Luz Casal: “Em prenc cada concert com si fos l’últim”

Que ningú perdi la calma, Luz no és tremendista i no veu a prop el final de la seva carrera. És, per contra, una dona apassionada per la seva feina, i per evitar rutines, avorriments i baixa intensitat emocional, diu: “Surto a l’escenari com si es tractés del darrer concert, surto a obrir-me les carns i pensant que cada concert és diferent. Vull transmetre sensacions i emocions i fer de tot això alguna cosa divertida. Darrerament es parla molt de cultura, però crec que s’hauria de reivindicar de la mateixa manera l’entreteniment, que és el que intento fer cada vegada que surto a un escenari”....

Que ningú perdi la calma, Luz no és tremendista i no veu a prop el final de la seva carrera. És, per contra, una dona apassionada per la seva feina, i per evitar rutines, avorriments i baixa intensitat emocional, diu: “Surto a l’escenari com si es tractés del darrer concert, surto a obrir-me les carns i pensant que cada concert és diferent. Vull transmetre sensacions i emocions i fer de tot això alguna cosa divertida. Darrerament es parla molt de cultura, però crec que s’hauria de reivindicar de la mateixa manera l’entreteniment, que és el que intento fer cada vegada que surto a un escenari”.

El concert d’avui al Palau de la Música serà el quart de la seva gira, en la qual estrena nou material provinent d’Almas gemelas, un disc en dues parts, una amb material nou en castellà i una altra amb versions de temes aliens (Luigi Tenco, Benjamin Biolay, Jobim, etc.) cantats en francès, italià i portuguès. Preguntada per la hipotètica pèrdua d’expressivitat en cantar en idiomes que no són propis, Luz defensa el seu gest: “No he perdut força, més aviat al contrari, ja que de vegades he hagut de cantar amb una veu una mica més greu que m’ha ajudat a ampliar el meu registre. El que més em va costar”, reconeix la intèrpret gallega, “ha estat acostar-me a la bossa, un estil que mai m’havia entrat. Gràcies a Eumir Deodato vaig fer una immersió, i en acabar la gravació i comprovar que m’havia quedat bé, vaig sentir una satisfacció molt gran”, reconeix Luz.

Aquesta nit Luz interpretarà “un mínim de cinc i un màxim de 10 peces noves”, afirma imprecisa per no trencar la sorpresa, cosa que porta a preguntar-se si un intèrpret de llarg recorregut no acaba convertit en esclau dels seus èxits, de cançons que mai no pot deixar de banda al seu repertori. Luz, un altre cop, apel·la a la singularitat de cada concert: “Sóc molt observadora i veig a cada lloc les circumstàncies pròpies del concert. Això em porta a interpretar els meus èxits una mica diferent en cada circumstància, així les cançons no em semblen una condemna, un matrimoni forçat. I, és curiós, alguna d’aquestes peces, cas de Rufino, acostuma a ser demanada per gent que encara no havia nascut quan la vaig estrenar”. conclou.

Sigui com sigui, després de 13 discos d’estudi, no totes les cançons poden romandre al repertori “en efecte”, accepta Luz: “Llavors en van sortint aquelles que ja no expressen qui ets en el moment d’interpretar-les. El fet de treure una peça del repertori és una decisió personal, és cosa meva. Per exemple, vaig deixar de cantar Los ojos del gato després d’un episodi dramàtic, i no la tornaré a cantar mai més”, afirma rotunda abans de confirmar que “en el concert d’aquesta nit recuperaré algunes cançons que no interpretava”. Repassant el seu ampli repertori i la seva atapeïda discografia, Luz, orgullosa, s’autoafirma: “He de dir-te que no tinc cap cançó, cap arranjament, cap so, cap interpretació de què em senti avergonyida. De tot el que he fet em sento satisfeta”.

Una de les coses de les qual més satisfeta s’ha de sentir és d’haver superat la malaltia que la va dur al quiròfan. Sobre ella canta a Ella y yo, una peça amb aparença de cançó d’amor en què afirma que la felicitat és una qüestió de sort: “El que vull dir amb aquesta frase és que la malaltia és la rival que vaig escollir, ja que tinc càrrega genètica per desenvolupar-la, i que en circumstàncies molt similars hi ha persones que la superen i d’altres que no. Per això l’esment a la sort és una forma d’explicar situacions que de vegades semblen inexplicables”.