El manga fet a casa

Si bé l’edició de material japonès ja havia començat a Espanya als vuitanta amb algunes obres de Yoshihiro Tatsumi (Qué triste es la vida y otras historias), entre d’altres autors underground en revistes del gènere com El Víbora, es pot considerar que la primera gran obra de masses editada aquí va ser la sorprenent Akira, de Katsuhiro Otomo.

Akira va suposar una sorpresa per a molta gent, ja que per primera vegada molts van descobrir que el còmic i l’animació podien ser perfectament mitjans per narrar obres no necessàriament infantils. La com...

Si bé l’edició de material japonès ja havia començat a Espanya als vuitanta amb algunes obres de Yoshihiro Tatsumi (Qué triste es la vida y otras historias), entre d’altres autors underground en revistes del gènere com El Víbora, es pot considerar que la primera gran obra de masses editada aquí va ser la sorprenent Akira, de Katsuhiro Otomo.

Akira va suposar una sorpresa per a molta gent, ja que per primera vegada molts van descobrir que el còmic i l’animació podien ser perfectament mitjans per narrar obres no necessàriament infantils. La complexitat, la violència i el detallisme gràfic de l’obra van representar també un gran obridor d’ulls per a molts adolescents, cansats dels còmics de tota la vida, com Mortadelo y Filemón, els Tintín o els Astèrix. De fet, Akira va ser l’obra que entreobrí la porta del manga i l’anime a Occident, mentre que Bola de drac va destrossar aquesta porta d’una puntada de peu.

L’èxit de les sèries d’anime a la televisió, i la brutal expectació de Bola de drac, va permetre que es comencés a editar manga, doncs, de forma més regular. Sèries com El puño de la estrella del norte, Alita ángel de combate, Video Girl Ai o Crying Freeman, a part dels mangues originals de sèries televisives com Ranma ½, Caballeros del Zodíaco o Bateadores (Touch) van contribuir a una primera onada de manga editada en castellà que, a poc a poc, va anar minvant perquè les vendes d’aquestes sèries no eren ni de bon tros comparables a les de Bola de drac.

A partir del 2001, però, la tendència va canviar de nou gràcies a la bona acollida de la iniciativa de l’editorial Glénat d’editar el manga en el mateix format que el japonès, és a dir, col·leccions de volums d’unes 200 pàgines, amb bona impressió, bon paper, sobrecobertes i sentit de lectura japonès sense alterar (és a dir, de dreta a esquerra). La primera generació de fans ja havia crescut i el manga s’havia normalitzat, cosa que va portar a un boom incessant d’edició que va dur de 106 novetats de manga editades el 2001 fins a 741 el 2008. La crisi econòmica, la pirateria i altres factors han contribuït, però, que aquestes xifres hagin anat minvant, fins al punt que avui s’han estabilitzat entre unes 350 i 400 novetats a l’any, l’equivalent a una tercera part de tot el còmic que es publica a Espanya.

Paral·lelament, el fet que tota una generació hagi crescut amb una relació tan propera amb l’anime i el manga ha provocat que hagin sorgit una bona colla d’autors de còmic que treballen amb un estil que aquí identifiquem com a manga. Malgrat que al Japó s’edita còmic per a tots els públics i estils, i que per tant és impossible parlar d’un estil manga, és cert que les obres més conegudes internacionalment són les shônen (per a nois joves), que tenen un estil força determinat: és, doncs, d’aquest estil shônen manga al qual ens referim quan parlem de dibuixants que fan servir dibuix manga.

Hi ha tota una miríada de petites editorials independents que editen obres d’autors espanyols amb aquest estil manga, com ara Nowevolution, Letrablanka o Babylon, però es poden destacar dues grans iniciatives d’editorials importants: la Línia Gaijin d’Editores de Tebeos (abans Glénat) i la col·lecció d’obres guanyadores del Concurs Manga de Norma Editorial. La primera va ser concebuda com una veritable col·lecció d’obres creades per autors espanyols d’estil manga, amb format idèntic al japonès, i ha permès que hagin vist la llum obres tan destacades com Dos espadas (Kenny Ruiz), Bakemono (Xian Nu Studio), Saihôshi, Daemonium i Lêttera (Studio Kôsen), Gears (Angye Fernández i Simon Brand) o Sleepers (Luis NTC); mentre que la segona publica les obres que cada any s’imposen en un disputadíssim concurs organitzat per Norma Editorial que ja va per la vuitena edició i que ha permès descobrir el talent de m nous autors amb obres com Pechanko! (Skizocrilian Studio), Baba (Luis Moreno), El síndrome del hilo enredado (Lolita Aldea i Miguel Gómez-Cabrero) o Dae-hyun y el caldero de monedas de oro (de Ero Pinku y Sagakuroi), guanyadora del concurs d’enguany.

Si hi ha un autor que destaca realment per la innovació, aquest és l’hispanojaponès José María Ken Niimura. De pare japonès i mare madrilenya, nascut i criat a Madrid (1981), lògicament la seva primera gran influència va ser el manga i, en menor grau, el còmic espanyol i europeu, però més endavant ha firmat una trajectòria que l’ha dut a rebre forta influència francobelga i americana, fins al punt que ha desenvolupat un estil mestís i únic que li va permetre arribar a ser nominat als premis Eisner per la seva obra Soy una matagigantes, guionitzada per Joe Kelly. Ara, Niimura està instal·lat al Japó, on s’intenta obrir pas en la competitiva indústria del manga i publica a la revista online Ikki Para, de l’editorial Shôgakukan, l’obra Henshin, que es publicarà en paper l’any que ve.