Recomanem

Revista

En temps de titulars de neó i imatges histèriques, les anàlisis reposades semblen l’única alternativa viable de contrapés. L’últim número de la revista Saó en proposa una per a un tema tan delicat, controvertit i debatut com indefugible: l’avortament. Perquè no tot ho explica la juràssica –i derrotada– reforma Gallardón, els diferents articles d’especialistes en dret o sociologia s’agraeixen. Reposats, en fred, analítics, sense consignes, paraules que ajudaran els partidaris d’unes polítiques i altres a albirar les respostes a una pregunta que es fan to...

Revista

En temps de titulars de neó i imatges histèriques, les anàlisis reposades semblen l’única alternativa viable de contrapés. L’últim número de la revista Saó en proposa una per a un tema tan delicat, controvertit i debatut com indefugible: l’avortament. Perquè no tot ho explica la juràssica –i derrotada– reforma Gallardón, els diferents articles d’especialistes en dret o sociologia s’agraeixen. Reposats, en fred, analítics, sense consignes, paraules que ajudaran els partidaris d’unes polítiques i altres a albirar les respostes a una pregunta que es fan tots: “si l’avortament és un dret o un problema”. Més enllà del monogràfic mensual, la revista inclou el tradicional repàs de l’actualitat valenciana; cal destacar el retrat de Cotino que fa A. Escrivà, l’entrevista a Beatriz Garrote i Laura Ballester o el reportatge “La darrera ofensiva al valencià”, dels filòlegs J. A. Hervàs i F. Campos.

Narrativa

Una novel·la dura, implacable, breu, de diàlegs forts que es fan monòlegs. Això és El llibre d’Emma, de Marie-Célie Agnant, una obra que es dessagna al voltant del pretés assassinat de la filla d’una dona negra –el color, en aquest punt, és subversiu–, que revela molt més. A estones cinematogràfica, de ritme sostingut i sense ornamentacions, la novel·la d’Agnant reflexiona al voltant de la discriminació racial i la ràbia àcida. Ho comprovem aviat, amb el rebuig d’Emma, rebel i clar, de parlar francés, com un símbol rebentat, una bandera esgarrada al vent: “les bèsties que udolen no prenen mai la veu dels altres”. Tot al voltant d’un personatge insubornable, encisador, “una mescla heteròclita de noblesa, de desesperació muda, d’humilitat i d’arrogància”. Potent.

Revista

És una revista de llibres. I ho diuen des de la mateixa portada, explícitament. L’últim número de Caràcters, com sempre, pren el pols a l’actualitat de la literatura catalana. Ressenyes –crítiques, no entrarem en debats– destacables, que evidencien el que hi ha al davant, malgrat tot: un mercat literari viu. Així, anirem de Les escopinades dels escarabats a Extrema llum, de la novel·la a la poesia, amb algunes paraules més reposades, no tan lligades a l’actualitat, com les de Lluís Roda sobre Whitman. I més enllà, en les pàgines centrals, les línies dedicades a la poetessa i traductora Montserrat Abelló, desapareguda fa pocs mesos, després d’haver llegat un últim text i una passió: “Escric per una necessitat d’expressar-me”, deia. Ens deixa, en tot cas, les paraules que, molt serenament, va venerar.