aventures gràfiques que l’esperen, hi ha dos projectes llargament acariciats. “Ara treballem amb dos grans personatges històrics del segle xx, Emiliano Zapata i Andreu Nin, tot just en fase de documentació. Un altre projecte molt estimat per a l’any que ve és un tebeo que ha necessitat una producció de quasi dos anys de preparació sobre els fets que van passar durant l’evacuació de la ciutat de Màlaga en la passada guerra incivil”. Hi ha també damunt de la taula una sèrie recopilatòria de clàssics de l’anomenada “Línia clara” del tebeo valencià i una edició molt especial: “Es tracta del llibre pòstum del dibuixant Guillem Cifré, Sr. Ruc, un projecte que tot just ara treballem amb molt de respecte”. I per descomptat, amb passió d’editor.