Del Hudson al Ripoll

Rosa Queralt, l’experta en art, diu que darrerament li interessen molt els artistes outsiders; aquells que treballen al marge dels circuits habituals de galeries prestigioses, col·leccionistes de renom i grans institucions; els que fan una obra gairebé en exclusiva per a ells mateixos i per a un nucli reduït, no pas elitista sinó, ben al contrari, de proximitat al seu propi cercle. Dante Rios (Nova York, 1939) i Antoni Marquès (Sabadell, 1956) són, des d’aquest punt de vista, uns autèntics outsiders nats.

Rios ha viscut a Nova York, San Francisco, Nou Mèxic, Estocolm, Copenhaguen, Berlí...

Rosa Queralt, l’experta en art, diu que darrerament li interessen molt els artistes outsiders; aquells que treballen al marge dels circuits habituals de galeries prestigioses, col·leccionistes de renom i grans institucions; els que fan una obra gairebé en exclusiva per a ells mateixos i per a un nucli reduït, no pas elitista sinó, ben al contrari, de proximitat al seu propi cercle. Dante Rios (Nova York, 1939) i Antoni Marquès (Sabadell, 1956) són, des d’aquest punt de vista, uns autèntics outsiders nats.

Rios ha viscut a Nova York, San Francisco, Nou Mèxic, Estocolm, Copenhaguen, Berlín... amb llargues estades també a Eivissa i, sobretot, Formentera, essent un dels històrics estrangers habituals de l’illa. Però ha fet a Sabadell les dues úniques exposicions individuals de tota la seva trajectòria. La primera va ser el 1979, a l’Acadèmia de Belles Arts, propiciada per alguns membres de la desapareguda Sala Tres. I ara fa l’altra, 35 anys després, a la sala de l’Alliance Française.

Instal·lat a Sabadell des del 1985, Rios es va preocupar tot seguit d’incentivar l’indret vallesà des del punt de vista artístic propiciant l’obertura d’un espai alternatiu, a la manera de les galeries del Lower East Side novaiorquès: l’Estudi Quasar, que, com la majoria d’iniciatives d’aquest tipus allà, només va durar dos anys i mig, perquè cap institució hi va donar suport, ni tampoc la (im)possible clientela. Amb tot, va aconseguir muntar una exposició d’autors sabadellencs al Centre d’Art Alexandre Cirici de l’Hospitalet. Després, entre 1989 i 1992 va ajudar a dirigir la galeria Inge Maltus. I entre una galeria i l’altra, va mostrar la majoria d’artistes locals destacables. Ell, però, no va voler exposar mai, malgrat treballar sempre en la pintura sense ensenyar-la a ningú.

Tot i deixar enrere el cabalós riu Hudson per acostar-se al petit riu Ripoll, Rios ha dut sempre al damunt l’estètica americana. Els seus inicis es remunten al prestigiós Goddard College, on tenia per company, entre d’altres, l’escultor minimalista Scott Burton. Sempre ha pintat amb esprais, d’automòbil i de grafiters, que li proporcionen una paleta cromàtica atrevida i peculiar. Busca una imatge plana i estàtica, complexa i alhora elemental, que no vol ser bastida amb literatura, sinó que és per ser contemplada i prou, tant per qui té un bagatge estètic nodrit com per qui no en té cap però és receptiu a allò que mira sense contaminar-se pels prejudicis del món més convencional.

El color artificial i els acabats industrials aconseguits de forma artesana també són una constant de l’obra de Marquès, escultor que, després de ser reconegut fa anys a Madrid, comença per fi a estar present en les institucions catalanes, gràcies, sobretot, a l’excel·lent retrospectiva que li va muntar fa un any el Centre d’Art Tecla Sala. Ara ha adaptat aquesta exposició, amb un resultat sorprenent, en els espais sense àngel del malaguanyat Museu d’Art de Sabadell. Les escultures que a l’Hospitalet adquirien una màgia encantadora es transformen en sinistres, simplement reordenades i en diàleg amb les parets eixutes de la Casa Turull.

La mirada cínica de Marquès també és evident en la seva participació a Interaccions, un diàleg ben muntat per Pep Dardanyà, entre alguns artistes que treballen a la ciutat, i el desmanegat fons d’art de l’antiga Caixa Sabadell, engolida pel BBVA. A part de Marquès, Fina Miralles i Oriol Vilapuig, sobresurt la intervenció del duo Sitesize, amb una mala bava absoluta que capta molt bé l’aridesa cultural i el poc gust de l’exinstitució financera, la qual, entre altres barroeries, va enderrocar als anys seixanta la seva magnífica façana posterior —projectada el 1906 per l’arquitecte Jeroni Martorell— i es va quedar tan ampla.