“Sempre ens ha interessat el talent”
Robles defensa a l'entrevista que el la cultura ha d'aportar més coses que ingressos turístics
Ricard Robles (Esparreguera, 1965) és la tercera part de la direcció tripartida del festival Sónar, que comença avui amb la novetat especial del canvi d’ubicació de les activitats de dia a la Fira de Montjuïc. La cita arriba la 20a edició envoltada de grans expectatives.
Pregunta. A la música ha canviat tot menys els festivals. Fins quan?
Resposta. No ho sé. El que no ha canviat substancialment en tot això és el directe, un lloc on es produeix l’experiència compartida de la música. Els festivals són ara això, un lloc de trobada per materialitzar ...
Ricard Robles (Esparreguera, 1965) és la tercera part de la direcció tripartida del festival Sónar, que comença avui amb la novetat especial del canvi d’ubicació de les activitats de dia a la Fira de Montjuïc. La cita arriba la 20a edició envoltada de grans expectatives.
Pregunta. A la música ha canviat tot menys els festivals. Fins quan?
Resposta. No ho sé. El que no ha canviat substancialment en tot això és el directe, un lloc on es produeix l’experiència compartida de la música. Els festivals són ara això, un lloc de trobada per materialitzar de manera visible la teva passió per la música. Fins i tot potser es donarà una necessitat encara més gran d’aquesta part física i social de la música.
P. Tot és més veloç. ¿No es corre el risc que, en escurçar els períodes de popularitat, un artista arribi al Sónar amb la seva fama en descens? Podria ser el cas de Baauer: va obtenir la punta de fama viralment fa uns mesos, entre Sónar i Sónar.
R. Sí, la durada de l’èxit s’ha escurçat, però mai hem volgut viure histèrics per prendre la foto estricta de l’actualitat. Amb Baauer vam contactar abans que es fes popular a YouTube, ara l’artista ha de demostrar com serà la seva carrera. Daft Punk hauria pogut ser un grup estacional, i mira com els ha anat.
P. Cert, però en temps de Daft Punk els períodes de popularitat eren més estables. Contractar els artistes en el moment just avui és més complicat.
Els tres tenors
Són tres, però no són un col·lectiu ni s'assemblen. Ricard Robles podria ser anglès per les seves maneres corteses, la discreció amb què vesteix i per un somriure de gentlemandistant, no pas displicent. Ricard és el discurs institucional del festival. Enric Palau (Manlleu, 1964), durant anys Enric Les Palau, és discret, té un sentit de l'humor freàtic i una imatge i un vestuari un xic més agosarats que els de Ricard, i des que duu ulleres té alguna cosa de discjòquei berlinès que encaixa amb la seva tasca al festival: rastrejar el mercat i viatjar per captar les figures que nodriran el cartell. És el radar. Sergio Caballero (Barcelona, 1966) és l'artista imprevisible i ocurrent, l'home de fisonomia satisfeta i humor sorneguer que s'apaga a causa d'una prudència immoderada i sorprenent que apareix quan s'encén la gravadora. Està en possessió d'un talent provocatiu i burleta que la correcció política d'avui reprimeix.
R. A mi el que m’interessa és el xou de Baauer en aquest moment, tota la resta no ens preocupa gaire.
P. Què significa avui en dia la música avançada?
R. El seu sentit s’ha revalidat. Abans era un territori molt delimitat, on les noves tecnologies podien afavorir un discurs musical determinat, mentre que ara aquestes eines es poden utilitzar per crear qualsevol discurs musical. Fa 20 anys ja no ens interessava exactament allò que l’artista feia servir per fer música, sinó els resultats artístics d’aquella utilització. Sempre ens ha interessat el talent.
P. Symon Reynods diu en el seu llibre Retromania que des de l’aparició de l’MP3 no hi ha res realment nou en la música.
R. L’evolució indica que es fan grans salts, i després hi ha un continu anar cap endavant i cap enrere. Els passos ara són petits, no hi ha canvis radicals com els dels anys vuitanta, que van ser els últims. Hi ha artistes que s’han fet una personalitat pròpia, amb un discurs personal. Les individualitats han anat a més.
P. Està dient que els moviments i la col·lectivitat no són ara impulsors dels canvis? Que depenen més dels individus?
R. En l’evolució musical té més importància allò individual que no pas allò col·lectiu. Avui pots triar de manera simultània molts personatges i tenir diversos discursos, personalitats múltiples. Els grans noms són únics: Aphex Twin, Burial, Massive Attack, i abans Kraftwerk i Pet Shop Boys.
P. En aquesta evolució, quin paper juga Skrillex, l’artista més polèmic del cartell d’aquest any?
R. Transcendeix el tema musical i té molt pes generacional. No té al darrere una gran indústria i s’ha convertit en la porta d’entrada de molta gent jove al món de l’electrònica. Per primera vegada en 20 anys, els meus amics em demanen entrades per als seus fills. Ho trobo significatiu, hi ha un component generacional important en aquesta figura.
P. Després de la hibridació fa anys entre rock i electrònica, sembla que avui el rock ha desaparegut i només el pop manté el seu matrimoni amb la música electrònica.
R. Si em preguntessin pels meus grups de rock favorits, em posarien en un problema. No per menyspreu, ni perquè no m’interessi, és que no tinc el panorama rock tan identificat. El pop s’ha mantingut més vinculat a l’electrònica i a l’actualitat musical.
P. El model turístic de Barcelona beneficia o perjudica el festival?
R. El festival conviu amb aquest model de ciutat, però reivindica altres valors de la cultura. Som una manifestació cultural que atrau molta gent, però crec que hem de pensar que, a més de l’impacte turístic de la cultura, n’hi ha d’altres. L’impacte del Sónar va més enllà de l’economia. Al llarg d’aquests dies hi ha a Barcelona molts esdeveniments lligats o vinculats al Sónar. Això passa en poques ciutats del món, passa a Austin amb l’SXSW, o a Avinyó i Edimburg amb els seus festivals de teatre. Què deixa el Sónar a la ciutat al marge de l’impacte econòmic? ¿Podem aspirar a liderar com a ciutat una sèrie d’indústries creatives després d’identificar-les? ¿Podem fer unes escoles de música més bones? ¿Es pot millorar el teixit industrial vinculat a la música, a la creativitat, a l’audiovisual o a la tecnologia? La cultura ens ha d’aportar més coses que ingressos turístics.
P. L’aspecte expositiu tradicional del Sónar ha mutat a Sónar+D. Significa això que l’exposició més o menys convencional està superada?
R. Deixem de fer exposicions per raons diverses. Una és que hi havia uns costos que no es podien assumir. També necessitàvem renovar el nostre relat. Ens interessa tant l’obra com el procés creatiu previ a l’obra, la manera com s’arriba a ella. Això és a la base del Sónar+D, on hi haurà la instal·lació i s’oferirà, a més, el seu procés creatiu. Ens interessa que els creadors portin al Sónar el seu laboratori i expliquin el que busquen, el que necessiten per crear.
P. Quan van veure que el CCCB es feia petit per al Sónar Dia?
R. Fa tres anys. No podíem estar venent entrades a 90 països i que després, en arribar, la gent es trobés un espai ple i sense possibilitats de moure’s.
P. Fins quan es veu al capdavant del Sónar.
R. No ho sé, però segur que no 20 anys més.