El Carib digital truca a la porta

Fent un cop d’ull a l’eclèctica programació del BAM 2013, aquest any un dia més llarg (quatre de programació) però amb el mateix pressupost del 2012, queda palès que s’imposen diverses línies ja conegudes i d’altres no tant. De les conegudes cal destacar una empenta al hip-hop, aprofitant noms poc convencionals amb propostes fosques i arriscades. El pop continua mutant en diversos estils, de vegades emparats per l’electrònica, i el rock manté el tipus, potser a causa del fet que els joves d’avui dia, digitals i addictes a les xarxes, encara veuen el rock com una música airada que transmet quei...

Fent un cop d’ull a l’eclèctica programació del BAM 2013, aquest any un dia més llarg (quatre de programació) però amb el mateix pressupost del 2012, queda palès que s’imposen diverses línies ja conegudes i d’altres no tant. De les conegudes cal destacar una empenta al hip-hop, aprofitant noms poc convencionals amb propostes fosques i arriscades. El pop continua mutant en diversos estils, de vegades emparats per l’electrònica, i el rock manté el tipus, potser a causa del fet que els joves d’avui dia, digitals i addictes a les xarxes, encara veuen el rock com una música airada que transmet queixa.

El canvi que es percep cada vegada amb més força és la creixent importància de les músiques llatines barrejades amb l’electrònica. Vindria a ser una mescla entre propostes pròpies del Sónar i del Cruïlla de Cultures, tal com defineix aquest camp Carles Conesa, per tercer any responsable de programació del BAM. Aquesta reaparició de la música popular, que pren forma de música de ball a través d’estils mare, com ara la cúmbia, és cada vegada més popular, ja que barreja sons que a les nostres orelles resulten coneguts amb l’electrònica, que, de mica en mica, es perfila com el substrat que uneix aquests ritmes ballables, càlids i festius. Per la resta, el festival manté la intenció d’apropar a Barcelona nous noms i referents de la canviant escena musical.

A més a més de Standstill, Manos de Topo, Pau Vallvé, Triángulo de Amor Bizarro, Dorian, El Mató a Un Policía Motorizado, entre d’altres, aquests són alguns dels noms destacables.

> Anímic. El grup de Collbató fa evolucionar el seu so portant-lo a un batec més fort, més corpori, menys evanescent. Gràcies a Hannibal, disc que presenten sota el paraigua d’un pop fosc, sever i un punt gòtic. (Plaça Joan Coromines. Diumenge 22, 22 hores).

> Batida. El Sónar ens va descobrir en directe el kuduro, ritme percussor impenitent angolès. Bé, de fet, el kuduro és música urbana d’Angola, barreja entre ritmes tradicionals i electrònica que Pedro Coquenão, lisboeta d’origen angolès, fa seva sota la paraula batida, que en portuguès significa ritme. En definitiva, música de ball amb arrels. (Plaça dels Àngels. Dissabte 21, 21.15 hores).

> Copia doble systema. Un músic anomenat Copyflex va muntar aquesta formació de nacionalitat danesa amb Jeus Fokking, un productor de jungle. Resultat? La cúmbia víking. Anant una mica més enllà de la cúmbia digital, afegint bases techno i beats africans, aquest projecte de tropical bass ha rebut la benedicció de Diplo, un dels apòstols dels nous sons electrònics amb arrels. (Plaça Joan Coromines. Dilluns 23, 23.30 hores).

> Disco Las Palmeras. El nom és equívoc o, directament, una broma. Res de sons tropicals o batucada de platja: aquest grup gallec fa noise (en català, soroll) i rock. Han editat dos elapés, el darrer amb un nom molt actual: Ultra. Andalusia. (Plaça Joan Coromines. Dissabte 21, 22 hores).

> Dop D. O. D. Sentir i veure el clip de Whats Happend, peça del seu penúltim elapé, fa una mica de por. Tres recitadors malcarats i urbans dictant paraules sota l’empenta de bases rítmiques dubstep. Foscor i densitat en aquesta formació holandesa que va estar a punt de venir l’any passat i que ja disposa de dos elapés, el darrer Da Roach. Hip-hop underground moltes vegades comparat amb el que practiquen Odd Future. (Plaça Reial. Dissabte 21, 0.45 hores).

> El Petit de Cal Eril. L’aparent ingenuïtat, l’esperit presumptament naïf i la tendresa del Petit són elements que no amaguen la facilitat amb la qual Josep Pons és capaç de compondre peces melòdicament impecables. Amb un fil de veu gairebé infantil, aquest artista de Guissona té la personalitat més marcada que els rínxols dels seus cabells. (Antiga Fàbrica Damm. Dissabte 21, 20 hores).

> Lucy Love. Pare zambià, mare anglesa, Lucy Love, mestissa com el món, nascuda a Zàmbia, viu des dels dos anys a Copenhaguen. A la Wikipedia totes les seves ressenyes estan escrites en danès, però el seu nou senzill, Prison, és un hit immediat en barrejar amb molta traça pop i dance. Música de consum amb arrels en el hip-hop i entorn electrònic. Ben aviat el danès es quedarà curt per explicar els seus directes. (Plaça dels Àngels. Dilluns 23, 0.30 hores).

> Oso Leone. El pop es vesteix de pau ambiental, elegància, subtilesa o tacte en la música d’aquest grup, que amb només dos elapés ha definit un espai on la velocitat no és benvinguda. Quan es parla d’ells acostumen a sortir referents com Animal Collective i Fleet Foxes, però cap d’aquestes dues formacions és mallorquina, cosa que dota Oso Leone d’instint melòdic i tranquil·litat. El quintet illenc presentarà les peces del seu segon treball, Mokragora. (Plaça Joan Coromines. Diumenge 22, 20.30 hores).

> Pájaro. Andrés Herrera, Pájaro, és un guitarrista que ha tocat amb Silvio (el rocker andalús, no el Rodríguez), Pata Negra i Kiko Veneno. El 2012 va editar Santa Leone, disc que la web del BAM defineix encertadament així: “Recull l’herència del western de Sergio Leone i de la tradició de la Setmana Santa en una proposta on també hi cap el surf-rock, el rockabilly i la cançó napolitana”. Ahí es ná. (Plaça Reial. Dilluns 23, 23 hores).

> Systema solar. A la seva web, aquests colombians apel·len a un so del futur primitiu quan parlen de la tradició pròpia de la cúmbia, barrejada amb l’electrònica. Com una mena de retrofutur, parteixen de la cúmbia per arribar a la música de ball, on es percep sense filtres la tradició popular. La transversalitat d’aquest estil és total, pot arribar a enganxar des dels moderns de llibre a la noia de barri perifèric. Actius des del 2006, Systema Solar fan el que ells anomenen Barbenautika, un punt entremig del sound system i la revetlla. (Plaça dels Àngels. Dilluns 23, 22.45 hores).

> Timbersin. Ricardo Muñoz es diu Ricardo Muñoz, però es fa dir El Timbe, que queda molt millor. Aquest discjòquei català ha inventat la dúmbia, una mena de cúmbia electrònica més fosca i experimental que la tradicional, i és un dels responsables de la definició dels nous sons tropicals. Membre del segell folCore, desenvolupa un espectacle, ja presentat al Sónar, anomenat Timberism, en el qual els recursos visuals acostumen a explicar l’arrel dels sons que fa servir en els seus espectacles. (Plaça Joan Coromines. Dilluns 23, 22 hores).