La sospita

El pastor del mas de Gual m’havia dit que potser en les pinedes del Pla d’Amunt, a tocar del Mançanar, encara quedaven alguns rovellons. Durant les setmanes passades la gent n’ha collit caixes i caixes al Penyagolosa, hi ha hagut una autèntica invasió, un deliri fúngic, com feia temps que no es recordava. El rovelló mou autèntiques multituds, que tot ho regiren, i en general amb molt poc de respecte per la natura: ho deixen ple de brossa i trenquen els bolets que no són comestibles, alguns van amb rastells, altres semblen veritables piconadores. Ara, que ha passat la febre, ho aprofite per fer...

El pastor del mas de Gual m’havia dit que potser en les pinedes del Pla d’Amunt, a tocar del Mançanar, encara quedaven alguns rovellons. Durant les setmanes passades la gent n’ha collit caixes i caixes al Penyagolosa, hi ha hagut una autèntica invasió, un deliri fúngic, com feia temps que no es recordava. El rovelló mou autèntiques multituds, que tot ho regiren, i en general amb molt poc de respecte per la natura: ho deixen ple de brossa i trenquen els bolets que no són comestibles, alguns van amb rastells, altres semblen veritables piconadores. Ara, que ha passat la febre, ho aprofite per fer un tomb per la muntanya, amb la meua cistelleta, i la navalla en forma de falç: buscar bolets és una manera de passejar, de respirar, de passar l’estona, una il·lusió remota que no aspira a gran cosa, a fer-se a la nit una paelleta amb un grapat de bolets, amb una punteta d’all. I si hi ha algun bolet de card encara millor, que aporta un puntet de melositat, amb el seu cos mucilaginós. Camine, doncs, pel Pla d’Amunt i el dia és càlid i tot està molt eixut. De seguida m’adone que trobar-ne és quasi una quimera: en algun racó fondal hi ha alguns mataparents, algunes rússules, fins i tot hi veig uns formidables pets de llop gegants, grossos com pilotes d’handbol. M’entretinc una mica mirant-los, també els coneixen per bufa del dimoni o per esclatabufa, pel polsim que alliberen quan els prems un poc. D’ací a uns quants dies explotaran i deixaran anar milions d’espores, que, com ens adverteix David Attenborough, si totes fructificaren omplirien en dues generacions un volum 800 vegades superior a la Terra. Allò m’entreté, la dimensió de l’esforç genèsic, i fa que la caminada no siga estèril. Unes casetes de pastor, petites, de mida d’una persona, també són un motiu de reflexió. En aquelles soledats, i en aquell erm, tindre un aixopluc podia salvar una persona; un cau on passar la pedregada, o la tempesta inclement, quan les distàncies eren totes de caminar, i l’automòbil era del tot impensable. De tota manera, no perd l’esperança de trobar algun rovelló: si el pastor m’ho ha dit per alguna cosa deu ser. Aguditze la vista: els rovellons imiten l’escorça dels pins, o la pinassa caiguda, i de vegades són quasi invisibles i passes pel costat. Això també reactiva la il·lusió, sempre hi ha la possibilitat que ningú no l’haja vist, i el bolet estiga allí esperant-te, tocat per un raig de llum. I de colp i volta, en un rodal de pins i carrasques en veig un: acaba d’aflorar de terra, amb aquella energia que tenen les coses de la natura. Trac la navalleta i faig el ritual de tallar-lo pel peu, perquè les hifes del fong permeten la posterior regeneració. Una mica més enllà hi veig un altre, i un altre, i prenc mitja dotzena de bolets llustrosos, sans, carnosos, abellidors. La cistelleta fa goig de mirar i camine emocionat, esperant trobar-ne uns quants més. El dia és sorprenentment bo i algunes papallones blanques voletegen nervioses de planta en planta. Per fi, trobe un nou rovelló, però m’adone que ha estat tallat i l’han llançat. Potser estava cucat. O potser… M’hi fixe i aquells rovellons són més pàl·lids del que és natural i comence a sospitar. En arribar a casa ho comprove: “Lactarius mediterraneensis és un bolet amb la típica fesomia del rovelló però més pàl·lid, amb el barret de color crema clar amb cercles concèntrics ataronjats. Les làmines són també de color crema i secreten un làtex blanc, fet que permet distingir-lo clarament del rovelló (Lactarius sanguifluus) de làmines i làtex vinós, del rovelló d'obaga o pinetell (L. deliciosus) més ataronjat i de la lleterola (L. chrysorrheus) de làtex groc. Lactarius mediterraneensis es troba entre les alzines, sobre sòls calcaris. El seu gust picant el fa immenjable.” Mire la cistella: que bonics i abellidors que són! Però la sospita s’ha confirmat.